4 ratlles

Formació permanent del professorat

2012-01-08T13:30:00.000+01:00

Si totes les feines atribueixen a la formació permanent un paper clau en la millora professional, la docència no és una excepció. Des de fa molts anys, el Departament d'Ensenyament inverteix cada curs una suma important de diners en la formació del professorat. Probablement, les dificultats econòmiques també obligaran a replantejar aquesta despesa. Ara bé, a banda de lamentar la situació, podem veure-hi l'oportunitat d'obrir un parèntesi per fer una revisió en profunditat de tot allò que envolta la formació permanent, des d'aspectes conceptuals fins al finançament.
Des de l'experiència de més de vint anys gestionant i impartint formació al professorat, m'atreveixo a compartir una sèrie de reflexions i a formular algunes propostes.

El reconeixement de la formació

Sembla raonable que la participació voluntària en una activitat de formació permanent estigui compensada amb el reconeixement en forma de certificat. No obstant això, des que la formació és comptabilitzada com a mèrit, es produeixen sovint algunes situacions que ben poc tenen a veure amb el seu objectiu: docents que s'inscriuen al que sigui (dit així textualment "on tingueu places vacants") perquè necessiten punts, centres que intenten fer passar per formació allò que hauria de ser la seva feina habitual...
D'altra banda, si allò que pretén el reconeixement de la formació és valorar que la persona ha fet l'esforç d'intentar estar al dia en temes relacionats amb la docència, no té massa sentit que en la gran majoria de convocatòries tingui el mateix valor un curs de fa vint anys que un de recent. Actualment, compten igual 30 hores d'un curs de Framework (aquell processador de textos de la prehistòria informàtica) dels primers anys 90 que d'un seminari sobre competències bàsiques acabat de fer.
En aquest sentit, crec que caldria pensar en mesures per premiar la regularitat en l'assistència a activitats de formació per sobre de la quantitat (no comptabilitzant mai més d'un nombre determinat d'hores per any, per exemple) i per limitar els anys de validesa d'un certificat com a mèrit.

Temàtiques

Actualment, les temàtiques sobre les quals es pot trobar oferta formativa són quasi il·limitades: des de cursos sobre la funció directiva fins a tallers de ioga. Tots els temes són respectables si han de tenir una repercussió positiva en l'organització escolar o la pràctica docent, és clar. En temps de dificultats, però, potser caldrà prioritzar aquells àmbits relacionats més directament amb les necessitats del sistema educatiu. En aquest punt, em permeto recordar que l'enfocament competencial del currículum -tant de primària com de secundària- encara queda força lluny de la realitat de les aules i que mai s'ha fet una acció massiva per avançar en una qüestió prou important com aquesta.

Modalitats

Amb els anys s'han anat perfilant diferents tipus d'activitats de formació, pel que fa al seu enfocament i la metodologia: cursos, seminaris, tallers, grups de treball, assessoraments... No faré un repàs exhaustiu de cada modalitat sinó que em centraré especialment en l'assessorament.
Un assessorament és una activitat restringida al professorat d'un mateix centre i conduïda per un formador/a extern que hauria de tenir com a finalitat produir un canvi substancial en el conjunt del centre, sobre algun aspecte organitzatiu, metodològic o curricular.
Per la seva naturalesa, és una de les modalitats formatives que pot tenir més impacte en la docència però, perquè això passi, s'han de donar una sèrie de circumstàncies: implicació de tot el professorat i disposició al canvi (no només per part de l'equip directiu, que és qui habitualment impulsa la proposta), estabilitat de la plantilla (ja que els "efectes" no són immediats i normalment cal més d'un curs per apreciar resultats), adequació del formador/a (hi ha excel·lents formadors, experts en la seva matèria, però que no tenen l'habilitat de conduir un assessorament), suport d'agents externs (inspecció i serveis educatius)...
Malhauradament, la realitat ens diu que massa sovint -ja sigui perquè no es reuneixen prou les condicions esmentades o, simplement, per la comoditat que suposa tenir una formació "a domicili"- sota la denominació d'assessorament s'hi amaguen cursos i tallers a la carta, que ben poc tenen a veure amb la dinàmica que correspondria a aquest tipus d'activitat.
Per agreujar-ho, en els darrers anys s'ha insistit molt des de l'administració educativa que la tendència fos bastir els plans de formació amb un alt percentatge d'assessoraments (crec que el 60%). No dubto de la bona intenció de la mesura però, desgraciadament, ha contribuït encara més a la perversió del concepte d'assessorament.
Totes les modalitats fan la seva funció i poden tenir una repercussió positiva en la pràctica docent. Restringir per tipologies d'activitats té el perill de malgastar diners i esforços si els potencials destinataris no estan prou receptius.

Formadors i formadores

Ningú posa en dubte que un dels factors clau per a l'èxit d'una formació -sigui la modalitat que sigui- és encertar el formador que l'ha d'impartir o dinamitzar.
Els Instituts de Ciències de l'Educació de les universitats -especialment d'aquelles més consolidades- són els principals proveïdors de formadors. No obstant això, no hi ha cap regulació pel que fa a la condició de formador i, actualment, poden ser-ho persones no vinculades a cap ICE.
Sense posar en dubte la capacitat de ningú, crec que seria convenient que, per poder impartir formació al professorat, fos necessària la vinculació a un ICE. Per ser un bon formador no n'hi ha prou a ser un expert en una matèria i la seva didàctica. Actualment em costa d'imaginar una formació, sobre qualsevol àmbit, que no tingui en compte aspectes com el treball col·laboratiu, les competències bàsiques o la utilització dels recursos TIC. Aquest plus imprescindible només es pot aconseguir treballant en equips de formadors en el si d'una institució capdavantera en la recerca educativa.

Finançament

Deixo per al final un punt que entenc que pot ser controvertit: s'ha de pagar per rebre formació?
Actualment, no tota la formació reconeguda pel Departament d'Ensenyament és gratuïta. Col·legis professionals, moviments de renovació pedagògica i altres col·lectius organitzen cursos homologats en què cal abonar una matrícula. Es podria estendre aquesta pràctica a tota la formació no obligatòria, fins i tot la que promou el propi Departament? Crec que és una opció a considerar ja que, en definitiva, els usuaris en treuen un benefici. El pagament d'una inscripció ajudaria sens dubte a finançar la formació i possiblement contribuiria a valorar-la més.

Foto: http://www.flickr.com/photos/uocunescochair/5407958390/

Etiquetes i carpetes

2011-12-09T19:00:00.000+01:00

El treball diari de qualsevol estudiant o professor/a comporta el maneig d'un volum considerable d'informació electrònica. Creem i modifiquem documents de text, utilitzem imatges, consultem pàgines web, llegim i enviem correus electrònics... La quantitat d'arxius, missatges i referències que anem acumulant és tan gran que necessitem fer ús d'alguns sistemes d'organització de la informació per no caure en la desesperació quan intentem recuperar un fitxer o una adreça web.

Els diferents sistemes operatius compten amb aplicacions pròpies (Finder a Mac, Explorador a Windows...) basades en l'organització per carpetes. Així, l'espai d'emmagatzematge d'un disc dur o d'un pen drive es divideix (virtualment, però és el que l'usuari percep) en compartiments i subcompartiments, creats a voluntat, on es van desant els fitxers.
L'organització basada en carpetes té alguns avantatges: l'estructura de carpetes i subcarpetes es pot modificar en qualsevol moment, es poden traslladar lots de documents d'un dispositiu a un altre respectant aquesta mateixa estructura, etc. Ara bé, el sistema també presenta seriosos inconvenients. El principal és que un document no pot estar en diverses carpetes a la vegada (a no ser que se'n facin còpies, cosa gens recomanable). D'aquesta manera, per exemple, la fotografia d'una marmota feta durant una travessa pel Pirineu ens portarà el dilema de si guardar-la a la mateixa carpeta que totes les altres fotos de l'excursió o de si moure-la a una carpeta on tenim només fotografies d'animals.
Una altra dificultat que comporta aquest mètode és que la lògica de cadascú pot ser diferent a l'hora de dissenyar l'estructura de les carpetes/subcarpetes. Això pot dificultar la localització dels documents quan treballem en sistemes compartits amb altres persones.

El caràcter social de les aplicacions web 2.0 ha fomentat l'organització dels continguts basada en etiquetes (tags). El sistema no és nou. Els registres bibliogràfics electrònics, per exemple, sempre han utilitzat camps de descriptors per caracteritzar el document a què fan referència i facilitar-ne la recuperació.
Actualment tenim l'opció d'usar etiquetes en diferents serveis i aplicacions en línia. Podem etiquetar les entrades a un bloc, les fotografies publicades a Flickr o Picasaweb, les adreces desades a Delicious, els missatges de Gmail...
El principal avantatge de les etiquetes és que permeten recuperar fàcilment tots els documents o referències als quals s'ha assignat un determinat tag, independentment de la seva ubicació. D'etiquetes, a més, se'n poden posar tantes com es vulgui (tot i que no és recomanable abusar-ne).
L'etiquetatge també té inconvenients, el més evident dels quals és el risc de duplicitats motivades per l'ús de sinònims, singulars i plurals, abreviacions, etc. Etiquetar, a més, pot ser molt subjectiu (fins i tot una mateixa persona pot ser que un dia posi unes etiquetes a un document però un altre dia en posaria unes altres).

Vegem-ne un cas pràctic. Suposem que un institut es proposa fer un recull de les adreces web que utilitza el professorat per treballar amb els alumnes, entre les quals hi ha la de l'Institut d'Estadística de Catalunya. En una organització per carpetes probablement hi hauria disputes entre el professorat de socials i el de matemàtiques per veure a quina àrea i a quin nivell es classifica aquest web. Per contra (suposant que el professorat de socials la utilitzi a 2n d'ESO per parlar de demografia i el de mates a 4t per tractar l'estadística), en un sistema basat en etiquetes es podria contentar tothom simplement escrivint una etiqueta per a cada cas ("socials", "2n ESO", "matemàtiques", "4t ESO"...).
El recurs apareixerà sempre que es faci una crida per qualsevol de les seves etiquetes.
Aquesta és l'organització que hi ha, tal com deia abans, a Delicious, amb l'avantatge que, essent un espai de marcadors socials, es poden utilitzar etiquetes compartides amb altres usuaris.

Cal puntualitzar que les organitzacions per carpetes i per etiquetes no són excloents. Hi ha aplicacions que les combinen totes dues, aprofitant el potencial de l'una i de l'altra. És el cas de les adreces d'interès del navegador Firefox, que es poden classificar en carpetes i, a més, permeten ser etiquetades, amb la qual cosa hi ha una doble via de recuperació.

Per acabar, una petita reflexió. Posar etiquetes no sempre és senzill. Cal trobar les paraules clau que descriuen millor un document, la qual cosa requereix una certa habilitat per identificar les idees principals i traduir-les en uns termes precisos. Crec que val la pena tenir en compte el valor educatiu d'aquesta tasca, que obre un ventall de possibles activitats: anàlisi del contingut, introducció als tesaurus, establiment de convencions, vocabulari específic, etc.

Impressions del VI Encuentro Internacional EducaRed

2011-10-28T00:37:00.001+02:00

Vaig tenir l'oportunitat de participar a la fase presencial del VI Encuentro Internacional EducaRed, realitzat a Madrid del 20 al 22 d'octubre. Un esdeveniment multitudinari, complementat amb una trobada virtual en la qual han participat més de 13.000 docents de l'estat espanyol i d'Amèrica llatina.
És normal que, amb un programa farcit de conferències, debats, presentacions i tallers, hi hagi activitats més aconseguides que altres, però crec que val la pena felicitar l'organització perquè ha aplegat una sèrie de ponents amb coses interessants per dir i ser escoltades i, a més, malgrat la magnitud de la trobada, ha resolt amb molt bona nota la complexitat organitzativa de l'esdeveniment.

D'entre les xerrades plenàries destacaria les reflexions entorn a la creativitat i la innovació aportades per Ferran Adrià (a partir del minut 26 del vídeo). Em vaig quedar especialment amb una idea: la creativitat potser no es pot ensenyar però sí que podem ensenyar a pensar, i pensar és essencial per crear.

Sempre és interessant escoltar la professora Judi Harris (sisplau, salteu-vos els 13 primers minuts del vídeo, que no tenen res a veure amb ella!), tot i que la seva formulació del TPACK ja té alguns anys (el 2007 ja va venir a explicar-ho a unes jornades d'iEARN-Pangea).

Sugata Mitra (la seva conferència no engega fins al minut 25 del vídeo) va ser un dels ponents més aplaudits i no crec que fos casualitat. La seva experiència "The hole in the wall" i les conclusions d'alguns estudis posteriors que va explicar van despertar molt interès entre l'audiència. En temps en què no sembla que hi hagi cap altre model vàlid que l'1x1 (un ordinador per alumne), el professor Mitra va il·lustrar com un grup d'alumnes al davant d'un ordinador (compartit entre tots ells) són imparables!

La conferència de cloenda va anar a càrrec de George Siemens (el vídeo no està disponible, per això us enllaço el seu blog), que va parlar sobre la teoria del connectivisme.

La impressió que em vaig endur de la trobada és que cada vegada hi ha més docents interessats a fer un bon ús de les TIC, que no es deixen enlluernar per les "meravelles" de la tecnologia i que aposten per un canvi metodològic que va més enllà del simple fet d'usar unes eines o unes altres. I això ja és una bona notícia.

Woices

2011-09-24T19:26:00.001+02:00

Aquest matí he participat en una jornada de formació de l'equip Lacenet, amb una sessió d'introducció a l'aplicació Woices.
És una de les moltes eines 2.0 que es basen en els mapes de Google, amb la particularitat que allò que crea l'usuari són enregistraments sonors associats a uns llocs en concret. Es tracta de fer una audioguia, vaja.

La mecànica de l'aplicació és molt clara i simple:

es senyala un punt en el mapa (evidentment, ha de ser el lloc sobre el qual es vol crear una aportació)
es posa un títol, una descripció textual del lloc (o dels motius pels quals s'ha seleccionat) i, opcionalment, es puja una foto
s'enregistra l'explicació sobre el lloc triat (o es puja un fitxer .mp3 amb l'enregistrament elaborat prèviament amb un editor d'àudio).

I ja està. El resultat queda publicat automàticament al web, en una interfície clara i ben resolta.
Vet aquí una mostra: http://woices.com/echo/1454
Amb la suma de diferents ecos (així en diu de cada punt geolocalitzat) es pot crear un itinerari.

Vaig descobrir Woices fa un any i mig, aproximadament, i de seguida em va captivar per les seves possibilitats d'aprofitament didàctic. De fet, és l'entorn en el qual basem les aportacions al projecte Public Art Project. En aquest enllaç podeu veure alguns dels treballs realitzats.

Al meu parer, proposar als alumnes que l'utilitzin per presentar un treball és una forma excel·lent d'aprofitar les eines 2.0 per crear continguts i publicar-los. És evident que la creació d'un eco ha d'anar precedida d'un treball de recollida, selecció i processament d'informació, que és el que realment dóna sentit a la tasca. Woices, en aquest cas, és un aparador suggerent on mostrar-la.
No cal dir que és un bon pretext per treballar la descripció o la narració, l'entonació adequada, la correcció gramatical... a més, és clar, dels continguts específics sobre els quals es crea l'eco.
Sens dubte un instrument potent (i desenvolupat per gent d'aquí!).

Calendari i horari escolar (i 2)

2011-05-31T23:48:00.002+02:00

Quan em disposo a començar la segona part del post dedicat al calendari i l'horari escolar llegeixo en un mitjà electrònic que el Consell Escolar de Catalunya aposta per recuperar el 12 de setembre com a data d'inici de les classes. L'article no recull l'argumentació d'aquesta decisió sinó que parla de l'acord entre famílies, professorat i ajuntaments.
Al peu de la notícia, llegeixo alguns comentaris de lectors del mitjà. Com de costum, quan es deixa oberta la porta al mig anonimat, n'hi ha d'assenyats i d'altres que denoten una estretor de mires que fa feredat.

Aquests dies està circulant també la proposta d'un sindicat de debatre sobre la jornada escolar i fins i tot s'ha difòs un model d'horari que planteja una escola de primària del Garraf, en el qual es contempla la jornada lectiva continuada durant tot el curs (com es fa en altres indrets).

Fa més de tres anys, en aquest mateix bloc vaig escriure una entrada sobre l'organització del temps. M'hi remeto per no repetir idees que crec que encara són vigents.
Ara l'ampliaria, encara amb més convenciment, amb algunes reflexions més:

El calendari i l'horari escolar no poden estar sotmesos als horaris ni a les vacances de les famílies. Buscar consens per aquesta via és tan impensable com voler contentar el conductor d'autobús que comença a treballar a les 6 del matí i la caixera d'una gran superfície que plega a les 10 de la nit. Evidentment que tothom pot dir-hi la seva però, per aquesta regla de tres, les escoles haurien d'estar obertes les 24 hores.

Tenir fills comporta la responsabilitat d'educar-los. Per molta feina que tinguem (o per molta crisi que patim) els pares i mares, és inacceptable buscar substitutius a aquesta responsabilitat. No es poden traslladar a l'escola o a l'institut les mancances derivades de la falta de dedicació als fills. I és lamentable que, per electoralisme o vés a saber quin motiu, les administracions hagin fomentat més d'una vegada aquesta pràctica.

Cal posar els nois i noies al centre del debat del calendari i l'horari. És irracional que des de l'acollida matinal fins a la darrera extraescolar transcorrin 11 o 12 hores, i que això no sigui l'excepció sinó gairebé la norma de la jornada d'un nen de primària (i no diguem si és de parvulari!).

El rendiment no millora pel fet d'estar més hores a l'escola. Hi ha estudis que demostren com va evolucionant la capacitat de concentració al llarg del dia. La confecció dels horaris hauria de tenir en compte aquesta circumstància.

Dues hores i mitja o tres per dinar, havent de tornar a classe a la tarda, és un temps desaprofitat i car. Mantenir un servei de monitoratge per entretenir els nois i noies abans i/o després de dinar té un cost elevat, que es podria estalviar reduint el temps de parada del migdia. Si els alumnes van a casa, en molts casos cal comptar amb els desplaçaments i amb l'organització familiar que -especialment quan els nens són petits- permeti acompanyar-los.
A molts països on hi ha el costum de dinar més d'hora que aquí, l'aturada per menjar és com la del pati (i generalment els alumnes es porten el dinar de casa).

Posar el crit al cel perquè el curs comença dos o tres dies abans o després, fent veure que causa un daltabaix familiar, són ganes de fer maranya. Algú ho havia de dir ;-). És la mateixa història que la dels horaris. Cada cas pot tenir els seus motius per reclamar una data o altra d'inici de les classes. Pel bé dels alumnes, però, és necessari que les escoles i els instituts tinguin uns dies per organitzar el curs.

Deixar que mestres i pares/mares es barallin als consells escolars pels horaris no porta enlloc. Més aviat fomenta el recel entre uns i altres. Tot i respectar les peculiaritats i l'autonomia de cada centre, dubto que sigui el lloc més adequat per prendre una decisió al respecte.

Si l'esforç i el desgast que va suposar introduir una setmana blanca s'haguessin invertit en la racionalització dels horaris, és probable que avui ja ens poguéssim ocupar d'altres qüestions que també cal debatre en profunditat, com ara el sentit i el paper de l'escola a la societat del coneixement, la dimensió competencial dels currículums i l'aprimament de la càrrega de continguts, la innovació pel que fa a metodologies i recursos didàctics, etc.

Calendari i horari escolar (1)

2011-05-29T22:45:00.002+02:00

Durant anys i panys, la data d'inici del curs escolar era el 15 de setembre (per a l'alumnat, és clar; el professorat sempre ha treballat des del dia 1). Encertada o no, era una data que tothom tenia clara, encara que els estudis anessin canviant de nom (batxillerat elemental, EGB, primària, BUP, ESO...).
D'uns anys ençà (si no recordo malament, el curs 2004-2005 va ser el darrer que va començar un 15 de setembre) la data d'inici de les classes ha anat ballant al voltant del 12 de setembre, excepte aquest darrer en què la introducció de la setmana blanca (imposada pel conseller Maragall sense cap mena de consens social) va obligar a avançar el dia de començar les classes al 7 de setembre.

Fa uns dies, els mitjans de comunicació anunciaven que la conselleria situava la data d'inici del proper curs entre el 9 i el 15 de setembre, després d'haver modificat una anterior proposta que apuntava al dia 7.
Com que en temes educatius tothom és bo per opinar, segur que hauríem tingut polèmica per dies si no hagués estat perquè l'atonyinada -incomprensible i desproporcionada- dels mossos als acampats a Plaça Catalunya i el triomf del Barça a Wembley -lloable i exemple de feina ben feta- han eclipsat la notícia.

És evident que l'educació necessita un canvi en profunditat, molt més enllà dels pedaços sense criteri que fa anys que hi van afegint el governants de torn (a voltes amb la complicitat d'alguns sindicats), i potser ja és hora que ens prenguem seriosament la reforma de l'ensenyament, començant per la necessitat de donar estabilitat a l'escola. Una estabilitat que moltes veus (com la de Jordi Marín) reclamen que vagi més enllà dels quatre anys que dura una legislatura.

Al meu parer, hi ha molts aspectes del sistema educatiu que necessiten una revisió. Alguns requeriran més temps perquè poden afectar l'encarcarada estructura funcionarial (com l'accés a la docència o la carrera docent basada només en l'antiguitat) o perquè impliquen replantejar continguts i metodologies (queda molt camí per avançar en l'enfocament competencial dels currículums, per exemple) i ja sabem que s'han de fer a un ritme assumible perquè no fracassin com algunes iniciatives que, amb les presses d'unes eleccions a la vista, s'han imposat precipitadament (aquell 1x1 que ho havia de canviar tot...).

Hi ha, però, algunes qüestions que -tot i no ser fàcils de resoldre, ho reconec- no necessiten remoure ni lleis ni grans sumes de diners. Només cal pensar en els destinataris de l'ensenyament, primer, i a continuació buscar un cert consens entre les parts implicades. El calendari i l'horari escolar en són un dels exemples més paradigmàtics i que reclamen amb urgència l'estabilitat que deia abans.

D'aquí a pocs dies, la majoria d'escoles públiques començaran la jornada lectiva intensiva. No oblidem que una altra genialitat de l'anterior conseller va ser suprimir-la, mesura que es va haver de tirar enrere tant per la pressió del col·lectiu docent com per l'evidència que, a molts indrets del nostre país, les aules no estan preparades per ser habitades i fer-hi un treball mínimament productiu a les 4 de la tarda d'un dia de mig juny. No calia fer tant soroll ni desfermar el lamentable pollastre que es va muntar per acabar fent marxa enrere. S'hauria d'evitar que mai més es tornessin a repetir situacions com aquesta.

Secrets amagats del teclat de l'iPad

2011-05-26T00:37:00.000+02:00

Escriure amb el teclat tàctil de l'iPad és una tasca bastant còmoda en comparació amb els seus "germans" petits de l'iPhone o l'iPod. La grandària de les tecles -especialment quan posem el dispositiu en posició horitzontal- és similar a les d'un teclat convencional, amb la qual cosa no cal fer un exercici de precisió per encertar la lletra desitjada.

Un dels primers problemes amb què es troba l'usuari novell és el d'accentuar les vocals que ho necessitin. Amb una consulta a qualsevol tutorial o fòrum, de seguida es descobreix que deixant el dit sobre la tecla d'una vocal es desplega un afegitó que conté totes les variants possibles d'accents i dièresi per a aquell caràcter.
Per aconseguir la ce trencada, la enya o la ela geminada es fa el mateix sobre les tecles C, N i L respectivament.

El teclat principal encara amaga un altre petit secret molt pràctic: mantenint premuda la tecla on hi ha la coma i el signe d'admiració obtenim l'apòstrof i fent el mateix amb la seva veïna -la del punt i el signe d'interrogació- escrivim les cometes.
Aquests signes també es poden trobar al teclat secundari (al qual s'entra prement una de les dues tecles .?123), però amb aquest truc ens estalviem un pas a l'hora d'escriure'ls.

El teclat secundari també és un pou de sorpreses. Amb el mateix gest de deixar una mica el dit sobre el símbol de l'euro podem accedir al del dòlar i al de la lliura, entre altres. Les tecles que tanquen una interrogació i una admiració ens regalen les seves oposades, les que les obren. El punt ens obsequia amb els punts suspensius i el punt volat. Les cometes ofereixen un bon repertori (altes, tipogràfiques, rectes...). El mateix passa amb l'apòstrof i amb el guionet.

Finalment, entrant al teclat de signes de puntuació sense números (tecla #+= del teclat secundari) trobem el % que, convenientment premut, ens dóna ‰.

La potència del teclat tàctil de l'iPad queda fora de dubte i el converteix en un dispositiu mòbil fantàstic per escriure en qualsevol ocasió.

Llegir

2011-05-24T20:57:00.000+02:00

Si penseu que aquest escrit va sobre l'aprenentatge de la lectura o sobre l'hàbit de llegir, no us voldria decebre i ja us avanço que res d'això.
La meva intenció és fer una petita reflexió a partir d'una situació que hem viscut a la feina aquests dies, en relació a la recollida de demandes de formació del professorat de cara al curs vinent.
Es tracta d'un procés -que enguany s'ha retardat una mica per les circumstàncies polítiques i econòmiques- per mitjà del qual els centres educatius fan propostes d'activitats formatives que voldrien dur a terme a partir del setembre amb el propòsit de millorar algun aspecte del seu funcionament.
La gran majoria han fet les seves sol·licituds d'acord amb les indicacions que vam facilitar per mitjà d'un document de text de quatre pàgines (amb lletra gran i espaiada), en el qual crec que s'explicava molt clarament el procés a seguir segons el punt de partida de cada escola o institut en relació a la formació i, lògicament, s'indicava quin era el mecanisme de tramesa de les demandes.
Dic que la gran majoria de centres han formulat correctament les seves peticions perquè, per contra, n'hi ha hagut alguns que o han enviat les demandes on no tocava o, simplement, no han utilitzat el model de document que els corresponia.
Segurament que això no passaria de l'anècdota si no es donés la circumstància que els responsables del nyap són mestres i que, probablement, s'han queixat més d'una vegada que les famílies no llegeixen els papers que es donen a l'escola...
Es poden excusar en l'excés de feina, en les presses o en el que vulguin, però penso que hauria de fer rumiar una mica que un equip directiu no sigui capaç de llegir un document, entendre'l i actuar en conseqüència.
Modestament, crec que no cal fer un videotutorial per donar unes instruccions sobre un procediment que no té cap mena de complicació. Només s'ha de llegir el document fins al final.
Amb quina autoritat es pot sentenciar que els alumnes no són capaços de seguir les indicacions que apareixen en un text, si qui hauria de donar exemple resulta que tampoc ho fa?

Divuit de maig

2011-05-18T23:01:00.002+02:00

El 18 de maig de 1968 Raimon va fer un recital històric a la Facultat d'Econòmiques de Madrid que posteriorment li va inspirar la cançó Divuit de maig a la Villa. Comença dient "I la ciutat era jove, aquell divuit de maig...".
Avui, 43 anys més tard, algunes de les places emblemàtiques de ciutats com Barcelona, Madrid o Granada estan plenes de joves -d'edat i d'esperit- que reclamen una regeneració democràtica.
Els abusos del capital, amb la connivència dels poders polítics que han fet recaure el pes més fort de la crisi sobre qui menys responsable n'era, ha fet vessar el got i ha mobilitzat la gent per mostrar la disconformitat i la indignació vers un model econòmic i polític desgastat i palesament injust.

Els mitjans socials han estat una vegada més el principal canal de difusió de les accions. Veient el poder de convocatòria que demostren, no és estrany que les grans corporacions i els governs vulguin ser-hi presents (sobretot a Facebook i a Twitter), però la màgia d'internet -de moment- és que no els hagin pogut controlar. I que duri així.

Tant de bo que aquest moviment no quedi en l'anècdota i que algun cantautor en pugui fer una cançó, no per commemorar un moment fugaç de llibertat sinó per recordar l'inici d'una nova manera d'entendre l'organització social i política.

Foto de http://www.flickr.com/photos/laiamriu/

COU del 77

2011-05-01T21:34:00.003+02:00

Divendres ens vam trobar més de 50 persones que l'any 1977 vam estudiar el COU a l'institut Lluís de Peguera (en aquells moments, l'únic institut de Manresa que impartia aquells estudis).
Organitzar una trobada així comporta una feinada considerable. Per tant, moltes gràcies Joan i Josep per haver tirat endavant la iniciativa!

Retrobar antics companys de curs, especialment aquells que fa un munt d'anys que no veus, és una satisfacció. Associar les imatges d'adolescents que guarda la memòria a les cares d'homes i dones que acabem de passar la cinquantena no sempre és fàcil. El gran avantatge és que la dificultat és compartida, en major o menor grau, per tots els assistents, amb la qual cosa s'estableix un joc que té el seu atractiu.

Amb la majoria de companys/es vam compartir no tan sols el COU sinó tota la secundària (l'anomenat Batxillerat Superior... sí, som la darrera promoció abans del BUP!) i, tot sopant, com era d'esperar, van sortir grapats d'anècdotes de professors i alumnes, algunes ben divertides i altres que ens recordaven que vam haver de suportar el sistema educatiu de les acaballes del franquisme, tant en continguts (assignatures com FEN i religió obligatòries i les noies, a més, "labores del hogar") com en actituds (algun professor d'educació física que tenia més de militar que de docent...).

Els bons records d'aquella època no signifiquen que les coses estiguessin millor que ara. És cert que no es parlava de bullying, per exemple, o que les trapelleries que fèiem eren petiteses al costat d'algunes de les bretolades que es veuen actualment, però no podem passar per alt que els nois i noies que llavors estudiàvem i arribàvem a la universitat érem una minoria, ja que la major part s'incorporaven al món del treball en acabar la primària.
Tot evocant el passat, vam fer algunes constatacions, com ara que el nombre d'hores de classe era bastant inferior a l'actual, com també ho era el nombre de sortides que fèiem (quasi es podrien comptar amb una mà les de tota la secundària...).
Malgrat tot, ens en vam sortir prou bé!

L'any que ve, que farà 35 anys (uf!) d'aquella promoció, hem quedat de tornar-nos a trobar. Espero que puguem ser encara més colla.

Direcció, avaluació i mitjans

2011-04-19T20:59:00.001+02:00

El reportatge emès dins el programa 30minuts (TV3) el passat 16 d'abril, que porta per títol Notes d'educació, aporta algunes reflexions interessants sobre les estratègies que han tingut èxit en la millora de resultats acadèmics i la reducció del nombre de joves que acaben l'escolarització sense graduar-se.
Prenent de referència unes escoles públiques concretes de la ciutat de Nova York (on el total d'alumnes que acull el sistema públic d'educació és tan gran com tots els que hi ha escolaritzats a Catalunya) i unes de Finlàndia (també públiques, com la immensa majoria d'aquell país, que ha destacat pels bons resultats en els darrers informes PISA), s'apunten algunes de les claus que han permès, en el primer cas, sortir de la marginalitat i arribar a uns notables nivells d'èxit de l'alumnat, i aconseguir que el nivell de tots els alumnes sigui considerablement elevat, en el cas del país escandinau (encara que, els resultats de les eleccions que celebraven precisament el dia que s'emetia el programa, també són un fet que convida a la reflexió).

Un dels punts que el dos exemples escollits senyalaven com a fonamental per a la millora d'un centre és la funció directiva. Per cert, en algun moment del reportatge es comenta el poc interès del professorat de casa nostra per exercir la direcció dels centres, dada absolutament desfasada, ja que en la darrera convocatòria (novembre-desembre de 2010) d'un curs d'àmbit nacional per preparar futurs directors/es va haver-hi un enorme percentatge de sol·licituds que no van aconseguir plaça. A banda d'aquest detall, sí que és cert que durant molts anys, la direcció de les escoles era un càrrec pel qual anaven passant diferents membres del claustre, com a exercici de responsabilitat i compromís envers el centre o, simplement, perquè tocava. És possible que un enfocament tan participatiu restés eficàcia a la tasca directiva (per allò de avui hi sóc jo i demà qui sap...), però en molts casos s'havia aconseguit un grau d'implicació de tot el professorat que avui costa de trobar.
Els aires professionalitzadors de la direcció i les atribucions que el govern anterior va donar al càrrec (molt contestades, no ho oblidem, per un ampli sector de la comunitat educativa) havien de millorar l'eficàcia en la gestió i, en conseqüència, els resultats, cosa que està per veure. De directors i directores, tots ho sabem, n'hi ha de bons però també de mediocres i fins i tot de nefastos. I pobre del centre on un d'aquests darrers està ben "apoltronat" perquè ningú gosa disputar-li el càrrec... Segur que a tothom li pot venir algun exemple a la memòria.
Sens dubte que una visió clara del projecte d'escola i la capacitat per liderar-lo són elements indispensables per a l'èxit d'un centre, però sense el compromís del professorat és fàcil que tot quedi en paper mullat. Us sorprendria el nombre de centres que tenen en marxa un projecte d'autonomia -pel qual han rebut sumes molt importants de diners-, del qual hi ha pocs membres del claustre que n'estiguin assabentats i, malgrat que ja porten alguns anys d'aplicació, els resultats acadèmics no han variat.
I encara una altra dada. Els resultats de l'escola privada, on les direccions gaudeixen des de sempre de molt més poder, estan tan sols lleugerament per sobre de la pública (i això que el tipus d'alumnat no sempre és el mateix).
La direcció hi fa, però sense un equip il·lusionat (que no atemorit) al darrere, poc es pot avançar.

L'avaluació del centre és un altre element que pot encaminar-lo cap a la millora. Sense necessitat de caure en la irracionalitat de certes iniciatives (Ferran Ruiz comentava al seu bloc -vegeu l'escrit del 16 de gener de 2011- el suïcidi d'un professor a Los Angeles, presumptament relacionat amb els resultats d'una mala avaluació feta pública), és cert que l'avaluació és un instrument que ha de permetre conèixer la realitat d'una escola i, en conseqüència, indicar els aspectes que cal reorientar per millorar.
En un moment del reportatge, el pedagog Gregorio Luri expressa la seva confiança en l'autoavaluació interna dels centres, més que no en una avaluació externa. Personalment, crec en la necessitat de totes dues: l'externa -sempre que no vagi encaminada només a la fiscalització- pot aportar dades objectives de gran utilitat, però coincideixo amb el doctor Luri en què els canvis es produiran realment quan els propis docents (que són qui sap millor que ningú què fan i com ho fan) revisin aquells aspectes organitzatius i metodològics que convingui per capgirar tendències.

Finalment, hi ha una qüestió que no s'escapa a qui vegi el reportatge: els mitjans humans i materials de què disposen les escoles, especialment les finlandeses. Espais agradables i adequats per al treball escolar, recursos tecnològics per experimentar i presentar (però, curiosament, res d'un portàtil per alumne) i un nombre d'alumnes per aula que no s'assembla de res a les nostres ràtios. Per pensar-hi. Així com també en altres temes que apunta el programa, com que en el nostre mirall finlandès no totes les carreres tenen sortida cap a la docència sinó que cal fer uns estudis específics tant per ser mestre de primària com de secundària, que és un dels països on els alumnes passen menys temps a l'escola (només fan horari de matí), que un mestre de primària té els mateixos alumnes durant tota l'etapa i els imparteix pràcticament totes les matèries...

Probablement es pot arribar a la millora per diversos camins. El de la imposició, segur que no hi porta.

Identitat digital

2011-04-10T16:57:00.000+02:00

El concepte d'identitat digital s'utilitza sovint per designar el conjunt d'espais (blocs, webs, serveis, xarxes...) que configuren la presència a internet d'una persona o d'una organització.
Avui, però, parlo d'identitat digital en sentit estricte, és a dir, en referència al certificat digital que acredita la identitat d'algú i li permet realitzar diferents tràmits en línia.
A la feina ja fa uns quants anys que disposem d'un certificat d'aquestes característiques, ja que algunes gestions davant l'Agència Tributària només es poden fer per aquesta via. A títol personal n'havia tingut ja fa anys (recordo que me'l van emetre en un congrés al qual vaig assistir), però m'havia caducat i no l'havia renovat més.
Aquesta setmana, per la conveniència de gestionar uns documents que requerien acreditació electrònica, he tornat a obtenir l'idCAT i, casualment, ja l'he utilitzat en dues ocasions.
Els tràmits per aconseguir-lo són molt simples (això sí, cal acreditar-se personalment en alguna de les entitats de registre) i els beneficis són considerables (en el meu cas m'ha estalviat un viatge a Barcelona).

Petxa-Kutxa Bages 2011

2011-02-08T20:38:00.004+01:00

Des del Centre de Recursos Pedagògics del Bages hem proposat als centres de secundària de la comarca que participin en un Petxa-Kutxa d'alumnes de 1r i de 2n d'ESO que tindrà lloc a Manresa a finals de maig.

L'entrada de projectors multimèdia a les aules permet que no tan sols el professorat sigui el principal usuari de les eines de presentació sinó que l'alumnat també en pugui prendre possessió per mostrar el resultat dels seus treballs a companys/es i professors/es. És indubtable que la millora de la competència comunicativa dels nois i noies passa per fer un ús habitual dels instruments de presentació i publicació (tant aplicacions com maquinari), que s'ha de veure complementada amb un treball sistemàtic de l'expressió oral i corporal, alhora que s'exerciten habilitats cognitives com ara la identificació d'idees clau, la capacitat de síntesi o l'elaboració d'unes conclusions clares i precises.

D'entre la diversitat de formats de presentació, el Petxa-Kutxa 20x20 reuneix unes característiques que el converteixen en un recurs interessant per posar en pràctica la capacitat comunicativa dels participants.

Per donar a conèixer aquesta proposta al professorat vam organitzar una sessió en la qual vam tenir el goig de comptar amb una xerrada de Carles Caño, professor i expert en comunicació, que va exemplificar les seves recomanacions amb un petxa-kutxa sobre Creative Commons.
El Carles, a més, és autor d'un magnífic bloc (www.presentastico.com) on diàriament publica un article relacionat amb les presentacions.

[Imatge procedent de: http://www.flickr.com/photos/daseindesign/4867114414/sizes/s/in/photostream/]

I demà, sant tornem-hi!

2011-01-09T20:12:00.001+01:00

A Manresa, divendres encara no hi va haver escola perquè el Consell Escolar Municipal el va designar com una de les festes de lliure disposició. Per tant, demà per a molts nois i noies i també per a molts docents és el primer "sant tornem-hi" de l'any.
No és però un retorn qualsevol: vam començar les vacances amb un conseller en funcions i ens reincorporarem a la feina amb una consellera.
He seguit amb interès les declaracions que aquests dies ha anat fent la sra. Rigau a diferents mitjans (aquí en van dues de mostra: a TV3 i a La Vanguardia) i, a grans trets, m'han semblat d'un gran sentit comú.
El temps dirà si la seva actuació està ben encaminada o no, però d'entrada crec que cal valorar positivament algunes de les intencions que exposa, tant de caràcter pedagògic com de caire més polític. Entre les primeres destacaria l'aprimament del currículum o la importància de les competències bàsiques. Pel que fa a les segones, remarcaria la voluntat de diàleg amb els docents, la corresponsabilitat de l'educació amb les famílies, la reducció de la burocràcia als centres escolars o el replanteig de decisions arbitràries al voltant del calendari escolar imposades per l'anterior govern.
Comparteixo plenament la valoració que feia la sra. Rosa Canyadell -dirigent d'USTEC- al final d'una entrevista en el sentit que els quatre anys que acabem de tancar amb el sr. Maragall al capdavant de la conselleria han estat dels més nefastos d'ençà que Catalunya té competències en ensenyament. La crispació creada amb mesures irracionals, sense cap justificació pedagògica, i amb actituds prepotents (ratllant la mala educació en molts moments) han fet molt mal a l'educació del nostre país.
Hi ha qüestions que han fet molt soroll als mitjans i que, indiscutiblement, han contribuït a generar malestar entre els ensenyants (el calendari escolar, la supressió de la jornada intensiva... per parlar dels més recents), però hi ha altres temes de fons que -tot i no ser tan mediàtics- han constituït un atac al funcionament democràtic dels centres i a l'equitat del sistema. Espero i desitjo que el nou equip del Departament sigui capaç de redreçar la situació.
Estic segur que el potencial del professorat d'aquest país es reactivarà i s'aconseguirà elevar el nivell de qualitat de l'educació si es confirma el tarannà que ha apuntat la consellera.

Nova edició del projecte Public Art

2010-08-30T18:18:00.000+02:00

El proper octubre comença una edició renovada del projecte telemàtic Public Art, promogut per iEARN-Pangea des del 2006.
Public Art és una proposta didàctica interdisciplinar que es basa en l'estudi i la divulgació d'obres d'art situades en espais oberts i públics, adreçada a l'alumnat de 10 a 18 anys.
El projecte, que va ser presentat aquest juliol a la conferència internacional d'iEARN celebrada a Barrie (Canadà), té l'anglès com a llengua de treball i utilitza dues eines web per a la presentació i divulgació de les aportacions realitzades: Woices i Twubs.
La idea és que l'alumnat -organitzat preferiblement en grups de 6 a 8 membres- esculli una obra d'art públic del seu entorn, es documenti sobre la seva autoria, història, significat, etc., i la visiti per fotografiar-la i fer-ne una descripció acurada. Amb tot aquest material, es demana que elabori un text breu (que inclogui tant elements descriptius com relacionats amb l'origen i la significació de l'obra), que l'enregistri i que ho pugi tot -inclosa una fotografia- a l'aplicació Woices, on també haurà de situar l'obra escollida en un mapa.
Per comunicar la publicació d'un eco (així és com Woices anomena el conjunt format per un enregistrament sonor, el text corresponent i una fotografia, convenientment geolocalitzats), s'utilitza Twubs, una aplicació basada en Twitter que mostra les intervencions etiquetades amb un hashtag. A la pàgina principal del projecte hi ha inserit un mòdul de Twubs que permetrà fer el seguiment de les noves aportacions.
Com que un dels aspectes interessants dels projectes telemàtics és la interacció entre els participants, s'utilitzarà la funció de deixar comentaris que incorpora Woices tant per comentar com per fer preguntes sobre els treballs realitzats.
Amb totes aquestes novetats i una aposta decidida per l'ús dels mitjans socials, Public Art inicia una nova etapa amb l'ànim de contribuir a la incorporació d'eines web al procés d'aprenentatge.

iPad

2010-08-27T18:28:00.000+02:00

No és un ordinador, no té càmera, no és un telèfon... és un iPad!
Setmanes abans que sortís, molts blocs anaven plens d'especulacions sobre les prestacions del nou artilugi d'Apple i, com de costum, després de la presentació en societat als EUA va començar el degoteig d'escrits tant de partidaris com de detractors de l'aparell.
Vaig seguir bastant per sobre el debat, sense arribar-me a fer una opinió contundent sobre la tauleta en qüestió (ni "la vull" ni "això no m'ho compraria mai"). Aquest estiu, com a premi de fi de carrera, vaig caure a la temptació de regalar-me'n un i, la veritat, ara que fa algunes setmanes que el remeno, n'estic molt content.
La bona experiència amb altres aparells de la mateixa marca sens dubte que va ser determinant a l'hora de decidir-me. Tot i la bona predisposició inicial, estava disposat a trobar-li pegues -que també en té-, però el balanç és clarament favorable.
No és un ordinador però serveix per escriure (aquest text el faig des de l'iPad, davant del mar, per cert ;-)), per navegar per internet, per gestionar el correu, per crear una presentació...
No fa fotos, però s'hi poden descarregar directament d'una càmera o d'una tarja i mirar-les a la seva gran pantalla, retocar-les enviar-les a un àlbum en línia...
No és un telèfon, però s'hi poden mantenir comunicacions de veu...
És un reproductor de música i vídeo, un lector de llibres electrònics...
Diuen que alguns centres educatius americans han optat per substituir els portàtils i els netbooks de l'alumnat per iPads. En manejabilitat, rapidesa, qualitat de la pantalla i simplicitat d'ús, els seus "parents" tenen força a envejar-li. Per no parlar del disseny, de la durada de la bateria o de les prestacions que no paren de créixer gràcies al nombre d'aplicacions que augmenta cada dia.
Sens dubte que serà un bon company de viatge, això sí, sempre tenint en compte que no és un ordinador, ni una càmera, ni un telèfon.

Impressions de la Conferència internacional d'iEARN

2010-08-15T10:39:00.002+02:00

Tal com comentava fa uns dies al seu bloc el Ramon Barlam, assistir a una trobada internacional de docents, en la qual hi ha gent procedent de tots els continents i amb maneres de treballar ben diverses, sempre és enriquidor. Aquest ha estat el cas de la 17a Conferència Internacional d'iEARN, que ha tingut lloc a Barrie, Ontario (Canadà), a la qual he tingut la sort de poder assistir, en companyia d'una bona representació d'iEARN-Pangea.

A banda de l'interès de les ponències, el contacte informal amb vells i nous coneguts deixa una agradable sensació de complicitat professional, en el sentit de constatar una vegada més que arreu hi ha problemes similars (en referència a l'ús educatiu de les TIC) i gent amb enginy i entusiasme per resoldre'ls.
D'algunes presentacions se'n treuen idees aplicables (projectes integrats plenament al currículum en un centre de secundària australià) i d'altres, si més no, amplien la perspectiva sobre determinats temes (el funcionament d'una escola d'Amman, amb més de 3.000 alumnes!).
L'aportació catalana ha estat notable, tant en quantitat com en qualitat: una presentació del projecte Youngcast (a càrrec del Sergi Roura), una ponència sobre usos educatius dels codis QR (feta pel Josep Torrents), unes consideracions sobre les bases del treball telecol·laboratiu (a càrrec del Ramon Barlam) i la presentació del renovat projecte Public Art (a càrrec de la Carmina Pinya i jo mateix).

Paral·lelament a la trobada d'educadors/es, també hi ha hagut la 14a Reunió Internacional de Joves, a la qual han assistit 8 estudiants catalans d'ESO i batxillerat. Pels seus comentaris, crec que ha estat una experiència impactant, d'aquelles que deixen pòsit. La seva contribució a la trobada també ha estat destacable, amb l'organització de dues activitats que han tingut molt èxit: un joc de pistes utilitzant GPS i desxifrant codis QR i una flashmob que ha fet ballar els 180 joves participants a la trobada. Cal agrair especialment a la Jordina Olivé la dinamització d'aquestes activitats.

Per acabar, dues reflexions. La primera és la constatació de dos fets que m'ha agradat sentir en boca de la meva filla (una de les assistents a la trobada de joves): la importància de l'anglès i el reforç identitari després d'un "bany" intercultural d'aquesta magnitud. La cito textualment: "m'ha agradat molt veure tantes maneres de fer, però també m'ha ajudat a saber que m'agrada ser com sóc i com visc aquí".
La segona té a veure amb les habilitats comunicatives observades tant en els adults com en els joves que han intervingut a les sessions plenàries de la trobada. Acostumats com estem a veure ponents refugiats darrere una taula, estàtics, sovint fent discursos llargs i de poc contingut, sorpèn de veure que tant els conferenciants, com els polítics, com els estudiants que han intervingut, ho ha fet drets, en un espai lliure de "barreres" (ni taula, ni faristol...) del qual s'apropiaven amb tota normalitat i, sobretot, amb missatges breus, clars i vivencials. No és un fet casual i segur que té molt a veure amb la importància que els sistemes educatius donen a la capacitat comunicativa i al parlar en públic. Segurament que el nostre té un ampli marge de millora en aquest sentit.

Àngels

2010-06-23T21:28:00.001+02:00

Avui hem celebrat la jubilació d'una companya de feina, l'Àngels. Ha estat la persona que s'ha fet càrrec de l'extensió de centre de recursos pedagògics del Moianès des que es va crear, fa uns 22 anys.
Es jubila voluntàriament, amb 60 esplèndids anys i amb moltes il·lusions per fer coses en la nova etapa que l'espera.
Els aires que corren pel Departament d'Educació -que es converteixen en tempesta quan arriben als centres de recursos- segurament que han estat la gota que ha fet decantar la balança a l'hora de prendre una decisió de la importància d'aquesta.
Has fet molt bé, Àngels, no en tinguis cap dubte! La teva contribució a la millora de l'educació, especialment a la zona de Moià, és ben palpable i, per tant, te'n pots anar més que tranquil·la.
Et jubiles però no et retires. Estic segur que més d'una vegada haurem de recórrer al teu inestimable ajut i et continuarem tenint al costat.
Només et vull desitjar una vegada més que facis realitat tants somnis com puguis i que, sobretot, siguis molt feliç!

El sentit de les paraules

2010-04-16T21:36:00.000+02:00

Una nova amenaça de retallada de plantilla plana sobre els centres de recursos pedagògics que el Departament d'Educació té distribuïts pel territori català. Els CRP són serveis educatius amb més de 27 anys d'història, atesos per professionals procedents de la docència, que actuen en una zona determinada (segons el volum de població atesa coincideix amb una comarca, un grup de municipis, una ciutat o bé un districte, en el cas de Barcelona).
Les penúries econòmiques de l'administració educativa, sumades a una determinada visió política del sistema educatiu, ja van provocar que l'any passat es perdessin llocs de treball als centres de recursos i, pel que sembla, la reducció d'enguany encara pot ser superior.

Com que per saber qui som és bo saber també d'on venim, en un cop d'ull a la primera Ordre que regulava les funcions dels CRP, que data del 1983 (DOGC 392, de 23/12/1983), veiem que s'apuntaven una sèrie de línies de treball vinculades a la innovació educativa -des de la perspectiva d'aquell moment, és clar- entre les quals es parlava d'un "servei de documentació, bibliografia, difusió, recerca i treball pedagògic", així com de "promoure activitats de cooperació entre les escoles per tal de beneficiar-se de l'intercanvi d'experiències educatives" o "afavorir l'elaboració de materials... ...a partir dels recursos socioculturals del medi", entre altres tasques.
Ben mirat, el pas del temps ha canviat els mitjans amb els quals es poden dur a terme aquestes funcions però, creieu que n'ha esborrat la necessitat?
No trobeu que en alguns aspectes encara fa més falta que mai un servei d'aquestes característiques?

És evident que actualment, quan es parla de recursos educatius no es pot pensar tan sols en un fons local de vídeos, llibres i dvd. Internet ha obert la possibilitat d'accedir a una quantitat de documents inimaginable fa poc, i molt menys quan es van crear els CRP. Ara bé, l'existència de tanta informació és suficient perquè el professorat la utilitzi adequadament?
És clar que aquell "servei de documentació, bibliografia, difusió, recerca..." s'ha d'estendre a la xarxa, però potser ara més que mai cal que sigui atès per professionals amb coneixements de l'àmbit de la documentació, per facilitar la feina als docents que sovint es troben "infoxicats" i acaben renunciant a un ventall de possibilitats que utilitzarien si algú els hi ajudés una mica.

Creieu que la cooperació entre centres educatius i l'intercanvi d'experiències -els beneficis dels quals suposo que ningú posa en dubte- es generen espontàniament? El mateix podríem preguntar de l'apropament als recursos didàctics de l'entorn, de l'organització d'activitats de suport als centres, de la gestió de la formació permanent del professorat, de la coordinació de publicacions o d'activitats intercentres...
És que ara ja no és important facilitar l'accés als recursos pedagògics que ofereix la pròpia comarca, aportant materials que permetin el seu aprofitament didàctic? o que l'alumnat pugui gaudir d'activitats de suport (tallers, audicions, xerrades... al propi centre o compartides amb altres) seleccionades i emmarcades en un programa divers i de qualitat? o que un grup de docents preocupats per algun tema puguin tenir un espai de debat i de creació de materials?

La realitat dels darrers anys em fa dubtar que es valori el servei que els CRP aporten al professorat i als centres escolars. Amb el pretext que no es fa atenció directa a l'alumnat, s'han anat encarregant multitud de tasques als centres de recursos (i el degoteig no s'atura: sabeu qui dóna suport a la realització de les proves de sisè, per exemple?), totes prioritàries, totes absolutament "estratègiques", però que desvirtuen el paper del servei.
Paradoxalment, l'argument de la no atenció directa a alumnes s'utilitza també per posar els CRP al punt de mira quan cal reduir personal.

Acabo explicant la motivació que hi ha darrere el títol d'aquest article. Un "centre" és un lloc en el qual poden convergir i alhora emanar forces, accions, projectes... Un "centre" és un punt de referència que implica un espai, uns recursos, uns serveis... i, evidentment, unes persones que el facin funcionar.
Un "centre", però, és molt més que una suma d'assessors, gestors, consultors o acompanyants (les etiquetes varien segons d'on bufen els vents).
En la meva modesta opinió, crec que el nostre sistema no es pot permetre el luxe de desaprofitar l'experiència i el coneixement d'uns centres que, si d'alguna cosa estan faltats, no és de ganes d'ajudar a millorar l'educació.

Tractament de la informació 3

2010-02-13T20:53:00.001+01:00

En aquesta tercera i última part comentaré alguns aspectes relacionats amb l'ús de la informació obtinguda i el seu aprofitament en la producció de nous documents.
Abans que res crec que cal fer un breu incís sobre els drets i les obligacions que comporta la utilització de material trobat a la xarxa. El fet que un document (textual, visual o sonor) sigui accessible a través d'internet no significa que automàticament es pugui reutilitzar lliurement, sense cap condició. Tant des del punt de vista legal com des d'una perspectiva ètica, cal ser respectuós amb la propietat intel·lectual, especialment en el món educatiu. En conseqüència, serà bo saber quines condicions regeixen l'ús dels continguts trobats (normalment explicitades en algun lloc del web). Davant la rigidesa del copyright, fa temps que van aparèixer altres modalitats més flexibles -com ara les llicències Creative Commons- que regulen les condicions de reutilització d'una obra. Convé estar alerta, doncs, d'allò que es pot fer i no es pot fer amb els documents seleccionats i -sempre- reconèixer-ne l'autoria.

El procés d'obtenció i de reelaboració de la informació comporta la posada en pràctica d'unes habilitats mecàniques i d'unes habilitats cognitives. Des del punt de vista de l'èxit de l'aprenentatge totes són importants, ja que es complementen i han de concórrer necessàriament per donar sentit a tots els passos que s'han comentant anteriorment. Ambdues exigeixen pràctica i un guiatge més o menys dirigit segons el nivell dels estudiants.

Una cerca sovint proporciona documents de diferent tipologia (textos, presentacions, imatges, esquemes...). Segons la tasca a realitzar, farà falta extreure'n xifres molt puntuals (en el cas d'haver de contestar un qüestionari) o potser es necessitarà un volum més gran de dades (per elaborar una cronologia, per exemple). En qualsevol cas, serà bo desar els arxius que es puguin descarregar ben organitzats en carpetes, de manera que més endavant sigui fàcil tornar-los a consultar.
També és convenient desar les adreces web consultades o fer captures de les pàgines (els principals navegadors ho permeten), si es preveu que potser caldrà examinar-les sense connexió en algun moment. Per desar URL es pot utilitzar l'opció "adreces d'interès" del navegador (amb la possibilitat d'endreçar-les en carpetes, també) o un sistema de marcadors en línia -com ara Delicious- a fi de tenir-les a l'abast des de qualsevol ordinador connectat a internet.
És recomanable no copiar les imatges de pàgines web i enganxar-les directament al document que s'estigui elaborant. Anomenar i desar cada imatge com un arxiu independent facilita les operacions que s'hagin de fer amb ella (escalar, retallar, etc.) i utilitzar-la en el futur. La funció de captura de pantalla també pot ser útil en algunes situacions.
En definitiva, es tracta de posar en pràctica una sèrie de prestacions que ofereix el programari habitual per capturar documents, llocs sencers o parts d'aquests a fi de poder-los revisar i aprofitar quan convingui.
Ni cal dir que totes les fonts consultades s'han d'incorporar a la bibliografia (indispensable en qualsevol treball mínimament rigorós), citades seguint alguna forma estandaritzada.

Per acabar, voldria apuntar una breu reflexió sobre allò que dóna sentit a parlar de competència digital. Internet posa a l'abast de l'alumnat i del professorat un volum d'informació inimaginable tan sols fa dues dècades. Les TIC són eines que faciliten enormement el tractament d'aquesta informació, és a dir, permeten analitzar-la, contrastar-la, sistematitzar-la, divulgar-la, etc. Ens trobem davant d'uns recursos d'aprenentatge que obren un ventall de noves possibilitats per potenciar les habilitats cognitives de sempre, si s'utilitzen adequadament. És evident que saber localitzar informació diversa i de qualitat sobre un tema i acabar fent un refregit a base de copiar i enganxar no té cap gràcia. El valor de la informació és la possibilitat de generar coneixement en qui la posseeix però, perquè això passi, l'individu ha de ser capaç d'entendre, de sintetitzar, de destacar el més rellevant, de relacionar, de contrastar, de deduir... i també d'explicar allò que ha après. Tot i que les tecnologies hi poden ajudar, no podem perdre de vista que la clau per esdevenir competent és la metodologia.

Tractament de la informació 2

2010-02-11T20:18:00.001+01:00

Trobar molta informació sobre un tema no és garantia de satisfacció de la necessitat informativa que ha motivat la cerca. En un entorn "sobreinformat" com és internet, sovint és imprescindible fer una tria, descartar moltes fonts i considerar-ne només algunes. Com fer-ho quan una cerca retorna milers de resultats, tot i haver-la acotat força?
Un primer pas pot ser conèixer els criteris de rellevància que utilitza el cercador, tant si es tracta d'un cercador genèric com un d'incorporat a una base de dades o un catàleg. Vegem-ne un parell d'exemples:

Per ordenar els resultats d'una cerca, Google utilitza una tecnologia pròpia anomenada PageRank, que té en compte el nombre d'enllaços que rep un lloc web considerant alhora la rellevància dels llocs que hi enllacen, mitjançant una complexa equació que es resol de forma automatitzada. Això aporta un grau d'objectivitat molt apreciat pels usuaris.
El cercador de la base de dades de recursos educatius ERIC permet ordenar els resultats segons diferents criteris (rellevància, data de publicació, autor, títol i publicació d'origen). Els motors de cerca amb aquestes prestacions faciliten la selecció dels documents.

A més de la rellevància sol ser necessari emprar altres criteris per escollir les fonts més adients. Un aspecte a tenir en compte és la pertinença, és a dir, els documents que s'ajusten millor a allò que s'està buscant (per saber la data de la mort de Tolstoi potser no cal consultar un tractat de literatura russa dels segles XIX i XX; una biografia o un article d'enciclopèdia segurament que ens donaran la resposta de forma més immediata).

És bon costum no quedar-se només amb el primer que es troba. En molts casos va bé disposar de més d'una font per poder comparar els resultats. Si aquests no coincideixen, serà bo analitzar les possibles causes (diferents graus d'actualització, punts de vista divergents, interpretacions diverses...) i, si cal, consultar altres documents per determinar què es pot donar per bo i què no.

També convé valorar la informació trobada. Partint de la base que no es pot confiar en tot el que es troba a la xarxa, la fiabilitat d'una font ve determinada en gran mesura per la seva autoria. Un document publicat per una persona o una organització de reconegut prestigi sempre serà més vàlid que un de procedència dubtosa o desconeguda. Igualment, no tindrà el mateix valor una dada obtinguda d'un web oficial que si prové d'un article d'opinió.
L'actualització també ens diu alguna cosa sobre la qualitat d'una font: un article antic, que podia tenir interès al seu moment, avui pot ser obsolet. Passa el mateix amb dades d'estudis, estadístiques...
Altres característiques a considerar poden ser la bona organització dels continguts, el llenguatge utilitzat, la vigència dels enllaços, etc.

Tot i aplicar aquestes estratègies de selecció, no és estrany patir una certa sensació d'astorament davant la magnitud de la informació que tenim a l'abast.
No podem perdre de vista que ens trobem en un nou paradigma (que Manuel Castells anomena "informacionalisme") en el qual no és que la informació sigui més important que abans sinó que, mercès a les tecnologies, creix en volum, en complexitat i en velocitat de processament, alhora que se'n flexibilitza la distribució i augmenta al seva capacitat de recombinació.
És una realitat que no podem negar ni canviar. Els intents de "posar ordre" a l'explosió informativa que vivim fracassen perquè, al meu entendre, parteixen de plantejaments d'un model social que ha quedat antiquat.
En aquest context, crec que tothom -alumnat i professorat- necessita desenvolupar una estratègia individual per moure's satisfactòriament per la xarxa, fruit del coneixement d'unes fonts de referència (aquelles que l'experiència de cadascú ha senyalat com a més útils) i de l'adquisició d'unes habilitats, algunes de les quals s'apunten en aquesta sèrie d'articles.

Tractament de la informació 1

2010-02-08T19:10:00.004+01:00

Tractament de la informació i competència digital és una de les competències bàsiques que estableixen els currículums d'educació primària i d'educació secundària obligatòria. Això significa que, en acabar l'escolaritat obligatòria, l'alumnat ha de ser capaç d'aplicar una sèrie de coneixements i d'habilitats relacionats amb l'accés a la informació, el seu ús i la seva transmissió.
Al llarg de tres articles intentaré aportar alguns punts sobre els quals crec que és important reflexionar a fi d'ajudar els nois i noies a adquirir la competència informacional desitjada.
En aquesta primera entrada em centraré en la cerca.

No podem descartar que per casualitat es trobi alguna cosa interessant, buscant per internet. L'èxit d'una cerca, però, sol estar lligat al plantejament d'una bona estratègia. És difícil trobar res si no es sap què s'està buscant i, per tant, encara que sembli una obvietat, convé començar preguntant-se "què busco i per què ho necessito?". No és el mateix cercar informació per elaborar un dossier o una redacció que per preparar una presentació multimèdia, com tampoc és el mateix haver de respondre un qüestionari que aportar un suport visual a un conjunt de dades.

Un cop determinada la necessitat informativa cal adreçar-se a les fonts més adequades a cada situació. Hi ha la tendència a passar sempre pel cercador tot i que, moltes vegades, sabem on trobar de forma molt més immediata allò que estem buscant.
Simplificant molt les classificacions que aporten estudis de l'àmbit de la informació i documentació, podem parlar de l'existència d'unes fonts primàries, que són aquelles que ens poden proporcionar directament la informació que estem cercant, i d'unes fonts secundàries, que ens remeten a altres fonts primàries. D'entre les primeres n'hem de distingir de diferents tipologies, com ara les anomenades obres de referència (enciclopèdies, diccionaris, anuaris, atles...), les monografies (llibres, dossiers...), les publicacions periòdiques (revistes, diaris...), els llocs web (institucionals, corporatius, especialitzats, personals...), els bancs d'imatges, sons i vídeos, entre altres. Són exemples de fonts secundàries els cercadors, les bases de dades o els catàlegs.
Optar per un tipus de font o una altra depèn de l'experiència i del coneixement sobre la qüestió que és objecte de cerca. Si es tracta, per exemple, de trobar el màxim d'informació sobre un tema o un personatge podem anar de dret a una enciclopèdia i, a més, usar el cercador per localitzar algun web especialitzat i una base de dades per accedir a articles de revista interessants. Si el que cal és conèixer una dada molt específica, com ara la població d'un determinat municipi, serà més pràctic consultar directament un web institucional.
En aquesta fase és important no descartar cap tipus de font per la seva naturalesa: l'hemeroteca d'un diari ens pot aportar dades històriques difícils de trobar enlloc més o bé en un fòrum podem trobar la solució a un problema amb l'ús d'una aplicació informàtica, per exemple.

Els resultats d'una cerca depenen dels termes que s'empren a l'hora de plantejar-la. Convé identificar aquelles paraules o expressions clau que sintetitzen allò que hem de trobar. També pot ser convenient utilitzar sinònims i provar els mateixos termes en diferents idiomes, segons els casos (no té gaire sentit buscar informació de Sant Jaume de Frontanyà en anglès però, en canvi, sí que pot ser interessant usar aquesta llengua per documentar-se sobre el sistema solar).

Per acabar aquesta primera part, és molt recomanable utilitzar l'opció de cerca avançada sempre que sigui possible. L'objectiu és acotar els resultats tant com sigui possible i evitar el "soroll". Els entorns de cerca han evolucionat molt i actualment, en la gran majoria de casos, fer cerca avançada no significa haver de contruir una complexa equació amb diferents operadors sinó entrar els termes escollits en un formulari, a fi de determinar les relacions entre ells, i també seleccionar una sèrie d'opcions per establir certes condicions addicionals (l'idioma del document, la mida d'una imatge, a quin lloc del document han d'aparèixer els termes indicats, etc.).

Un cop trobada suficient informació caldrà valorar-la i decidir quina utilitzarem. El proper post anirà sobre aquesta qüestió.

A la presó, de visita

2009-11-01T13:20:00.006+01:00

Casualment, la setmana que han ingressat a presó alcaldes, regidors, exconsellers i exalts càrrecs autonòmics, per motius ben diferents, he tingut ocasió de visitar l'escola del centre penitenciari Lledoners, a prop de Sant Joan de Vilatorrada.
Aquest és el primer curs sencer que funciona l'escola Carme Karr (així es diu el centre de formació d'adults incorporat a la presó) i es regeix, des del punt de vista acadèmic, per la mateixa normativa que qualsevol altra escola d'adults.
Durant la visita, amb les companyes del centre de recursos pedagògics, el director de l'escola ens va comentar l'elevada assistència d'interns als cursos que s'ofereixen. Per aquest motiu, el centre compta amb un nombrós equip docent, que fa la seva feina exactament igual que si es tractés d'un centre ordinari, amb un interessant projecte pedagògic i una clara voluntat d'integració a l'entorn.
La veritat és que un cop superada la impressió inicial d'entrada al recinte (confesso que era la primera vegada que trepitjava una presó en actiu), vam constatar que l'aspecte de l'escola és molt semblant al de la majoria de centres educatius (aules, biblioteca, aula d'informàtica...). Fins i tot, ho és bona part de la problemàtica: precisament a propòsit de l'aula d'informàtica, el director ens deia "hem d'aconseguir portar els ordinadors a les aules, que és on realment tenen sentit". No us sona aquest propòsit?

10 idees per utilitzar les TIC a l'aula de forma innovadora

2009-09-22T20:06:00.031+02:00

Un dels arguments que més han utilitzat els avaladors dels llibres de text digitals és que al professorat cal donar-li els recursos ben "mastegats" si es vol que els utilitzi. És una idea que, personalment, no comparteixo però que, en qualsevol cas, no pot servir per ignorar una sèrie de materials i continguts en línia que fa temps que existeixen, que han estat llargament experimentats i s'han mostrat com a vàlids (per tant, no exigeixen que el professorat hagi d'inventar res de nou sinó simplement aplicar-ho).

Aquí van, doncs, aquestes 10 idees per utilitzar les TIC a l'aula de forma innovadora.

1. Escriure un article per a la Wikipedia
Des de fa temps, la Wikipedia ha esdevingut un referent en la cerca d'informació. El seu caràcter lliure i col·laboratiu permet que tothom pugui contribuir a engruixir el seu contingut, seguint unes mínimes normes bàsiques pel que fa a l'estil i a la qualitat de la informació aportada.
En aquesta enciclopèdia, hi tenen cabuda tant els grans esdeveniments històrics, els personatges de més anomenada, els llocs més emblemàtics... com aquells fets, persones o indrets que tenen una significació d'abast més local. Aquí és on la creació de continguts cobra el seu vessant didàctic, ja que permet divulgar (en forma d'article) allò que s'ha estudiat en relació a l'entorn proper -o no tant. Aquest exercici implica utilitzar un llenguatge escaient, sintetitzar, aportar fonts d'informació complementàries, etc. A més, es pot fer en diferents idiomes.

2. Participar en un projecte telemàtic col·laboratiu
Una forma de treballar en la qual és tan important l'aportació de cada grup com la relació que s'estableix entre els participants. Hi ha diverses modalitats de projectes (elaboració sumativa d'uns continguts, intercanvi d'informació, etc.) i se n'ofereixen per a totes les edats. La xarxa iEARN-Pangea, directament o a través de grups vinculats a aquesta organització, en presenta un ampli catàleg. Igualment, se'n poden trobar molts d'àmbit internacional a iEARN.org.

3. Crear un bloc d'aula (o d'àrea)
Malgrat l'ús abusiu que s'ha fet dels blocs, constitueixen un recurs estimable si s'utilitzen per a allò que van ser concebuts: deixar constància, de forma seqüencial, d'uns fets, d'unes impressions, etc. Es tracta de produccions escrites que, pel sol fet de ser públiques, necessiten ser elaborades en un registre escaient. La gràcia, és clar, és que l'alumnat -individualment o en petits grups- sigui l'autor de les contribucions. La senzillesa de l'entorn ho permet.
Cal considerar les diverses variants de blocs: fotoblocs, videoblocs, audioblocs... i, també, la possibilitat de treballar en diferents llengües.

4. Utilitzar webquest i caceres del tresor
Una webquest és una proposta didàctica de recerca guiada i construcció col·lectiva de coneixement. N'hi ha d'elaborades sobre totes les àrees curriculars i temes transversals. A Webquestcat se n'ofereix un recull completíssim i, a més, es faciliten pautes per si algú s'anima a crear-ne.
Les caceres del tresor són activitat més senzilles, ja que la seva única pretensió és que l'alumnat respongui un qüestionari basant-se en una cerca a internet. També n'hi ha moltes de recollides en diversos idiomes.

5. Participar al projecte Espurn@
Espurn@ és una proposta didàctica que, a través dels seus 4 portals (Kampus, per a aules obertes; Kalidoscopi, per a aules d'acollida de secundària; Kitxalla, per a aules d'acollida de primària; Klaustre, per al professorat) ofereix un munt de recursos elaborats sobre temàtiques molt diverses. Quinzenalment es proposen activitats sobre un tema i un personatge, de les quals ja n'hi ha un extens recull.
La comunicació és un dels punts forts del projecte, per a la qual s'utilitzen innovadores eines web 2.0.

6. Preparar un itinerari georeferenciat
Actualment existeixen molts dispositius i aplicacions que permeten crear o seguir un itinerari passant per uns punts sobre els quals s'ofereix informació textual o multimèdia. GPS, dispositius mòbils i ordinadors es complementen mercès a aplicacions específiques o a d'altres més populars com ara Google Maps o Panoramio.
Preparar un itinerari implica documentar-se, sintetitzar, fotografiar o enregistrar imatges i, lògicament, utilitzar les eines de geoposicionament.
La temàtica pot ser tan diversa com calgui: a banda dels "clàssics" d'història, art, natura o geologia, se'n poden preparar sobre formes geomètriques, oficis, el pas del temps... o muntar jocs de pistes.

7. Elaborar un vídeo o un reportatge fotogràfic
Mai ha estat tan fàcil crear i difondre una producció audiovisual. Les eines d'enregistrament s'han abaratit i diversificat. Les eines d'edició (algunes en línia, per a produccions breus, com ara Pixorial o Animoto) són intuïtives i senzilles de manejar. Les eines de publicació estan a l'abast de tothom (Youtube, Vimeo, etc.). No hi ha excusa per no posar-s'hi!
No cal embrancar-se en produccions massa ambicioses; es pot explicar el desenvolupament d'un experiment o d'una pràctica de laboratori, presentar un esport o mostrar la vida quotidiana a l'escola o l'institut.

8. Utilitzar el microblogging
Twitter a l'institut? Al tutorial que ha elaborat en Ramon Barlam sobre aquesta aplicació per al projecte Espurn@ trobareu alguns arguments favorables a la utilització d'aquest recurs.
Si més no, considereu el microblogging com un nou pretext per fer escriure l'alumnat, que sempre va bé!

9. Crear una comunitat virtual
Sabem que als nois i noies els agrada seguir en contacte virtual, fins i tot quan s'acaben de veure presencialment. Hi ha multitud d'eines que permeten aprofitar aquesta circumstància més enllà del simple oci. Des del propi Moodle del centre o mitjançant aplicacions específiques (Ning, per exemple) es poden crear xarxes per compartir tasques, projectes, aficions...
També val la pena considerar l'ús d'eines de treball en grup (marcadors socials, gestió de projectes, etc.) o d'organització (cartellera virtual, calenari...).

10. Participar en iniciatives puntuals lligades a commemoracions i esdeveniments
Ja ens hem acostumat que cada any és l'Any de... moltes coses. Afortunadament, als webs "oficials" d'aquests esdeveniments -el de l'Astronomia, per exemple- hi sol haver recursos didàctics en línia, alguns dels quals han estat elaborats per a l'ocasió. També hi sol haver enllaços a organitzacions que compten amb seccions dedicades expressament al públic escolar (NASA, Discovery, etc.).

Noteu que en la majoria de casos, les TIC són tan sols l'instrument que permet cercar, tractar i presentar la informació d'una manera innovadora. El que realment compta és el treball de recerca, d'anàlisi, de debat, de síntesi, de relació... que hi ha al darrere de cada proposta i que és el que ajuda l'alumnat a desenvolupar autèntiques habilitats cognitives.

Fixeu-vos també que quasi totes aquestes activitats tenen caràcter interdisciplinar i que, més que una gran infraestructura tecnològica, el que necessiten és simplement una visió diferent de la forma de treballar.

De rotondes i barracons

2009-09-06T19:47:00.003+02:00

Comencem un curs escolar amb la llosa de la crisi sobre els nostres caps. Una crisi que ja s'ha manifestat de ple en forma de retallades de plantilles i de recursos per als centres docents i els serveis educatius. Tècnicament, n'han volgut dir "optimització". En realitat sabem de sobres que és una punyalada al sistema públic d'educació.

Sobta com des de diferents àmbits de l'administració els polítics de torn s'omplen la boca parlant de la formació com l'única via per sortir de la crisi i, en canvi, es permeten el luxe de castigar l'educació primària i secundària (la base del procés formatiu de qualsevol persona), amb el pretext que cal estrènyer el cinturó.

Sobta també que un país que sovint apareix a la cua dels informes sobre resultats escolars, innovació, etc. sigui capaç de congelar la plantilla de docents tot i augmentar el nombre d'alumnes matriculats a les escoles i instituts.

I, per acabar, no deixa de sorprendre que el govern aboqui una milionada (el famós PlanE) a construir rotondes i a refer voreres quan encara tenim milers d'alumnes en aules prefabricades (l'eufemisme de barracons o cargoleres).

Tot plegat resulta bastant decebedor.

La calma que no arriba

2009-06-10T22:39:00.004+02:00

Fa poc més d'un any, la conferència que el professor Joan Teixidó va realitzar en el marc de la jornada anual de reflexió del Consell Escolar de Catalunya portava per títol "L'escola respira calma". No era una afirmació sinó un desig. Un desig que, en aquests catorze mesos d'ençà que el vaig sentir, no tan sols no s'ha acomplert sinó que diria que cada vegada està més lluny de fer-se realitat.
L'escola rep pressions per totes bandes, sovint externes al sistema educatiu en el sentit estricte del terme, però des de fa (massa) anys també és víctima de la pròpia administració que l'hauria de sustentar. Modes, tendències, iniciatives que es presenten com la solució definitiva a tots els mals, idees que algun il·luminat prou influent aconsegueix imposar... aclaparen els centres i el professorat fins al punt que o es relativitzen prou per evitar el col·lapse o s'acaben produint situacions tenses i desencisadores. I, de moment, ben poc han contribuït a la millora dels resultats educatius.
A sobre, s'hi han afegit les dificultats econòmiques del moment, que han comportat ja les primeres retallades de docents a escoles i serveis educatius. Sort que l'educació era una prioritat!
En comptes de marejar el personal amb iniciatives que s'anuncien i es retiren sense arribar-les a aplicar (per no crispar més el professorat? per inviabilitat econòmica?...) o amb programes que apareixen i desapareixen segons d'on bufa el vent, algú hauria de vetllar perquè, per sobre de tot, les escoles i els instituts poguessin fer la seva feina amb tranquil·litat. Aconseguir això tan simple segurament que tindria un impacte més gran que molts dels invents, suposadament innovadors, que s'han hagut d'empassar darrerament.
No puc acabar sense posar sobre la taula una qüestió que està en boca de molts mestres: per què no es reconeix que la implantació de la sisena hora va ser un error? Econòmicament (tot i que en el moment de la posada en marxa la crisi semblava impensable), ha arruïnat el Departament d'Educació i, pedagògicament, dubto que se'n pugui arribar a demostrar la utilitat. L'estem pagant -i qui sap per quant de temps la pagarem- cara. Retirar-la seria, potser, el més sensat, però qui s'atreveix ara a fer-ho?
Mentrestant, l'escola continuarà esperant una calma que no arriba.

Digitals, però amb mentalitat 1.0

2009-06-04T16:37:00.002+02:00

He seguit amb atenció i interès el debat sorgit arran de l'anunci d'obrir una convocatòria per dotar ordinadors portàtils a centres de secundària a canvi del compromís d'utilitzar-los sota unes determinades condicions, entre les quals destaca l'ús de llibres de text digitals.
D'ençà que es va fer aquest anunci, l'amic Ramon Barlam va crear un espai on es recullen informacions i opinions sobre el tema. Us el recomano, si és que encara no el coneixeu: http://llibresdigitals.wikispaces.com

Sota una aparença de modernor, ens trobem davant d'un gran negoci per a alguns (la marca d'ordinadors escollida, el propietari del sistema operatiu que durà instal·lat, l'editorial que comercialitzarà els llibres de text digitals, el banc que finançarà la compra a les famílies...) i d'una absoluta regressió de la innovació educativa.

El llibre de text (en paper o digital) és un anacronisme en el marc de la societat del coneixement. En un món en què les fonts d'informació són cada vegada més diverses i nombroses, però també més accessibles, encotillar l'aprenentatge a un manual és girar l'esquena a la realitat. Fins i tot, m'atreviria a dir que és una enganyifa molt grossa.

Si aquesta és la revolució que les TIC havien de portar a l'educació, estem ben arreglats! Les tecnologies eren un bon pretext per canviar les metodologies. Disposar d'uns instruments i uns recursos tan potents per continuar fent el mateix -només que sota una altra aparença- és malbaratar i arraconar (espero que no sigui definitivament) el potencial innovador dels ordinadors, d'internet, de les càmeres i dels dispositius mòbils.

Sobta que en aquestes macropropostes -tant del govern central com del català- es parli de gairebé tot menys de pedagogia. La millora de la qualitat de l'educació (la veritable assignatura pendent del nostre sistema) queda en un pla tan allunyat que es difumina completament darrere la tecnologia. I sobta també el silenci dels moviments de renovació pedagògica sobre aquest tema.

És una fal·làcia insinuar que la utilització dels llibres de text digitals és un mal menor que cal passar fins a arribar a la plena integració de les TIC a la pràctica educativa. És un pas cap a la domesticació de les tecnologies, com ja ha passat altres vegades. En altres moments, però, l'administració era qui feia intents innovadors (recordeu el Programa de Mitjans Audiovisuals?) i a l'escola li costava fer el canvi. Ara són els propis governs qui afavoreixen la resistència a la innovació. Perquè, desenganyem-nos, al carro dels llibres de text digitals s'hi apuntarà professorat amb bona voluntat i ganes de provar coses noves, però no passem per alt que un dels "caramels" que estan ensenyant les editorials és que amb aquest sistema no caldrà ni corregir exàmens...

Esperem que de la imaginació dels docents i de la creativitat dels estudiants en surtin idees per no desaprofitar els portàtils.

In-to-xi-ca-ci-ó

2009-03-20T19:41:00.003+01:00

La vaga del professorat d'ahir va tenir un seguiment massiu, igual que les concentracions a diverses ciutats catalanes. Potser ja seria hora que algú reflexionés sobre aquest malestar: tirar endavant una llei d'educació desaprovada per la major part dels docents no sembla gaire engrescador.

M'ha sorprès que l'habilitat per desviar el tema -que repetidament ens han mostrat els responsables de l'administració educativa- s'hagi centrat en el debat sobre si s'havien fet escrits desaconsellant als pares de portar els fills a escola el dia de la vaga. El seguidisme dels mitjans i dels periodistes que habitualment carreguen contra l'ensenyament públic no s'ha fet esperar. Ràdios i teles han polemitzat sobre la conveniència o no d'advertir els pares que portar els fills al centre en un dia de vaga pot ser problemàtic, i així no han hagut de parlar tant del fons de la qüestió, és a dir, les raons que han portat a la mobilització. Per què no volen els avions quan hi ha vaga de controladors aeris? I per què no circulen trens quan són els ferroviaris qui fan l'aturada? Es veu que els mestres poden fer vaga (només faltaria!), però les escoles han de funcionar com si no passés res...

De poc serveixen els anuncis de les cadiretes de colors (una campanya molt light, per cert) si per darrera es continua culpabilitzant el professorat dels mals de l'educació.

Calendari escolar

2009-02-26T20:20:00.003+01:00

Celebro que el Consell Escolar de Catalunya hagi recomanat retardar un any els canvis en el calendari escolar i que la Conselleria hagi escoltat aquesta recomanació. Una mesura d'aquestes característiques no es pot improvisar. La societat (les famílies i les empreses, vaja) ha de tenir un temps per adaptar-se al canvi que suposa introduir una setmana no lectiva al febrer.
Particularment, la idea no em sembla malament, però de la forma que es va plantejar semblava més una estratègia per desviar l'atenció de la contestació sindical i professional que estan tenint altres mesures anunciades pel Departament d'Educació (com ara l'allargament voluntari de les hores setmanals de docència) o el rebuig a determinats aspectes de la LEC, que no s'acaba de desencallar.

Per variar, alguns mitjans van córrer a fer comparatives amb els calendaris escolars d'altres països europeus. Curiosament, resulta que al sud del continent és on les vacances d'estiu són més llargues. No cal ser cap llumenera per imaginar-se el perquè...
Avui mateix he sentit per la televisió que algú reclamava la climatització de les escoles, per assegurar que les temperatures de les tardes de juny (i de primers de setembre) fossin suportables. Sense comentaris.

Ja que ens agrada tant emmirallar-nos en altres països, em pregunto si també ho farem algun dia per racionalitzar la jornada escolar. Si en comptes de contentar aquells que voldrien tenir els fills ocupats tantes hores com hi ha al dia es mirés una mica més per l'interès dels nens i nenes, potser la qüestió de l'horari escolar hauria de tenir prioritat.
Des del meu punt de vista, és irracional que un alumne de parvulari o primària tingui dues hores i mitja d'aturada al migdia (que, si es queda a l'escola, ha d'omplir amb activitats que costen uns diners, a més) o que un noi/a d'aquestes edats hagi de plegar més tard de les vuit del vespre de l'escola de música. No creieu que això pot afectar el seu rendiment?

Sense anar gaire lluny, algú ha explicat a quantes comunitats de l'Estat Espanyol les escoles tenen la possibilitat d'optar per una jornada continuada tot l'any? No cal anar a Finlàndia per veure que altres models organitzatius són possibles.

Dissortadament, l'anomenada "demanda social" sembla que va per un altre cantó, però l'administració hauria de mostrar més fermesa en defensa dels interessos dels més petits.

Pregó magistral

2009-02-17T19:56:00.004+01:00

No és gaire habitual que un mestre sigui el convidat a fer el pregó d'unes festes per la seva condició de mestre. El fet que l'entitat organitzadora de les Festes de la Llum de Manresa d'enguany sigui una associació vinculada al món educatiu deu haver propiciat, sens dubte, que l'escollit com a pregoner fos en Pep Llenas, mestre amb una trajectòria professional molt lligada a l'educació infantil.
No vaig poder sentir-lo en directe -cosa que lamento- però he llegit el text editat del pregó (del qual avui l'organització n'ha publicat una versió digital dins del web de les festes).
Amb la senzillesa i la humilitat característiques del Pep, fa una anàlisi del fet educatiu i del moment que aquest travessa actualment que, des del meu punt de vista, mereixeria la qualificació de "lectura obligatòria".
Us el recomano molt especialment.

Web 2.0 plus

2009-02-16T20:22:00.003+01:00

Amb una colla de companys i companyes "tocats" per la utilització didàctica de les TIC ens hem animat a crear un bloc per deixar-hi referències d'aquelles eines de l'anomenada web 2.0 que trobem gairebé imprescindibles.

El lloc tot just està a les beceroles, però esperem que de mica en mica es vagi enriquint.
El trobareu a http://web20plus.blogspot.com

Nova edició de PublicArt Project

2009-02-09T18:40:00.004+01:00

Avui comença la fase de participació d'una nova edició del projecte telemàtic col·laboratiu PublicArt, que coordinem amb la companya Carmina Pinya.

Enguany comptem amb més de 70 grups inscrits, majoritàriament catalans però també d'altres països com ara Ucraïna, Equador, Bielorússia, Ghana, Rússia o Uzbekistan.

D'entre les principals novetats d'aquesta edició cal destacar que la participació es fa íntegrament en anglès i que s'han incorporat noves propostes d'activitats basades en eines web 2.0, com ara mapes col·laboratius, trencaclosques en línia, jocs amb mapes, etc., a més de la tasca central del projecte, que és la construcció d'una base de dades d'obres d'art públic.

Mentre duri la fase de participació, l'entorn de treball (basat en Moodle) no estarà obert a visites, a fi de preservar la privacitat de l'alumnat que hi participa. Quan acabi aquesta, es retiraran les fotografies dels grups i les intervencions de caire més personal i s'obrirà el projecte al públic. Però això no serà fins la darrera setmana de maig. Ja en tornarem a parlar.

+ Metodologia - Tecnologia

2009-02-06T17:48:00.005+01:00

Aquesta setmana he visitat l'escola Jacint Verdaguer, de Sant Sadurní d'Anoia.
És un centre públic força singular ja que té alumnat des dels 3 anys fins als 16, és a dir, fan educació infantil, primària i secundària obligatòria. Però aquesta no és la seva única peculiaritat; n'hi ha una altra que és la que motiva aquest escrit: les TIC estan plenament integrades a la vida del centre. I això, actualment, encara és una novetat.

L'explicació del director del centre, el Josep M. Esteve, m'ha sorprès favorablement perquè ha parlat molt i molt de metodologia i, en canvi, ben poc de tecnologia.
És cert que l'escola compta amb molts recursos tecnològics però allò que la fa realment diferent és el plantejament metodològic que hi ha al darrere del seu ús, fruit d'una profunda reflexió sobre el paper del mestre i de l'escola a la societat del coneixement.

Podria esmentar moltes particularitats de la manera com es treballa en aquest centre, com per exemple que l'alumnat no té llibres de text (l'equip docent ha anat elaborant continguts digitals i seleccionant recursos existents al web, cosa que permet la flexibilitat necessària per atendre correctament la diversitat, així com la revisió i l'actualització puntual dels continguts), o l'alt percentatge de temps que es dedica al treball cooperatiu, sense treure importància als aprenentatges instrumentals que ha de fer cada noi/a. Però em quedo sobretot amb el tractament que fan dels recursos TIC: instruments al servei de l'aprenentatge, integrats plenament en la dinàmica escolar, com ho estan en la societat que ens ha tocat de viure.

Felicitats!

Represa

2009-02-05T16:33:00.004+01:00

Després d'alguns mesos sense escriure al bloc, em faig el propòsit de reprendre d'una forma més regular la publicació.
Durant aquest temps he preferit el silenci a la queixa, per no donar la raó a aquells que pensen que el col·lectiu docent sempre està descontent. Però sovint, de motius no ens en falten. La pressió social sobre l'educació cada dia és més gran i, lamentablement, prevalen les concessions a aquesta pressió sobre altres iniciatives per millorar la qualitat del servei.

Fa un parell de setmanes que vaig veure la pel·lícula Entre les murs (traduïda aquí per La clase). Em va fer pensar que, tot i l'enorme diversitat de l'alumnat i les dificultats per mantenir un cert ordre a l'aula que s'entreveuen al film, la situació de molts centres de casa nostra no és pas millor. El respecte i la consideració a la tasca docent estan molt malmesos aquí...

Mestres formant-se

2008-07-12T12:33:00.002+02:00

Al diari Avui del passat 22 de juny es va publicar una columna d'opinió d'un tal Francesc Puigpelat que portava per títol Mestres a Kàtmandu.
En la línia de molts mitjans de comunicació de carregar contra l'escola i els mestres d'aquest país, l'autor presenta un còctel de tòpics propi d'un tertulià d'aquells que paren la mà per parlar del que sigui, mentre -això sí- el seu missatge sigui incendiari i provocador.
Afortunadament, els docents d'aquest país ens hem anat "curtint" davant d'aquest tipus d'atacs, la qual cosa no vol dir que no n'estiguem més que tips.

Entre el professorat segur que hi ha una minoria que es pren la feina a la lleugera, com passa a totes les professions. Per sort, la immensa majoria de mestres i professors/es són persones responsables, que posen per davant les necessitats de l'alumnat i la millora professional als interessos corporatius.
Els mestres no són responsables de la política educativa, ni del calendari escolar tan sols. Qualsevol persona mínimament coneixedora del tema ho sap. Ah, però quan es tracta de fer bullir l'olla, posem-ho tot al mateix sac i embolica que fa fort!

Segurament que l'educació té moltes coses per replantejar-se però, tal com diu l'amic i periodista Vicent Partal, en aquests moments són els mitjans de comunicació qui, amb urgència i fins i tot "acompanyats" per una legislació adient, necessiten recuperar l'ètica i la responsabilitat que semblen haver perdut.
És clar, "ven" més un pamflet com aquest del sr. Puigpelat que la notícia que milers de mestres s'estan formant voluntàriament aquest juliol a través de les escoles d'estiu presencials i telemàtiques que s'organitzen per tot Catalunya, oi?

Quan arriba aquesta època, molts mestres ha adoptat una resposta als comentaris estúpids sobre les vacances: "si ja ho sabies que els mestres vivim tan bé, per què se't va acudir fer-te...?". Doncs potser és que no deu ser tan mala feina guanyar-se la vida escrivint opinions insidioses i gens fonamentades. Encara que algun dia toqui fer-ho amb els nens "emprenyant" per casa...

Escola d'Estiu

2008-05-25T19:14:00.002+02:00

iEARN-Pangea ha presentat una nova edició de l'Escola d'Estiu, amb una renovada oferta de cursos telemàtics.
Voldria destacar que de les 7 activitats que s'ofereixen, 3 estan dedicades a les eines web 2.0. No es tracta d'un mateix curs que es fa per triplicat sinó de tres cursos diferents, en cada un dels quals es treballaran diferents tipus d'eines.

Internet està canviant -i, en conseqüència, també ho fa la manera d'utilitzar-lo. La xarxa és cada cop més social i participativa i, afortunadament, moltes de les noves aplicacions que van sortint són instruments que permeten noves formes de telecol·laboració.
Crec que és bo que els docents les coneguem i les apliquem a la nostra feina. Segurament que una de les recompenses serà l'interès de l'alumnat.

Simplement per parlar d'educació

2008-05-17T20:13:00.003+02:00

Avui he estat a Callús, a la Trobada d'Educadors Blocaires. Quasi 40 persones ens hem aplegat aquest matí de dissabte i confesso que -malgrat el títol de la trobada- hem parlat molt d'educació i gens ni mica de blocs.
Dit així, podria semblar que la reunió ha estat un fracàs. Doncs no, ben al contrari.
En un temps en què polítics i tertulians mediàtics parlen d'educació (i normalment no pas gaire positivament), potser ja és hora que els professionals que hi treballem tinguem l'oportunitat de debatre amb calma sobre la nostra feina.
Ja fa dies que des del bloc Escola2018 s'estan recollint propostes i somnis sobre l'escola del futur. Avui, en aquesta línia, s'ha fet un exhaustiu diagnòstic de la situació actual i s'han apuntat moltes idees per millorar l'escola. I no hem parlat de blocs, ni tan sols de TIC. Simplement hem parlat d'educació.

Somni d'una tarda de primavera

2008-04-20T17:50:00.001+02:00

M'han convidat a somiar com voldria que fos l'escola d'aquí a deu anys.
Reconec que és un exercici interessant però difícil, ja que l'educació no passa pel seu millor moment si hem de fer cas als informes -més o menys rigorosos- que s'han publicat darrerament.
Però les normes d'aquest joc prohibeixen ser negatiu; ben al contrari, inciten a ser creatiu i poc convencional.
Intentem-ho, doncs.

L'any 2018 la societat tindrà una enorme preocupació per l'educació. Serà una prioritat indiscutible per a tots els governs (estatals, autonòmics, municipals... i de tots els colors) i s'haurà assolit un consens que donarà estabilitat al sistema educatiu.

Els i les mestres gaudiran d'una elevada consideració social (acompanyada de la retribució corresponent). Però aquest reconeixement no serà gratuït: l'accés a la docència no serà fàcil. A més d'una sòlida formació universitària dissenyada específicament per a l'exercici de la professió (a qualsevol nivell educatiu, des dels 0 fins al 120 anys), caldran dos anys de pràctiques al final de les quals s'avaluarà l'aptitud per a la docència.

El treball col·laboratiu, tant del professorat com de l'alumnat, serà la metodologia predominant. Des de ben petits, els nens i nenes aprendran a treballar en equip i, en arribar a certa edat, aquests equips estaran formats per estudiants de diferents centres, que realitzaran projectes de recerca tutoritzats per uns mestres que valoraran tant els resultats finals com els procediments utilitzats per aconseguir-los.

Com que els pares i les mares tindran més temps per estar amb els seus fills i seran conscients que la responsabilitat última de l'educació d'aquests és seva, els ensenyaran a menjar de forma saludable, els explicaran com cal circular per la via pública, els ajudaran a utilitzar els mitjans audiovisuals amb criteri... i d'aquesta manera l'escola es veurà alleugerida de moltes de les pressions i exigències que rebia deu anys abans.

Els equipaments escolars estaran dissenyats per treballar en equip i per facilitar l'ús dels mitjans tecnològics als estudiants i al professorat en qualsevol moment.

Les activitats d'aprenentatge seran molt diverses i encaminades a desenvolupar competències intel·lectuals de nivell superior des dels primers anys.

...

Em desperta d'aquest "somni" una intensa i benvinguda pluja. Potser és un auguri de què, realment, alguna cosa pot canviar!

Aigua

2008-04-04T20:54:00.002+02:00

En un correu d'un company holandès d'iEARN hi havia una referència a aquest vídeo:

En una època en què l'aigua escasseja al nostre país i que està fent disparar les alarmes sobre el problema que ens ve a sobre si persisteix la sequera, m'ha cridat l'atenció el contrast amb aquestes imatges d'inundacions a Holanda durant la segona meitat del segle XX.

La cançó, interpretada per Maarten van Rozendaal, parla de l'aigua com a amiga i enemiga a la vegada.

Si voleu seguir la lletra mentre veieu el vídeo, la trobareu a Lyrics.net.

Temps guanyat

2008-03-27T20:06:00.002+01:00

"Vaig tard", "no em puc encantar", "ho sento, tinc molta pressa", "necessitaria els dies de 25 hores", "no puc perdre més temps"...
Vivim amb la pressa al cos i -cosa més greu encara- encomanem aquest estil de vida als nois i noies i als joves. A les llargues jornades escolars hi afegim encara un munt d'activitats que gairebé no els deixen temps per jugar, per avorrir-se i, menys encara, per estar amb la família.

Tant si és perquè els pares treballen fins tard com perquè volen que els seus fills estiguin entretinguts i aprenguin moltes coses, la realitat és que el temps de convivència familiar s'ha anat escurçant de forma alarmant. I això implica que aquella educació que els petits haurien de rebre del contacte quotidià amb els seus progenitors desapareix i, automàticament, es reclama -i s'exigeix- que l'escola assumeixi un paper que va molt més enllà de les seves funcions.
Amb el pretext d'una educació integral, resulta que l'escola ha d'ensenyar a menjar, a anar pel carrer, a mirar la tele, a conèixer les pròpies emocions... i un munt de "matèries" més que correspondria aprendre en família. Però, és clar, no hi ha temps!

Personalment, crec que és absolutament irracional que un noi/a de primària o d'ESO hagi de sortir d'una extraescolar passades les 8 o les 9 del vespre. I, que consti, que amb això no culpo ni les escoles de música, ni les de ballet, ni les d'anglès, ni els clubs esportius. En definitiva, no deixen de ser víctimes de la nefasta organització del temps que ens hem imposat.

Potser en comptes d'aplicar sisenes hores (de dubtosa utilitat, per cert) seria més convenient racionalitzar horaris. A moltes comunitats de l'Estat Espanyol -per no parlar ja d'Europa- la jornada escolar és continuada, de manera que a la tarda es poden fer, a hores raonables, les activitats extraescolars i complementàries.

Ja sé que una mesura així és impopular, però per algun punt s'ha de trencar el cercle.
Qualitat de vida no és poder anar a comprar a les 10 de la nit sinó tenir temps per "perdre" amb els fills a partir de mitja tarda. Segurament que, amb una mica més de convivència familiar, es resoldrien molts dels problemes que avui castiguen un món educatiu que tothom es veu amb cor de qüestionar.

Joomla! 1.5

2008-03-09T18:41:00.008+01:00

Encara que Moodle fos concebut per a la formació en línia, la imaginació de molts usuaris d'aquesta magnífica plataforma va trobar-li aviat altres usos. Així, per exemple, molts centres educatius han construït el seu web corporatiu utilitzant aquest entorn, a més d'usar-lo per crear aules virtuals o simplement bancs de recursos.
És cert que les prestacions de Moodle són suficients per satisfer les necessitats comunicatives de moltes organitzacions, però hi ha altres aplicacions lliures pensades específicament per gestionar continguts que ofereixen unes possibilitats extraordinàries.
Una d'aquestes aplicacions és Joomla!

Va néixer com una escisió d'un altre gestor de continguts anomenat Mambo i, en poc més d'un any, es va reelaborar completament de nou (en la versió anomenada Joomla 1.5).
El paquet estable d'aquesta versió es va publicar a finals de gener de 2008, després d'algunes versions beta. No obstant això, la versió anterior (la 1.0.x) continua plenament vigent i encara rep el corresponent manteniment.

Joomla! està traduït al català (www.joomlacat.org se n'encarrega), tant la part pública (frontend) com l'entorn d'administració (backend) que, a diferència de Moodle, estan separats.

Us convido a veure alguns webs creats amb Joomla:

iEARN-Pangea
Servei Educatiu del Baix Llobregat Nord
Servei Educatiu del Bages
i un web personal que acabo d'engegar per provar les millores de la versió 1.5

No tot el que hi trobareu va amb el paquet original de l'aplicació. Afortunadament existeix una gran comunitat de desenvolupadors que no paren de crear noves extensions per a tots els gustos.

Acabo de veure, també, que l'equip de Joomla ha creat un espai de demostració obert a tothom qui vulgui provar el funcionament de la darrera versió de l'aplicació: http://demo.joomla.org

Si algú s'anima, amb molt de gust podem comentar la jugada!

Mediascapes

2008-02-14T17:46:00.001+01:00

La combinació dels dispositius GPS i els ordinadors de butxaca (PDA) ha permès el desenvolupament d'una nova tipologia d'activitats que utilitzen recursos multimèdia en funció d'un determinat posicionament. Són els mediascapes.

Quan l'usuari entra en una localització preestablerta -i perfectament delimitada gràcies a la tecnologia GPS- s'activa un media a la PDA, que pot ser un missatge textual, una imatge fixa (o una seqüència d'imatges), un enregistrament sonor o un vídeo, és a dir, qualsevol tipus de mitja que es pugui reproduir en un ordinador. Fins i tot, si la zona té connexió wi-fi, es pot obrir una determinada pàgina web a la pantalla.

Això permet preparar, per exemple, un itinerari "real" per un jardí botànic, de manera que a mesura que ens anem apropant a una espècie rebem continguts multimèdia que ens ajuden a treure més rendiment de la visita (imatges de les flors -especialment si no és època de floració i no les podem veure al natural-, explicació sonora sobre l'hàbitat d'aquella espècie, vídeo que mostra l'aprofitament que se'n fa al seu país d'origen...). Les possibilitats són infinites, però no acaben pas aquí ja que també és factible preparar una activitat en un espai obert i sense cap obstacle, que simuli un laberint o un joc de pistes.

Hi ha dos tipus de mediascapes: uns estan dissenyats per realitzar-los en una localització única i específica (seria el cas del jardí botànic) i uns altres es poden "jugar" en qualsevol indret -una plaça, un pati, un camp de futbol...- que reuneixi unes mínimes condicions.

El potencial didàctic d'aquesta eina és enorme i crec que pot ser una nova via d'aprofitament dels recursos TIC.
La creació de continguts per a mediascapes, segurament, anirà en augment els propers mesos. En aquest sentit, ja ha sorgit alguna iniciativa empresarial com ara Itinerarium, impulsada per Narcís Vives. Però, la riquesa del mitjà només s'aprofitarà al 100% si som capaços de combinar els productes de qualitat que ens oferirà el mercat i les creacions pròpies -del professorat i de l'alumnat.

Us imagineu un itinerari pel vostre municipi, amb continguts creats pels propis alumnes? I una trobada per "jugar" a mediascapes? Jo sí, i penso que seria apassionant!
Tenim la tecnologia i el programari (gratuït) que ho fa possible. Ara només faltaria que les PDA amb GPS baixessin una mica de preu...

Fibra òptica a Callús

2008-01-25T19:17:00.000+01:00

Avui he assistit a la inauguració de la xarxa de fibra òptica de Callús. Poca broma: és el primer municipi de l'Estat Espanyol que compta amb un cablejat d'aquestes característiques! I si això és possible, tingueu per segur que no és per casualitat.

Callús, des de fa anys, va associat a l'etiqueta de poble digital. Tant des de l'Ajuntament com des de la Fundació Aplicació fa més de 10 anys que es treballa perquè els avenços en les telecomunicacions arribin també als pobles petits i allunyats de les grans ciutats. Iniciatives memorables com aquella "capella digital" que anava de casa en casa ja han passat a la història i, ben aviat, el que arribarà a totes les llars, empreses, comerços i serveis de la població serà una xarxa amb un potencial que encara costa d'imaginar.

Algú podria pensar que Callús està governat per uns "pirats" per la tecnologia. Doncs s'equivocaria completament. Per sort, els callussencs i les callussenques han tingut i tenen al davant una gent amb una gran visió de futur i amb una decidida voluntat de fer que les tecnologies no siguin excloents sinó que estiguin al servei de tota la població. Felicitats!

Amb gust menorquí

2008-01-21T20:32:00.000+01:00

He estat dos dies a Maó, amb una colla de mestres interessades a tirar endavant un projecte telemàtic, amb el suport del CEP de Menorca. Coneixia només un parell d'aquestes persones i ja sabia que era gent innovadora i amb ganes de treballar amb les TIC, en la línia d'aprofitar a fons totes les seves possibilitats educatives. He tornat gratament sorprès de l'empenta d'aquest grup. No tinc cap dubte que el proper curs els fillets i filletes menorquins xalaran amb un gran projecte sobre la cultura talaiòtica.
I perquè vegeu com les gasten, us recomano una visita a l'espai d'educació infantil del CEIP Castell de Santa Àgueda, de Ferreries.

PDI

2007-12-11T19:37:00.000+01:00

Pressento que entre el professorat més amant de la tecnologia -i fins i tot altre que no ho és tant- s'està instal·lant la creença que, per estar a l'última cal tenir una pissarra digital interactiva a la classe.
He de dir que l'artilugi en si, no em sembla ni bé ni malament. Com tot, depèn de l'ús que se'n faci.
A diferència de la pissarra de guix o la blanca -que, per tradició, tenen una funció molt definida- les pissares digitals (siguin o no interactives) han de trobar el seu encaix dins l'aula. Poden ser un instrument de participació o un "càstig" per a un alumnat que s'ha empassar un powerpoint rera l'altre. Lamentablement, em consta que aquesta segona funcionalitat no és residual... El professorat pseudoinnovador ha domesticat l'invent per continuar impartint saber. El saber que emana d'ell i les seves inacabables presentacions (que tanta feina li han portat, per cert).
Abans de demanar als Reis una PDI, potser val la pena aturar-se a reflexionar sobre dues qüestions que ens ajuden a perfilar si una cosa és realment innovadora:
1. Ens permetrà fer coses que abans era impossible fer?
2. Millorarà l'aprenentatge dels alumnes?
Si totes dues respostes són un sí contundent, endavant!

Sis dies

2007-11-23T20:06:00.000+01:00

Sis dies. Aquests són els que han separat la mort de dos homes que, en una època difícil, van fer molt per Catalunya ajudant a fer sentir catalans molta gent que tenia els seus orígens lluny d'aquí.

L'any 1977, quan encara me'n faltava un per poder votar i començava a tenir una noció clara del que havia representat el franquisme, em va seduir el discurs de l'esquerra -i molt especialment el del PSUC, encara que em vaig permetre la "infidelitat" de fer campanya per en Xirinacs.

Entre els lluitadors per la llibertat i la democràcia que amb aquelles eleccions podien deixar la clandestinitat i esdevenir candidats (i posteriorment l'un diputat i l'altre senador) hi havia Gregori López Raimundo i Paco Candel.

En pocs dies hem perdut aquests dos homes coherents i compromesos amb els seus ideals. Dues persones senzilles i entranyables que van contribuir de forma decisiva a reconstruir la catalanitat des de la lluita per la justícia social, l'exemple de les quals convé no oblidar.

Siguin aquestes ratlles el meu humil i respectuós homenatge.

Pisos

2007-08-27T15:20:00.000+02:00

A Santpedor, d'un temps ençà, s'ha disparat la construcció de pisos.
Si durant les dècades dels 80 i dels 90, les cases unifamiliars van marcar la tònica de creixement del poble, ara ho estan fent els pisos. Se'n fan de nova planta en terrenys que no estaven edificats, s'enderroquen cases i xalets de l'eixample per fer-hi blocs de pisos i es rehabiliten cases del nucli antic també convertides en apartaments.
Segurament que deu ser molt més rendible, és clar.
Això fa que la població s'hagi disparat de forma espectacular en els darrers anys: la del 2007 dobla la de 1981 i algunes previsions apunten que la xifra de 10.000 habitants no és llunyana.
Per a un ajuntament, créixer deu ser una font d'ingressos; per a un poble, créixer tant (i tan de pressa) dubto que sigui gaire bo.
Se'n ressenteixen els serveis, la mobilitat... i factors menys materials com la identitat.

Aquest no és un procés nou ni exclusiu de Santpedor, sobre el qual valdria la pena encetar una reflexió en profunditat. La pregunta és senzilla: quin poble volem?

Formació d'estiu

2007-07-23T18:05:00.000+02:00

Aquests dies estic acabant de tancar els cursos telemàtics que s'han ofert dins l'Escola d'Estiu d'iEARN-Pangea. Ho faig des de la biblioteca pública de Puigcerdà -recentment renovada-, que ofereix un servei d'accés a internet per wi-fi.
[Cap dels dies que he vingut a treballar aquí he estat sol. Sempre hi ha algú més amb el seu portàtil. Sens dubte, un indicador que el servei té èxit. Gràcies, doncs, a qui l'hagi fet possible!]

Deia que estic fent les darreres actuacions administratives per deixar tancats els 7 cursos, totalment telemàtics, que hem fet durant les dues primeres setmanes de juliol i que han servit perquè un centenar de docents de Catalunya (més alguns de les Illes Balears i del País Valencià) rebessin formació d'estiu.

Volia destacar només les altíssimes valoracions que han fet tant les persones "assistents" com els formadors i formadores, la qual cosa, a més de ser una gran satisfacció, indica que aquest model formatiu té futur i cada vegada és més acceptat (si l'oferta és de qualitat, lògicament) també en època estival.

La formació virtual no ha vingut per substituir la presencial -com internet no arracona els llibres i els diaris- sinó que és, simplement, una nova modalitat que, afortunadament, el Departament d'Educació reconeix i potencia.

I tot gràcies a l'extraordinari entorn Moodle!

Importa l'educació?

2007-07-09T23:11:00.000+02:00

Assumeixo el risc que algú m'acusi de fer comparatives odioses... però no em puc estar de comentar un fet que deixa entreveure la importància que un país dóna a l'educació.

El govern del Regne Unit té un portal que facilita l'accés dels ciutadans als serveis públics: Directgov es diu i el trobareu a http://www.direct.gov.uk
El govern català -l'actual i els anteriors- també disposen d'un web des del qual el ciutadà/ciutadana és informat de molts serveis i tràmits que pot haver de fer durant la vida. Vegeu-lo a: http://www.cat365.net

Noteu on està situada l'educació a cada portal? Mentre que al web anglès es troba en primer lloc, al web català s'ha de buscar un bon tros avall, entre temes tan interessants com "Catalans al món", "Ciutadans europeus"...

Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Llibres de text i electoralisme

2007-05-03T18:40:00.000+02:00

Ahir, l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet va aprovar la mesura -anunciada dies enrere- de pagar els llibres de text i el material escolar de l'alumnat de parvulari, primària i secundària obligatòria del municipi.
A les portes d'unes eleccions municipals, és difícil no ensumar una certa flaire propagandística en una iniciativa d'aquestes característiques. Acostumats, però, com estem a veure com molts dirigents polítics només saben guanyar vots sembrant crispació, una idea com la de l'alcalde de Sta. Coloma gairebé es podria considerar positiva, si no fos pel dispendi que comportarà al consistori i, especialment, perquè crea un precedent que tant de bo no segueixin altres ajuntaments!

Resulta si més no sorprenent que en plena societat de la informació es destinin 2 milions d'euros anuals d'un organisme públic a pagar un anacronisme com els llibres de text.
Han comptat quantes aules podrien equipar amb un projector multimèdia i uns quants ordinadors per aquest preu? Segurament que se'n beneficiaria molt més la població escolar, però, és clar, la mesura no seria tan populista...

Parlar bé als anuncis

2007-04-26T18:23:00.000+02:00

Us heu fixat que darrerament hi ha força anuncis en què es veu (o es sent) gent que parla català amb una fonètica "curiosa"?
Si el xava s'està incorporant a la publicitat, per alguna cosa deu ser, que els publicistes en saben un niu del comportament del mercat...
Ara bé, a part que des de les zones apartades de la capital catalana ho trobem més o menys ridícul, penso que es fa més mal que bé a una llengua que rep per totes bandes.
No sóc un purista, ni molt menys, però em resisteixo a creure que aquesta hagi de ser l'evolució del català.
Em sabria greu que l'efecte normalitzador de la televisió acabés estandaritzant una pronúncia tan pobra.

La formació en TIC del professorat

2007-01-20T09:36:00.000+01:00

Al final de l'anterior post apuntava la necessitat de donar un nou enfocament a la formació en TIC del professorat. Vet aquí algunes idees i reflexions al respecte.

Començo intencionadament per aquell aspecte que tradicionalment ha quedat més marginat de les TIC: el seu potencial comunicatiu i cooperatiu. Aquest és probablement el tret més innovador que aporten les noves tecnologies i internet i, en canvi, el que -exceptuant esplèndides iniciatives- ha rebut menys atenció.
En aquest àmbit crec que tot el professorat (millor si ja fos quan surt de la facultat) hauria de tenir una formació bàsica en coneixement d'activitats cooperatives a internet, concretament:

participació en projectes telemàtics cooperatius
treball amb webquests

Tant en un cas com en l'altre, la formació inicial hauria de servir per conèixer què són aquests recursos, com trobar-ne d'elaborats i com participar-hi obtenint el màxim aprofitament de les seves possibilitats.
El professorat que volgués aprofundir en aquests temes hauria de tenir, lògicament, una formació més avançada en disseny i creació d'activitats cooperatives.

El coneixement de recursos TIC -ja elaborats- aplicables a una àrea curricular o a un tema transversal també hauria de ser objecte de formació. No es tracta només de presentar reculls d'activitats sinó de combinar les presentacions amb un temps d'experimentació amb l'alumnat i la posterior valoració conjunta del professorat. Seminaris a l'estil de "Com millorar l'aprenentatge de la llengua amb recursos TIC" haurien de ser habituals en els plans de formació.
Un complement avançat d'aquesta formació seria el coneixement d'eines i aplicacions per a la creació de recursos didàctics.

Finalment, la formació en cerca i recuperació d'informació és imprescindible per poder facilitar a l'alumnat unes tècniques i uns hàbits que permetin localitzar allò que es busca en una xarxa sobrecarregada d'informació.

Aquests són, des del meu punt de vista, els mínims que qualsevol docent hauria de conèixer. La llista podria ser més llarga, però m'he volgut limitar justament a uns àmbits que fins ara han passat massa desapercebuts.
No perdem de vista que estem introduint les TIC amb l'increment de la qualitat educativa com a objectiu final. Això vol dir que cal anar més enllà del simple canvi de suport i valorar allò que realment aporten de nou les anomenades noves tecnologies.

Cap a un nou model d'incorporació de les TIC

2006-12-31T18:00:00.000+01:00

Una de les qüestions que, des del meu punt de vista, ha d'afrontar la nova administració educativa catalana és la revisió en profunditat dels models d'incorporació de les TIC en el procés d'aprenentatge. No hauria de passar gaire temps més perquè es fes ben palesa una nova orientació de la política del Departament d'Educació per donar impuls a l'ús de les noves tecnologies a les aules.

La primera dificultat a vèncer és eradicar la idea que usar les TIC és fer passar l'alumnat per l'aula d'informàtica una hora a la setmana. Lamentablement, aquesta és una realitat que encara predomina als centres educatius del país, derivada d'un determinat model d'implementació dels recursos tecnològics que avui ja hauria d'estar superat.

No són els nois i noies que s'han de desplaçar allà on hi ha els ordinadors sinó que és imprescindible que d'una vegada siguin els aparells (ordinadors, impressores, projectors multimèdia...) i la connectivitat els que entrin a l'aula per quedar-s'hi.
Això significa una inversió important, però absolutament necessària per garantir una educació de qualitat en els nostres temps. Si no és possible fer-la tota de cop, convindria dissenyar un pla que contemplés la progressiva dotació d'infrastructures, començant per aquells centres que se les "guanyin" a partir d'un projecte d'utilització coherent i innovador.

No cal que cada alumne tingui el seu ordinador. Quatre o cinc per classe seria un bon nombre per començar; tots connectats a internet, això sí, i un d'ells -a més- a un projector multimèdia que permeti mostrar, quan calgui, un recurs, una presentació o una activitat a tot el grup.
Les màquines no han de ser el centre de l'activitat a l'aula. El seu ús com a instruments d'aprenentatge ha d'ampliar la gamma de recursos tradicionals (el paper, els llapis, els llibres de consulta, els jocs...) sense substituir-los del tot. Però és imprescindible que l'alumnat sigui conscient de les possibilitats de les TIC i que aprengui a fer-ne un ús profitós.

Els recursos tecnològics han de servir per quelcom més que jugar i fer exercicis. Cal desenvolupar en els nois i noies les habilitats necessàries per no desaprofitar el potencial de les TIC en la cerca i la recuperació d'informació, en el processament de dades, en la presentació i en la comunicació.

En aquest nou panorama, és clau repensar la formació en TIC del professorat. Però d'això ja en parlarem en una altra ocasió.

Terratrèmol

2006-11-18T19:51:00.000+01:00

Més o menys era aquesta hora quan, ahir, mentre treballava amb l'ordinador vaig notar que tot es movia, acompanyat d'un soroll particular.
Pel meu poble, no està previst que hi passi el TGV -ni tan sols tenim estació de la Renfe- o sigui que, després del desconcert inicial, vaig pensar que devia ser un terratrèmol.
- Ho has notat?
- Sí, aquesta planta es movia.
- Tot ha fimbrejat.
- Quina sensació!
I un cop afirmat i reafirmat que no som res, ja que era a l'ordinador, busco a veure si trobo alguna informació de què ha passat i on.
Començo per la secció de Sismes de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (http://www.icc.es/sismes/home.html). Res de res. Només un formulari per comunicar que has percebut un terratrèmol (que hi és sempre, per cert).
Provo sort a l'Instituto Geográfico Nacional (http://www.ign.es/ign/es/IGN/InformacionSismica.jsp). Allà tampoc hi ha cap informació recent, però entre els enllaços relacionats amb sismes hi ha el de l'European-Mediterranean Seismological Centre.
Remenant una mica per aquest web trobo resposta a la meva inquietud a l'apartat dedicat als terratrèmols recents on, al moment, ja hi figura el registre. Si teniu curiositat, aquesta és la "fitxa" de l'esdeveniment: http://www.emsc-csem.org/index.php?page=current⊂=detail&id=36251

Trens

2006-10-23T22:42:00.000+02:00

Avui ha tornat a ser un dia complicat per a la circulació dels trens. Retards, desinformació, trajectes sense servei...
Tot plegat m'ha fet pensar que aquest passat juliol era a Holanda, viatjant en tren des d'una ciutat de l'est del país en direcció a l'aeroport de Schipol. Aproximadament a mig trajecte van anunciar per megafonia que el tren tenia una avaria i s'havia d'aturar a la propera estació.
Quan vas de tornada cap a casa i amb el temps una mica just per agafar un avió, un avís com aquest et fa posar les mans al cap.

Immediatament després, però, la "veu" que havia donat la mala notícia va començar a proposar solucions alternatives perquè tothom pogués arribar al seu destí. Primer en holandès i després en anglès (afortunadament) van anar explicant les possibles combinacions per anar a Amsterdam i a l'aeroport.
Quan el tren es va aturar, tothom sabia què havia de fer per continuar el seu camí.
En el meu cas, al cap d'un minut va passar un altre tren que em va dur a Utrecht i, abans d'arribar-hi, ja sabia a quina andana havia d'esperar el tren que em duria a Schipol.
Tot i l'enrenou de canviar dos cops de tren, vaig arribar a l'aeroport només dotze minuts més tard del que ho hauria fet si no hagués sorgit cap imprevist.

D'avaries n'hi pot haver a tot arreu. La capacitat de resposta és el que marca la diferència entre un servei que té l'atenció als seus usuaris com a principal objectiu i un que no dóna la talla.

Cercar, trobar i seleccionar informació a la xarxa

2006-10-21T20:15:00.000+02:00

La meva filla, que fa sisè de primària, arriba de tant en tant a casa dient que ha de fer un "treball de recerca" sobre algun tema (normalment un personatge o algun monument).
Em sembla molt bé que els deures escolars consisteixin a buscar informació o imatges d'algú o d'algun lloc, sempre que abans s'hagi explicat als nois i noies quin és el sentit d'aquesta activitat i -sobretot- se'ls hagin indicat unes fonts de referència on fer la consulta.
A primària, com també probablement als primers nivells d'ESO, és imprescindible que qualsevol cerca sigui guiada. En aquests nivells, la quantitat d'informació que es pot trobar actualment a la xarxa és d'una dimensió que supera la capacitat de selecció de l'alumnat. És per això que és necessari acotar les fonts, per aconseguir que la cerca sigui profitosa.

En molts casos, a més, al principi pot ser necessari determinar quines dades concretes cal localitzar, a fi que els nois i noies vagin aprenent a diferenciar allò que és essencial d'allò més complementari. Progressivament, es pot anar deixant més flexibilitat, a mesura que augmenti la capacitat de síntesi dels joves estudiants.
Resumir és una habilitat cognitiva de nivell superior, que cal adquirir amb un bon guiatge. Altrament, no es passa de la simple mecànica de copiar i enganxar.

Finalment, la cerca és un procediment que requereix també seguir alguns aspectes formals. Un dels més elementals és demanar que s'indiqui la font d'on s'ha obtingut la informació.

M'agradaria que l'escola posés més atenció a aquestes qüestions.

Calia una sisena hora?

2006-10-11T21:02:00.000+02:00

Una de les mesures proposades en els debats del Pacte Nacional per a l'Educació i començada a adoptar enguany pel Departament d'Educació del govern català és l'augment del temps de permanència diària dels nois i noies de primària a l'escola pública.

Se'ns ha presentat aquesta decisió com un factor d'equiparació entre l'escola pública i la concertada (la concertada catalana, perquè no a tot l'Estat Espanyol l'escola concertada imparteix 6 hores diàries de classe). Se'ns ha volgut convèncer que aquest canvi contribuirà a la millora de l'èxit escolar. I encara algú hi ha volgut veure un intent de conciliació entre la vida laboral de pares i mares i la vida escolar dels seus fills i filles.

Espero que, quan hagi passat un temps suficient, algú faci una avaluació en profunditat d'aquesta mesura i es puguin treure conclusions objectives, especialment pel que fa a la millora del rendiment de l'alumnat.
Desitjaria ben sincerament que la valoració fos positiva, però hi ha una colla d'elements que em fan dubtar que l'èxit sigui tan clar.

En primer lloc, més temps a l'escola no equival automàticament a millor aprenentatge. Des del meu punt de vista, un dels elements clau de millora dels resultats acadèmics és la inajornable revisió en profunditat del currículum escolar per adequar els continguts i els procediments als requeriments d'una nova societat (l'anomenada societat del coneixement). És necessari redefinir què ha d'aprendre un noi/a durant l'escolarització obligatòria i, sobretot, com ho ha d'aprendre. I a continuació, evidentment, posar-hi els mitjans necessaris per aconseguir-ho. Allargar l'horari escolar hauria de ser, si fos el cas, una conseqüència d'aquesta remodelació curricular, però com que no s'ha fet, em queda el dubte de si era necessari.

El sistema educatiu finlandès ha estat posat sovint com a model pels seus bons resultats (els millors de la UE, segons diversos informes). Els nens i les nenes finlandesos no passen 6 hores al dia a l'escola. Les classes, allà, comencen entre 8 i 9 del matí i els que acaben més tard (l'alumnat més gran, equivalent a la nostra ESO) ho fan a les 2 del migdia. A la tarda (fins a les 4 com a màxim) hi ha activitats extraescolars. L'èxit escolar prové, doncs, d'altres factors: més recursos per a les escoles, menys alumnes per aula, metodologies adequades...

Deixant de banda el rendiment acadèmic, hi ha un altre factor que no es pot passar per alt. Des de fa anys es posa de manifest una excessiva delegació de la responsabilitat educativa de les famílies en la institució escolar. La tendència, lluny de minvar, ha anat en augment. Sorprenen les poques hores al dia que passen els nens i nenes amb els seus progenitors. I això té una sèrie de conseqüències negatives que molts mestres intenten explicar sense gaire èxit, de moment.
Em pregunto si aquesta sisena hora contribueix a agreujar el problema... A resoldre'l, segur que no.

Hi ha un gruix consierable de famílies que, pels motius que sigui, volen tenir ocupats els fills el màxim de temps possible. Els horaris laborals dels pares i mares solen ser la justificació d'aquesta "demanda". La possibilitat de conciliar la vida familiar amb la vida laboral ha de ser una reivindicació atesa per tots els agents que calgui, però en aquest cas trobo nefast que siguin els menuts qui s'hagi d'adaptar als horaris (salvatges en alguns casos) dels adults.

Lamentablement, massa vegades els que haurien de ser els beneficiaris últims d'una mesura d'aquesta magnitud n'acaben essent els perjudicats. Ho van ser els nois i noies de 12 anys quan se'ls va enviar a l'institut. I ho seran ara, fins i tot els més petits, quan hagin d'acabar les classes de música o la pràctica d'un esport passades les 9 del vespre.

Algú ha argumentat que, econòmicament, la sisena hora era l'única mesura viable per millorar la qualitat de l'educació. Evidentment, baixar les ràtios a 18 alumnes seria molt més car, com també ho seria equipar els centres amb més recursos. Llàstima! L'educació -malgrat les bones paraules- continua sense ser una prioritat en el nostre país.