4 ratlles

2013-05-31T16:59:00.000+02:00

Des del maig de 2013, em trobareu a

www.illa.cat/blog

Després d'un MOOC de Google

2013-02-10T20:27:00.004+01:00

Aquests dies he acabat un MOOC (Massive Open Online Course) sobre cerca avançada, organitzat per Google.
Ha estat una oportunitat per conèixer més a fons algunes de les eines i els serveis que ofereix l'esmentada companyia, però també ha estat molt interessant el plantejament i la metodologia de treball que hem seguit.

Al llarg de l'activitat, s'han proposat dotze reptes, de diversa dificultat, en cada un dels quals es repetia un esquema similar: una pregunta a la qual calia donar resposta emprant diferents estratègies i recursos que s'explicaven tant en vídeos com en suport textual, una autoreflexió sobre quines competències s'havien posat en pràctica i, finalment, l'explicació del procés seguit per resoldre el repte.

Hi ha hagut també dues activitats d'avaluació que seguien un patró semblant a les pràctiques anteriors però amb un major aprofundiment sobre el procés, que m'han fet pensar molt en l'aprenentatge competencial, del qual s'ha parlat tant però gairebé no s'ha posat en pràctica.

Trobar un resultat, una resposta, és important. Ara bé, també ho és -i potser encara més- el camí que es fa per arribar-hi.
Centrar l'aprenentatge en l'adquisició d'uns continguts (la major part dels quals s'obliden passat l'examen) sempre ha estat poc efectiu. Avui, més que mai, cal potenciar el component procedimental, ja que són molts els recursos que tenim a l'abast per arribar a la informació precisa, rigorosa i actualitzada.

Treball de recerca

2012-12-15T21:46:00.002+01:00

Aquests dies, molts estudiants de 2n de batxillerat han lliurat o estan a punt de lliurar el treball de recerca. És una activitat que ocupa i preocupa l'alumnat, tant pel temps de dedicació que exigeix com pel pes que té la seva qualificació (un 10% de la nota de batxillerat). És comprensible, doncs, que en la majoria de casos el treball suposi una pressió afegida al dens currículum d'un curs, encarat clarament a la selectivitat, que exigeix un esforç addicional als alumnes.

Si bé alguns instituts han optat per avançar el període de realització del treball, de manera que s'enllesteixi molta feina durant el 1r curs de batxillerat, a la gran majoria de centres el lliurament i l'exposició oral es fan ja iniciat el segon trimestre.

És llàstima que una proposta de treball d'aquestes característiques sigui percebuda com una llosa per part dels estudiants. El treball de recerca marca un punt d'inflexió en la manera d'aprendre de molts d'ells. Generalment, és la primera vegada que s'enfronten a una tasca d'investigació que els permet aprofundir en un tema de lliure elecció de manera autònoma. Se'ls exigeix rigor -com no podria ser d'altra manera- i que apliquin una metodologia científica. El meu dubte és si mai abans, en alguna altra etapa de l'escolarització, algú els ha ensenyat a treballar així.

És força freqüent que a l'educació infantil es treballi per projectes i que els nens i nenes fins i tot facin exposicions orals d'allò que han descobert. A mesura que avança la primària, sovint es deixa de banda aquesta manera de treballar perquè -diuen- el currículum comença a apretar. I a l'ESO ja gairebé és una raresa trobar un centre que l'apliqui (sí, perquè el treball de síntesi no és ben bé això i només es fa un cop a l'any). Però, ah!, resulta que arriba el batxillerat i, justament quan els estudiants van més carregats de matèries (i amb un nivell d'exigència considerable), apareix el treball de recerca. Un treball que es fa amb el guiatge d'un tutor/a, però fora del centre, amb la qual cosa encara es fa més gran la percepció de càrrega afegida.

Penso que és molt positiu que els estudiants de batxillerat facin el treball de recerca perquè els aporta un bagatge metodològic (a més del coneixement adquirit sobre el tema que investiguen) que els pot ser de gran utilitat en el seu futur universitari i professional. Però potser estaria bé plantejar-se que no fos tan sols un bolet al final de l'escolaritat postobligatòria.

Mites i metàfores sobre les TIC a l'educació

2012-07-07T20:43:00.000+02:00

Fa uns dies, vaig assistir a una xerrada en la qual el ponent va sotmetre l’audiència a l’exercici d’alçar mans per veure qui tenia Facebook, Twitter... o qui es declararia per internet, a fi de, presumptament, demostrar que hi havia nadius i immigrants digitals.
Minuts després, una altra aixecada de mans havia de posar en evidència qui era resident a la xarxa o qui tan sols n’era visitant.
Com que no era la primera ni la segona vegada que veia utilitzar aquest recurs per part d’un conferenciant (si no recordo malament, crec que de la primera ja fa uns vuit anys!), tot el que va venir després em va sonar a refregit de metàfores, mites i visions llampants però poc realistes de la incorporació de les TIC al procés educatiu.

Sóc usuari d’internet des de fa més de 20 anys, tinc Twitter i també Facebook (si bé d’aquest darrer en faig molt poc ús perquè no m’agrada que facin negoci amb les meves dades i tot el que posi allà), compro i organitzo els meus viatges per internet, sóc client d’un banc que només funciona en línia, deso els meus documents a Google Drive i a Dropbox, no tinc agenda en paper, llegeixo diaris electrònics (molts més que no en paper), fa dècades que no compro un mapa de carreteres, em comunico pel Whatsapp i pel Viber, tinc fotos a Picasaweb, a Flickr, a Panoramio i a Instagram, deso els meus enllaços d’interès a Delicious i també a Symbaloo i Pearltrees, he fet itineraris amb Woices i amb Eduloc, tinc web i bloc personal, faig presentacions amb Prezi i en tinc de penjades a Slideshare... i no sé si sóc nadiu o immigrant digital, ni si resideixo a la xarxa o només en sóc visitant. La veritat és que m’importa ben poc saber-ho.

Personalment, crec que aquests conceptes obeeixen més a la necessitat d’etiquetar i classificar les persones, inherent a la condició humana, que no a una realitat social demostrable amb un mínim de rigor.

Tal com vaig escriure en una altra ocasió (Guix 370, desembre 2010), estudis seriosos han posat de manifest que la competència digital i informacional d’estudiants universitaris que ja van néixer amb ordinadors a casa i que han passat la vida envoltats de pantalles són escasses. Ser hàbil amb determinats instruments no significa exactament ser competent.

Fa uns anys, els pares d’adolescents es sorprenien quan aquests arribaven a casa després d’estar amb la colla i immediatament es posaven a trucar a un amic o amiga amb qui s’acabaven de veure. Ara fan exactament igual, només que en comptes de telefonar es troben tots a les xarxes socials.
Els joves utilitzen les eines tecnològiques per satisfer les necessitats de relació i d’entreteniment, però aquest ús intensiu per si sol no els fa ni més espavilats, ni més cultes, ni més crítics, ni tan sols més ben informats.

Us recomano l’entrevista al professor Manuel Area (una de les veus més lúcides del panorama educatiu actual) que hi ha al número 6 de la revista Educacion 3.0, en la qual apunta algunes reflexions molt interessants sobre l’escola del segle XXI.

Potser no val la pena perdre el temps en categoritzacions d’usuaris de les TIC i, en canvi, sí que seria interessant rellegir Freinet pensant en els recursos que avui tenim a l’abast.

Visita al GAMAR

2012-07-06T21:11:00.003+02:00

Ahir vaig tenir la sort de fer una visita al GAMAR (Gabinet de Materials i de Recerca per a la Matemàtica a l'Escola), a la Universitat de Girona i escoltar les explicacions de la seva responsable i fundadora, la Maria Antònia Canals.

El GAMAR, tal com indica el seu nom, es dedica bàsicament a l'elaboració de materials que puguin ser útils per ajudar a entendre els principals conceptes matemàtics, sobretot de forma manipulativa, abans de passar a les operacions i representacions sobre el paper.
Personalment, crec que és un recurs que haurien de conèixer tots els docents d'infantil i primària (i també el professorat de matemàtiques de secundària) ja que ofereix solucions a molts dels esculls que troben els mestres a l'hora de fer entendre conceptes fonamentals, el no assoliment dels quals es converteix en una bola que creix cada any que passa i que, malauradament, fa que bona part de l'alumnat només es quedi amb la mecànica d'algunes operacions i que no arribi mai a entendre el seu significat.

Fa una colla d'anys vaig ser alumne de la Maria Antònia, avui professora emèrita de la UdG i ànima del GAMAR. Ja aleshores vivia amb passió les matemàtiques, cosa que no ha perdut amb el pas dels anys, tal com he pogut comprovar en les trobades que hem tingut esporàdicament i com, feliçment, vaig constatar ahir un cop més.
Sentir-la reflexionar sobre la importància d'entendre bé els nombres racionals (les fraccions, vaja) a primària, com si s'estigués preparant la classe de l'endemà, és un goig afortunadament a l'abast de tothom qui la vulgui conèixer, perquè segueix al peu del canó, disposada a parlar de la didàctica de les matemàtiques amb qui vagi a visitar-la.

La Maria Antònia és una dona tenaç, amb idees clares i contundents, que té aquella qualitat amb la qual es pot reconèixer una persona sàvia: fer entenedor allò que pot semblar extraordinàriament complicat. Segurament que per això, el 13 de juliol, les 21 universitats que formen la Xarxa Vives li retran un homenatge a Vic.

Que per molts anys en puguem gaudir, d'ella i del GAMAR!

Foto: Universitat de Girona

Formació permanent del professorat

2012-01-08T13:30:00.000+01:00

Si totes les feines atribueixen a la formació permanent un paper clau en la millora professional, la docència no és una excepció. Des de fa molts anys, el Departament d'Ensenyament inverteix cada curs una suma important de diners en la formació del professorat. Probablement, les dificultats econòmiques també obligaran a replantejar aquesta despesa. Ara bé, a banda de lamentar la situació, podem veure-hi l'oportunitat d'obrir un parèntesi per fer una revisió en profunditat de tot allò que envolta la formació permanent, des d'aspectes conceptuals fins al finançament.
Des de l'experiència de més de vint anys gestionant i impartint formació al professorat, m'atreveixo a compartir una sèrie de reflexions i a formular algunes propostes.

El reconeixement de la formació

Sembla raonable que la participació voluntària en una activitat de formació permanent estigui compensada amb el reconeixement en forma de certificat. No obstant això, des que la formació és comptabilitzada com a mèrit, es produeixen sovint algunes situacions que ben poc tenen a veure amb el seu objectiu: docents que s'inscriuen al que sigui (dit així textualment "on tingueu places vacants") perquè necessiten punts, centres que intenten fer passar per formació allò que hauria de ser la seva feina habitual...
D'altra banda, si allò que pretén el reconeixement de la formació és valorar que la persona ha fet l'esforç d'intentar estar al dia en temes relacionats amb la docència, no té massa sentit que en la gran majoria de convocatòries tingui el mateix valor un curs de fa vint anys que un de recent. Actualment, compten igual 30 hores d'un curs de Framework (aquell processador de textos de la prehistòria informàtica) dels primers anys 90 que d'un seminari sobre competències bàsiques acabat de fer.
En aquest sentit, crec que caldria pensar en mesures per premiar la regularitat en l'assistència a activitats de formació per sobre de la quantitat (no comptabilitzant mai més d'un nombre determinat d'hores per any, per exemple) i per limitar els anys de validesa d'un certificat com a mèrit.

Temàtiques

Actualment, les temàtiques sobre les quals es pot trobar oferta formativa són quasi il·limitades: des de cursos sobre la funció directiva fins a tallers de ioga. Tots els temes són respectables si han de tenir una repercussió positiva en l'organització escolar o la pràctica docent, és clar. En temps de dificultats, però, potser caldrà prioritzar aquells àmbits relacionats més directament amb les necessitats del sistema educatiu. En aquest punt, em permeto recordar que l'enfocament competencial del currículum -tant de primària com de secundària- encara queda força lluny de la realitat de les aules i que mai s'ha fet una acció massiva per avançar en una qüestió prou important com aquesta.

Modalitats

Amb els anys s'han anat perfilant diferents tipus d'activitats de formació, pel que fa al seu enfocament i la metodologia: cursos, seminaris, tallers, grups de treball, assessoraments... No faré un repàs exhaustiu de cada modalitat sinó que em centraré especialment en l'assessorament.
Un assessorament és una activitat restringida al professorat d'un mateix centre i conduïda per un formador/a extern que hauria de tenir com a finalitat produir un canvi substancial en el conjunt del centre, sobre algun aspecte organitzatiu, metodològic o curricular.
Per la seva naturalesa, és una de les modalitats formatives que pot tenir més impacte en la docència però, perquè això passi, s'han de donar una sèrie de circumstàncies: implicació de tot el professorat i disposició al canvi (no només per part de l'equip directiu, que és qui habitualment impulsa la proposta), estabilitat de la plantilla (ja que els "efectes" no són immediats i normalment cal més d'un curs per apreciar resultats), adequació del formador/a (hi ha excel·lents formadors, experts en la seva matèria, però que no tenen l'habilitat de conduir un assessorament), suport d'agents externs (inspecció i serveis educatius)...
Malhauradament, la realitat ens diu que massa sovint -ja sigui perquè no es reuneixen prou les condicions esmentades o, simplement, per la comoditat que suposa tenir una formació "a domicili"- sota la denominació d'assessorament s'hi amaguen cursos i tallers a la carta, que ben poc tenen a veure amb la dinàmica que correspondria a aquest tipus d'activitat.
Per agreujar-ho, en els darrers anys s'ha insistit molt des de l'administració educativa que la tendència fos bastir els plans de formació amb un alt percentatge d'assessoraments (crec que el 60%). No dubto de la bona intenció de la mesura però, desgraciadament, ha contribuït encara més a la perversió del concepte d'assessorament.
Totes les modalitats fan la seva funció i poden tenir una repercussió positiva en la pràctica docent. Restringir per tipologies d'activitats té el perill de malgastar diners i esforços si els potencials destinataris no estan prou receptius.

Formadors i formadores

Ningú posa en dubte que un dels factors clau per a l'èxit d'una formació -sigui la modalitat que sigui- és encertar el formador que l'ha d'impartir o dinamitzar.
Els Instituts de Ciències de l'Educació de les universitats -especialment d'aquelles més consolidades- són els principals proveïdors de formadors. No obstant això, no hi ha cap regulació pel que fa a la condició de formador i, actualment, poden ser-ho persones no vinculades a cap ICE.
Sense posar en dubte la capacitat de ningú, crec que seria convenient que, per poder impartir formació al professorat, fos necessària la vinculació a un ICE. Per ser un bon formador no n'hi ha prou a ser un expert en una matèria i la seva didàctica. Actualment em costa d'imaginar una formació, sobre qualsevol àmbit, que no tingui en compte aspectes com el treball col·laboratiu, les competències bàsiques o la utilització dels recursos TIC. Aquest plus imprescindible només es pot aconseguir treballant en equips de formadors en el si d'una institució capdavantera en la recerca educativa.

Finançament

Deixo per al final un punt que entenc que pot ser controvertit: s'ha de pagar per rebre formació?
Actualment, no tota la formació reconeguda pel Departament d'Ensenyament és gratuïta. Col·legis professionals, moviments de renovació pedagògica i altres col·lectius organitzen cursos homologats en què cal abonar una matrícula. Es podria estendre aquesta pràctica a tota la formació no obligatòria, fins i tot la que promou el propi Departament? Crec que és una opció a considerar ja que, en definitiva, els usuaris en treuen un benefici. El pagament d'una inscripció ajudaria sens dubte a finançar la formació i possiblement contribuiria a valorar-la més.

Foto: http://www.flickr.com/photos/uocunescochair/5407958390/

Etiquetes i carpetes

2011-12-09T19:00:00.000+01:00

El treball diari de qualsevol estudiant o professor/a comporta el maneig d'un volum considerable d'informació electrònica. Creem i modifiquem documents de text, utilitzem imatges, consultem pàgines web, llegim i enviem correus electrònics... La quantitat d'arxius, missatges i referències que anem acumulant és tan gran que necessitem fer ús d'alguns sistemes d'organització de la informació per no caure en la desesperació quan intentem recuperar un fitxer o una adreça web.

Els diferents sistemes operatius compten amb aplicacions pròpies (Finder a Mac, Explorador a Windows...) basades en l'organització per carpetes. Així, l'espai d'emmagatzematge d'un disc dur o d'un pen drive es divideix (virtualment, però és el que l'usuari percep) en compartiments i subcompartiments, creats a voluntat, on es van desant els fitxers.
L'organització basada en carpetes té alguns avantatges: l'estructura de carpetes i subcarpetes es pot modificar en qualsevol moment, es poden traslladar lots de documents d'un dispositiu a un altre respectant aquesta mateixa estructura, etc. Ara bé, el sistema també presenta seriosos inconvenients. El principal és que un document no pot estar en diverses carpetes a la vegada (a no ser que se'n facin còpies, cosa gens recomanable). D'aquesta manera, per exemple, la fotografia d'una marmota feta durant una travessa pel Pirineu ens portarà el dilema de si guardar-la a la mateixa carpeta que totes les altres fotos de l'excursió o de si moure-la a una carpeta on tenim només fotografies d'animals.
Una altra dificultat que comporta aquest mètode és que la lògica de cadascú pot ser diferent a l'hora de dissenyar l'estructura de les carpetes/subcarpetes. Això pot dificultar la localització dels documents quan treballem en sistemes compartits amb altres persones.

El caràcter social de les aplicacions web 2.0 ha fomentat l'organització dels continguts basada en etiquetes (tags). El sistema no és nou. Els registres bibliogràfics electrònics, per exemple, sempre han utilitzat camps de descriptors per caracteritzar el document a què fan referència i facilitar-ne la recuperació.
Actualment tenim l'opció d'usar etiquetes en diferents serveis i aplicacions en línia. Podem etiquetar les entrades a un bloc, les fotografies publicades a Flickr o Picasaweb, les adreces desades a Delicious, els missatges de Gmail...
El principal avantatge de les etiquetes és que permeten recuperar fàcilment tots els documents o referències als quals s'ha assignat un determinat tag, independentment de la seva ubicació. D'etiquetes, a més, se'n poden posar tantes com es vulgui (tot i que no és recomanable abusar-ne).
L'etiquetatge també té inconvenients, el més evident dels quals és el risc de duplicitats motivades per l'ús de sinònims, singulars i plurals, abreviacions, etc. Etiquetar, a més, pot ser molt subjectiu (fins i tot una mateixa persona pot ser que un dia posi unes etiquetes a un document però un altre dia en posaria unes altres).

Vegem-ne un cas pràctic. Suposem que un institut es proposa fer un recull de les adreces web que utilitza el professorat per treballar amb els alumnes, entre les quals hi ha la de l'Institut d'Estadística de Catalunya. En una organització per carpetes probablement hi hauria disputes entre el professorat de socials i el de matemàtiques per veure a quina àrea i a quin nivell es classifica aquest web. Per contra (suposant que el professorat de socials la utilitzi a 2n d'ESO per parlar de demografia i el de mates a 4t per tractar l'estadística), en un sistema basat en etiquetes es podria contentar tothom simplement escrivint una etiqueta per a cada cas ("socials", "2n ESO", "matemàtiques", "4t ESO"...).
El recurs apareixerà sempre que es faci una crida per qualsevol de les seves etiquetes.
Aquesta és l'organització que hi ha, tal com deia abans, a Delicious, amb l'avantatge que, essent un espai de marcadors socials, es poden utilitzar etiquetes compartides amb altres usuaris.

Cal puntualitzar que les organitzacions per carpetes i per etiquetes no són excloents. Hi ha aplicacions que les combinen totes dues, aprofitant el potencial de l'una i de l'altra. És el cas de les adreces d'interès del navegador Firefox, que es poden classificar en carpetes i, a més, permeten ser etiquetades, amb la qual cosa hi ha una doble via de recuperació.

Per acabar, una petita reflexió. Posar etiquetes no sempre és senzill. Cal trobar les paraules clau que descriuen millor un document, la qual cosa requereix una certa habilitat per identificar les idees principals i traduir-les en uns termes precisos. Crec que val la pena tenir en compte el valor educatiu d'aquesta tasca, que obre un ventall de possibles activitats: anàlisi del contingut, introducció als tesaurus, establiment de convencions, vocabulari específic, etc.

Impressions del VI Encuentro Internacional EducaRed

2011-10-28T00:37:00.001+02:00

Vaig tenir l'oportunitat de participar a la fase presencial del VI Encuentro Internacional EducaRed, realitzat a Madrid del 20 al 22 d'octubre. Un esdeveniment multitudinari, complementat amb una trobada virtual en la qual han participat més de 13.000 docents de l'estat espanyol i d'Amèrica llatina.
És normal que, amb un programa farcit de conferències, debats, presentacions i tallers, hi hagi activitats més aconseguides que altres, però crec que val la pena felicitar l'organització perquè ha aplegat una sèrie de ponents amb coses interessants per dir i ser escoltades i, a més, malgrat la magnitud de la trobada, ha resolt amb molt bona nota la complexitat organitzativa de l'esdeveniment.

D'entre les xerrades plenàries destacaria les reflexions entorn a la creativitat i la innovació aportades per Ferran Adrià (a partir del minut 26 del vídeo). Em vaig quedar especialment amb una idea: la creativitat potser no es pot ensenyar però sí que podem ensenyar a pensar, i pensar és essencial per crear.

Sempre és interessant escoltar la professora Judi Harris (sisplau, salteu-vos els 13 primers minuts del vídeo, que no tenen res a veure amb ella!), tot i que la seva formulació del TPACK ja té alguns anys (el 2007 ja va venir a explicar-ho a unes jornades d'iEARN-Pangea).

Sugata Mitra (la seva conferència no engega fins al minut 25 del vídeo) va ser un dels ponents més aplaudits i no crec que fos casualitat. La seva experiència "The hole in the wall" i les conclusions d'alguns estudis posteriors que va explicar van despertar molt interès entre l'audiència. En temps en què no sembla que hi hagi cap altre model vàlid que l'1x1 (un ordinador per alumne), el professor Mitra va il·lustrar com un grup d'alumnes al davant d'un ordinador (compartit entre tots ells) són imparables!

La conferència de cloenda va anar a càrrec de George Siemens (el vídeo no està disponible, per això us enllaço el seu blog), que va parlar sobre la teoria del connectivisme.

La impressió que em vaig endur de la trobada és que cada vegada hi ha més docents interessats a fer un bon ús de les TIC, que no es deixen enlluernar per les "meravelles" de la tecnologia i que aposten per un canvi metodològic que va més enllà del simple fet d'usar unes eines o unes altres. I això ja és una bona notícia.

Woices

2011-09-24T19:26:00.001+02:00

Aquest matí he participat en una jornada de formació de l'equip Lacenet, amb una sessió d'introducció a l'aplicació Woices.
És una de les moltes eines 2.0 que es basen en els mapes de Google, amb la particularitat que allò que crea l'usuari són enregistraments sonors associats a uns llocs en concret. Es tracta de fer una audioguia, vaja.

La mecànica de l'aplicació és molt clara i simple:

es senyala un punt en el mapa (evidentment, ha de ser el lloc sobre el qual es vol crear una aportació)
es posa un títol, una descripció textual del lloc (o dels motius pels quals s'ha seleccionat) i, opcionalment, es puja una foto
s'enregistra l'explicació sobre el lloc triat (o es puja un fitxer .mp3 amb l'enregistrament elaborat prèviament amb un editor d'àudio).

I ja està. El resultat queda publicat automàticament al web, en una interfície clara i ben resolta.
Vet aquí una mostra: http://woices.com/echo/1454
Amb la suma de diferents ecos (així en diu de cada punt geolocalitzat) es pot crear un itinerari.

Vaig descobrir Woices fa un any i mig, aproximadament, i de seguida em va captivar per les seves possibilitats d'aprofitament didàctic. De fet, és l'entorn en el qual basem les aportacions al projecte Public Art Project. En aquest enllaç podeu veure alguns dels treballs realitzats.

Al meu parer, proposar als alumnes que l'utilitzin per presentar un treball és una forma excel·lent d'aprofitar les eines 2.0 per crear continguts i publicar-los. És evident que la creació d'un eco ha d'anar precedida d'un treball de recollida, selecció i processament d'informació, que és el que realment dóna sentit a la tasca. Woices, en aquest cas, és un aparador suggerent on mostrar-la.
No cal dir que és un bon pretext per treballar la descripció o la narració, l'entonació adequada, la correcció gramatical... a més, és clar, dels continguts específics sobre els quals es crea l'eco.
Sens dubte un instrument potent (i desenvolupat per gent d'aquí!).

Calendari i horari escolar (i 2)

2011-05-31T23:48:00.002+02:00

Quan em disposo a començar la segona part del post dedicat al calendari i l'horari escolar llegeixo en un mitjà electrònic que el Consell Escolar de Catalunya aposta per recuperar el 12 de setembre com a data d'inici de les classes. L'article no recull l'argumentació d'aquesta decisió sinó que parla de l'acord entre famílies, professorat i ajuntaments.
Al peu de la notícia, llegeixo alguns comentaris de lectors del mitjà. Com de costum, quan es deixa oberta la porta al mig anonimat, n'hi ha d'assenyats i d'altres que denoten una estretor de mires que fa feredat.

Aquests dies està circulant també la proposta d'un sindicat de debatre sobre la jornada escolar i fins i tot s'ha difòs un model d'horari que planteja una escola de primària del Garraf, en el qual es contempla la jornada lectiva continuada durant tot el curs (com es fa en altres indrets).

Fa més de tres anys, en aquest mateix bloc vaig escriure una entrada sobre l'organització del temps. M'hi remeto per no repetir idees que crec que encara són vigents.
Ara l'ampliaria, encara amb més convenciment, amb algunes reflexions més:

El calendari i l'horari escolar no poden estar sotmesos als horaris ni a les vacances de les famílies. Buscar consens per aquesta via és tan impensable com voler contentar el conductor d'autobús que comença a treballar a les 6 del matí i la caixera d'una gran superfície que plega a les 10 de la nit. Evidentment que tothom pot dir-hi la seva però, per aquesta regla de tres, les escoles haurien d'estar obertes les 24 hores.

Tenir fills comporta la responsabilitat d'educar-los. Per molta feina que tinguem (o per molta crisi que patim) els pares i mares, és inacceptable buscar substitutius a aquesta responsabilitat. No es poden traslladar a l'escola o a l'institut les mancances derivades de la falta de dedicació als fills. I és lamentable que, per electoralisme o vés a saber quin motiu, les administracions hagin fomentat més d'una vegada aquesta pràctica.

Cal posar els nois i noies al centre del debat del calendari i l'horari. És irracional que des de l'acollida matinal fins a la darrera extraescolar transcorrin 11 o 12 hores, i que això no sigui l'excepció sinó gairebé la norma de la jornada d'un nen de primària (i no diguem si és de parvulari!).

El rendiment no millora pel fet d'estar més hores a l'escola. Hi ha estudis que demostren com va evolucionant la capacitat de concentració al llarg del dia. La confecció dels horaris hauria de tenir en compte aquesta circumstància.

Dues hores i mitja o tres per dinar, havent de tornar a classe a la tarda, és un temps desaprofitat i car. Mantenir un servei de monitoratge per entretenir els nois i noies abans i/o després de dinar té un cost elevat, que es podria estalviar reduint el temps de parada del migdia. Si els alumnes van a casa, en molts casos cal comptar amb els desplaçaments i amb l'organització familiar que -especialment quan els nens són petits- permeti acompanyar-los.
A molts països on hi ha el costum de dinar més d'hora que aquí, l'aturada per menjar és com la del pati (i generalment els alumnes es porten el dinar de casa).

Posar el crit al cel perquè el curs comença dos o tres dies abans o després, fent veure que causa un daltabaix familiar, són ganes de fer maranya. Algú ho havia de dir ;-). És la mateixa història que la dels horaris. Cada cas pot tenir els seus motius per reclamar una data o altra d'inici de les classes. Pel bé dels alumnes, però, és necessari que les escoles i els instituts tinguin uns dies per organitzar el curs.

Deixar que mestres i pares/mares es barallin als consells escolars pels horaris no porta enlloc. Més aviat fomenta el recel entre uns i altres. Tot i respectar les peculiaritats i l'autonomia de cada centre, dubto que sigui el lloc més adequat per prendre una decisió al respecte.

Si l'esforç i el desgast que va suposar introduir una setmana blanca s'haguessin invertit en la racionalització dels horaris, és probable que avui ja ens poguéssim ocupar d'altres qüestions que també cal debatre en profunditat, com ara el sentit i el paper de l'escola a la societat del coneixement, la dimensió competencial dels currículums i l'aprimament de la càrrega de continguts, la innovació pel que fa a metodologies i recursos didàctics, etc.

Calendari i horari escolar (1)

2011-05-29T22:45:00.002+02:00

Durant anys i panys, la data d'inici del curs escolar era el 15 de setembre (per a l'alumnat, és clar; el professorat sempre ha treballat des del dia 1). Encertada o no, era una data que tothom tenia clara, encara que els estudis anessin canviant de nom (batxillerat elemental, EGB, primària, BUP, ESO...).
D'uns anys ençà (si no recordo malament, el curs 2004-2005 va ser el darrer que va començar un 15 de setembre) la data d'inici de les classes ha anat ballant al voltant del 12 de setembre, excepte aquest darrer en què la introducció de la setmana blanca (imposada pel conseller Maragall sense cap mena de consens social) va obligar a avançar el dia de començar les classes al 7 de setembre.

Fa uns dies, els mitjans de comunicació anunciaven que la conselleria situava la data d'inici del proper curs entre el 9 i el 15 de setembre, després d'haver modificat una anterior proposta que apuntava al dia 7.
Com que en temes educatius tothom és bo per opinar, segur que hauríem tingut polèmica per dies si no hagués estat perquè l'atonyinada -incomprensible i desproporcionada- dels mossos als acampats a Plaça Catalunya i el triomf del Barça a Wembley -lloable i exemple de feina ben feta- han eclipsat la notícia.

És evident que l'educació necessita un canvi en profunditat, molt més enllà dels pedaços sense criteri que fa anys que hi van afegint el governants de torn (a voltes amb la complicitat d'alguns sindicats), i potser ja és hora que ens prenguem seriosament la reforma de l'ensenyament, començant per la necessitat de donar estabilitat a l'escola. Una estabilitat que moltes veus (com la de Jordi Marín) reclamen que vagi més enllà dels quatre anys que dura una legislatura.

Al meu parer, hi ha molts aspectes del sistema educatiu que necessiten una revisió. Alguns requeriran més temps perquè poden afectar l'encarcarada estructura funcionarial (com l'accés a la docència o la carrera docent basada només en l'antiguitat) o perquè impliquen replantejar continguts i metodologies (queda molt camí per avançar en l'enfocament competencial dels currículums, per exemple) i ja sabem que s'han de fer a un ritme assumible perquè no fracassin com algunes iniciatives que, amb les presses d'unes eleccions a la vista, s'han imposat precipitadament (aquell 1x1 que ho havia de canviar tot...).

Hi ha, però, algunes qüestions que -tot i no ser fàcils de resoldre, ho reconec- no necessiten remoure ni lleis ni grans sumes de diners. Només cal pensar en els destinataris de l'ensenyament, primer, i a continuació buscar un cert consens entre les parts implicades. El calendari i l'horari escolar en són un dels exemples més paradigmàtics i que reclamen amb urgència l'estabilitat que deia abans.

D'aquí a pocs dies, la majoria d'escoles públiques començaran la jornada lectiva intensiva. No oblidem que una altra genialitat de l'anterior conseller va ser suprimir-la, mesura que es va haver de tirar enrere tant per la pressió del col·lectiu docent com per l'evidència que, a molts indrets del nostre país, les aules no estan preparades per ser habitades i fer-hi un treball mínimament productiu a les 4 de la tarda d'un dia de mig juny. No calia fer tant soroll ni desfermar el lamentable pollastre que es va muntar per acabar fent marxa enrere. S'hauria d'evitar que mai més es tornessin a repetir situacions com aquesta.

Secrets amagats del teclat de l'iPad

2011-05-26T00:37:00.000+02:00

Escriure amb el teclat tàctil de l'iPad és una tasca bastant còmoda en comparació amb els seus "germans" petits de l'iPhone o l'iPod. La grandària de les tecles -especialment quan posem el dispositiu en posició horitzontal- és similar a les d'un teclat convencional, amb la qual cosa no cal fer un exercici de precisió per encertar la lletra desitjada.

Un dels primers problemes amb què es troba l'usuari novell és el d'accentuar les vocals que ho necessitin. Amb una consulta a qualsevol tutorial o fòrum, de seguida es descobreix que deixant el dit sobre la tecla d'una vocal es desplega un afegitó que conté totes les variants possibles d'accents i dièresi per a aquell caràcter.
Per aconseguir la ce trencada, la enya o la ela geminada es fa el mateix sobre les tecles C, N i L respectivament.

El teclat principal encara amaga un altre petit secret molt pràctic: mantenint premuda la tecla on hi ha la coma i el signe d'admiració obtenim l'apòstrof i fent el mateix amb la seva veïna -la del punt i el signe d'interrogació- escrivim les cometes.
Aquests signes també es poden trobar al teclat secundari (al qual s'entra prement una de les dues tecles .?123), però amb aquest truc ens estalviem un pas a l'hora d'escriure'ls.

El teclat secundari també és un pou de sorpreses. Amb el mateix gest de deixar una mica el dit sobre el símbol de l'euro podem accedir al del dòlar i al de la lliura, entre altres. Les tecles que tanquen una interrogació i una admiració ens regalen les seves oposades, les que les obren. El punt ens obsequia amb els punts suspensius i el punt volat. Les cometes ofereixen un bon repertori (altes, tipogràfiques, rectes...). El mateix passa amb l'apòstrof i amb el guionet.

Finalment, entrant al teclat de signes de puntuació sense números (tecla #+= del teclat secundari) trobem el % que, convenientment premut, ens dóna ‰.

La potència del teclat tàctil de l'iPad queda fora de dubte i el converteix en un dispositiu mòbil fantàstic per escriure en qualsevol ocasió.

Llegir

2011-05-24T20:57:00.000+02:00

Si penseu que aquest escrit va sobre l'aprenentatge de la lectura o sobre l'hàbit de llegir, no us voldria decebre i ja us avanço que res d'això.
La meva intenció és fer una petita reflexió a partir d'una situació que hem viscut a la feina aquests dies, en relació a la recollida de demandes de formació del professorat de cara al curs vinent.
Es tracta d'un procés -que enguany s'ha retardat una mica per les circumstàncies polítiques i econòmiques- per mitjà del qual els centres educatius fan propostes d'activitats formatives que voldrien dur a terme a partir del setembre amb el propòsit de millorar algun aspecte del seu funcionament.
La gran majoria han fet les seves sol·licituds d'acord amb les indicacions que vam facilitar per mitjà d'un document de text de quatre pàgines (amb lletra gran i espaiada), en el qual crec que s'explicava molt clarament el procés a seguir segons el punt de partida de cada escola o institut en relació a la formació i, lògicament, s'indicava quin era el mecanisme de tramesa de les demandes.
Dic que la gran majoria de centres han formulat correctament les seves peticions perquè, per contra, n'hi ha hagut alguns que o han enviat les demandes on no tocava o, simplement, no han utilitzat el model de document que els corresponia.
Segurament que això no passaria de l'anècdota si no es donés la circumstància que els responsables del nyap són mestres i que, probablement, s'han queixat més d'una vegada que les famílies no llegeixen els papers que es donen a l'escola...
Es poden excusar en l'excés de feina, en les presses o en el que vulguin, però penso que hauria de fer rumiar una mica que un equip directiu no sigui capaç de llegir un document, entendre'l i actuar en conseqüència.
Modestament, crec que no cal fer un videotutorial per donar unes instruccions sobre un procediment que no té cap mena de complicació. Només s'ha de llegir el document fins al final.
Amb quina autoritat es pot sentenciar que els alumnes no són capaços de seguir les indicacions que apareixen en un text, si qui hauria de donar exemple resulta que tampoc ho fa?

Divuit de maig

2011-05-18T23:01:00.002+02:00

El 18 de maig de 1968 Raimon va fer un recital històric a la Facultat d'Econòmiques de Madrid que posteriorment li va inspirar la cançó Divuit de maig a la Villa. Comença dient "I la ciutat era jove, aquell divuit de maig...".
Avui, 43 anys més tard, algunes de les places emblemàtiques de ciutats com Barcelona, Madrid o Granada estan plenes de joves -d'edat i d'esperit- que reclamen una regeneració democràtica.
Els abusos del capital, amb la connivència dels poders polítics que han fet recaure el pes més fort de la crisi sobre qui menys responsable n'era, ha fet vessar el got i ha mobilitzat la gent per mostrar la disconformitat i la indignació vers un model econòmic i polític desgastat i palesament injust.

Els mitjans socials han estat una vegada més el principal canal de difusió de les accions. Veient el poder de convocatòria que demostren, no és estrany que les grans corporacions i els governs vulguin ser-hi presents (sobretot a Facebook i a Twitter), però la màgia d'internet -de moment- és que no els hagin pogut controlar. I que duri així.

Tant de bo que aquest moviment no quedi en l'anècdota i que algun cantautor en pugui fer una cançó, no per commemorar un moment fugaç de llibertat sinó per recordar l'inici d'una nova manera d'entendre l'organització social i política.

Foto de http://www.flickr.com/photos/laiamriu/

COU del 77

2011-05-01T21:34:00.003+02:00

Divendres ens vam trobar més de 50 persones que l'any 1977 vam estudiar el COU a l'institut Lluís de Peguera (en aquells moments, l'únic institut de Manresa que impartia aquells estudis).
Organitzar una trobada així comporta una feinada considerable. Per tant, moltes gràcies Joan i Josep per haver tirat endavant la iniciativa!

Retrobar antics companys de curs, especialment aquells que fa un munt d'anys que no veus, és una satisfacció. Associar les imatges d'adolescents que guarda la memòria a les cares d'homes i dones que acabem de passar la cinquantena no sempre és fàcil. El gran avantatge és que la dificultat és compartida, en major o menor grau, per tots els assistents, amb la qual cosa s'estableix un joc que té el seu atractiu.

Amb la majoria de companys/es vam compartir no tan sols el COU sinó tota la secundària (l'anomenat Batxillerat Superior... sí, som la darrera promoció abans del BUP!) i, tot sopant, com era d'esperar, van sortir grapats d'anècdotes de professors i alumnes, algunes ben divertides i altres que ens recordaven que vam haver de suportar el sistema educatiu de les acaballes del franquisme, tant en continguts (assignatures com FEN i religió obligatòries i les noies, a més, "labores del hogar") com en actituds (algun professor d'educació física que tenia més de militar que de docent...).

Els bons records d'aquella època no signifiquen que les coses estiguessin millor que ara. És cert que no es parlava de bullying, per exemple, o que les trapelleries que fèiem eren petiteses al costat d'algunes de les bretolades que es veuen actualment, però no podem passar per alt que els nois i noies que llavors estudiàvem i arribàvem a la universitat érem una minoria, ja que la major part s'incorporaven al món del treball en acabar la primària.
Tot evocant el passat, vam fer algunes constatacions, com ara que el nombre d'hores de classe era bastant inferior a l'actual, com també ho era el nombre de sortides que fèiem (quasi es podrien comptar amb una mà les de tota la secundària...).
Malgrat tot, ens en vam sortir prou bé!

L'any que ve, que farà 35 anys (uf!) d'aquella promoció, hem quedat de tornar-nos a trobar. Espero que puguem ser encara més colla.

Direcció, avaluació i mitjans

2011-04-19T20:59:00.001+02:00

El reportatge emès dins el programa 30minuts (TV3) el passat 16 d'abril, que porta per títol Notes d'educació, aporta algunes reflexions interessants sobre les estratègies que han tingut èxit en la millora de resultats acadèmics i la reducció del nombre de joves que acaben l'escolarització sense graduar-se.
Prenent de referència unes escoles públiques concretes de la ciutat de Nova York (on el total d'alumnes que acull el sistema públic d'educació és tan gran com tots els que hi ha escolaritzats a Catalunya) i unes de Finlàndia (també públiques, com la immensa majoria d'aquell país, que ha destacat pels bons resultats en els darrers informes PISA), s'apunten algunes de les claus que han permès, en el primer cas, sortir de la marginalitat i arribar a uns notables nivells d'èxit de l'alumnat, i aconseguir que el nivell de tots els alumnes sigui considerablement elevat, en el cas del país escandinau (encara que, els resultats de les eleccions que celebraven precisament el dia que s'emetia el programa, també són un fet que convida a la reflexió).

Un dels punts que el dos exemples escollits senyalaven com a fonamental per a la millora d'un centre és la funció directiva. Per cert, en algun moment del reportatge es comenta el poc interès del professorat de casa nostra per exercir la direcció dels centres, dada absolutament desfasada, ja que en la darrera convocatòria (novembre-desembre de 2010) d'un curs d'àmbit nacional per preparar futurs directors/es va haver-hi un enorme percentatge de sol·licituds que no van aconseguir plaça. A banda d'aquest detall, sí que és cert que durant molts anys, la direcció de les escoles era un càrrec pel qual anaven passant diferents membres del claustre, com a exercici de responsabilitat i compromís envers el centre o, simplement, perquè tocava. És possible que un enfocament tan participatiu restés eficàcia a la tasca directiva (per allò de avui hi sóc jo i demà qui sap...), però en molts casos s'havia aconseguit un grau d'implicació de tot el professorat que avui costa de trobar.
Els aires professionalitzadors de la direcció i les atribucions que el govern anterior va donar al càrrec (molt contestades, no ho oblidem, per un ampli sector de la comunitat educativa) havien de millorar l'eficàcia en la gestió i, en conseqüència, els resultats, cosa que està per veure. De directors i directores, tots ho sabem, n'hi ha de bons però també de mediocres i fins i tot de nefastos. I pobre del centre on un d'aquests darrers està ben "apoltronat" perquè ningú gosa disputar-li el càrrec... Segur que a tothom li pot venir algun exemple a la memòria.
Sens dubte que una visió clara del projecte d'escola i la capacitat per liderar-lo són elements indispensables per a l'èxit d'un centre, però sense el compromís del professorat és fàcil que tot quedi en paper mullat. Us sorprendria el nombre de centres que tenen en marxa un projecte d'autonomia -pel qual han rebut sumes molt importants de diners-, del qual hi ha pocs membres del claustre que n'estiguin assabentats i, malgrat que ja porten alguns anys d'aplicació, els resultats acadèmics no han variat.
I encara una altra dada. Els resultats de l'escola privada, on les direccions gaudeixen des de sempre de molt més poder, estan tan sols lleugerament per sobre de la pública (i això que el tipus d'alumnat no sempre és el mateix).
La direcció hi fa, però sense un equip il·lusionat (que no atemorit) al darrere, poc es pot avançar.

L'avaluació del centre és un altre element que pot encaminar-lo cap a la millora. Sense necessitat de caure en la irracionalitat de certes iniciatives (Ferran Ruiz comentava al seu bloc -vegeu l'escrit del 16 de gener de 2011- el suïcidi d'un professor a Los Angeles, presumptament relacionat amb els resultats d'una mala avaluació feta pública), és cert que l'avaluació és un instrument que ha de permetre conèixer la realitat d'una escola i, en conseqüència, indicar els aspectes que cal reorientar per millorar.
En un moment del reportatge, el pedagog Gregorio Luri expressa la seva confiança en l'autoavaluació interna dels centres, més que no en una avaluació externa. Personalment, crec en la necessitat de totes dues: l'externa -sempre que no vagi encaminada només a la fiscalització- pot aportar dades objectives de gran utilitat, però coincideixo amb el doctor Luri en què els canvis es produiran realment quan els propis docents (que són qui sap millor que ningú què fan i com ho fan) revisin aquells aspectes organitzatius i metodològics que convingui per capgirar tendències.

Finalment, hi ha una qüestió que no s'escapa a qui vegi el reportatge: els mitjans humans i materials de què disposen les escoles, especialment les finlandeses. Espais agradables i adequats per al treball escolar, recursos tecnològics per experimentar i presentar (però, curiosament, res d'un portàtil per alumne) i un nombre d'alumnes per aula que no s'assembla de res a les nostres ràtios. Per pensar-hi. Així com també en altres temes que apunta el programa, com que en el nostre mirall finlandès no totes les carreres tenen sortida cap a la docència sinó que cal fer uns estudis específics tant per ser mestre de primària com de secundària, que és un dels països on els alumnes passen menys temps a l'escola (només fan horari de matí), que un mestre de primària té els mateixos alumnes durant tota l'etapa i els imparteix pràcticament totes les matèries...

Probablement es pot arribar a la millora per diversos camins. El de la imposició, segur que no hi porta.

Identitat digital

2011-04-10T16:57:00.000+02:00

El concepte d'identitat digital s'utilitza sovint per designar el conjunt d'espais (blocs, webs, serveis, xarxes...) que configuren la presència a internet d'una persona o d'una organització.
Avui, però, parlo d'identitat digital en sentit estricte, és a dir, en referència al certificat digital que acredita la identitat d'algú i li permet realitzar diferents tràmits en línia.
A la feina ja fa uns quants anys que disposem d'un certificat d'aquestes característiques, ja que algunes gestions davant l'Agència Tributària només es poden fer per aquesta via. A títol personal n'havia tingut ja fa anys (recordo que me'l van emetre en un congrés al qual vaig assistir), però m'havia caducat i no l'havia renovat més.
Aquesta setmana, per la conveniència de gestionar uns documents que requerien acreditació electrònica, he tornat a obtenir l'idCAT i, casualment, ja l'he utilitzat en dues ocasions.
Els tràmits per aconseguir-lo són molt simples (això sí, cal acreditar-se personalment en alguna de les entitats de registre) i els beneficis són considerables (en el meu cas m'ha estalviat un viatge a Barcelona).

Petxa-Kutxa Bages 2011

2011-02-08T20:38:00.004+01:00

Des del Centre de Recursos Pedagògics del Bages hem proposat als centres de secundària de la comarca que participin en un Petxa-Kutxa d'alumnes de 1r i de 2n d'ESO que tindrà lloc a Manresa a finals de maig.

L'entrada de projectors multimèdia a les aules permet que no tan sols el professorat sigui el principal usuari de les eines de presentació sinó que l'alumnat també en pugui prendre possessió per mostrar el resultat dels seus treballs a companys/es i professors/es. És indubtable que la millora de la competència comunicativa dels nois i noies passa per fer un ús habitual dels instruments de presentació i publicació (tant aplicacions com maquinari), que s'ha de veure complementada amb un treball sistemàtic de l'expressió oral i corporal, alhora que s'exerciten habilitats cognitives com ara la identificació d'idees clau, la capacitat de síntesi o l'elaboració d'unes conclusions clares i precises.

D'entre la diversitat de formats de presentació, el Petxa-Kutxa 20x20 reuneix unes característiques que el converteixen en un recurs interessant per posar en pràctica la capacitat comunicativa dels participants.

Per donar a conèixer aquesta proposta al professorat vam organitzar una sessió en la qual vam tenir el goig de comptar amb una xerrada de Carles Caño, professor i expert en comunicació, que va exemplificar les seves recomanacions amb un petxa-kutxa sobre Creative Commons.
El Carles, a més, és autor d'un magnífic bloc (www.presentastico.com) on diàriament publica un article relacionat amb les presentacions.

[Imatge procedent de: http://www.flickr.com/photos/daseindesign/4867114414/sizes/s/in/photostream/]

I demà, sant tornem-hi!

2011-01-09T20:12:00.001+01:00

A Manresa, divendres encara no hi va haver escola perquè el Consell Escolar Municipal el va designar com una de les festes de lliure disposició. Per tant, demà per a molts nois i noies i també per a molts docents és el primer "sant tornem-hi" de l'any.
No és però un retorn qualsevol: vam començar les vacances amb un conseller en funcions i ens reincorporarem a la feina amb una consellera.
He seguit amb interès les declaracions que aquests dies ha anat fent la sra. Rigau a diferents mitjans (aquí en van dues de mostra: a TV3 i a La Vanguardia) i, a grans trets, m'han semblat d'un gran sentit comú.
El temps dirà si la seva actuació està ben encaminada o no, però d'entrada crec que cal valorar positivament algunes de les intencions que exposa, tant de caràcter pedagògic com de caire més polític. Entre les primeres destacaria l'aprimament del currículum o la importància de les competències bàsiques. Pel que fa a les segones, remarcaria la voluntat de diàleg amb els docents, la corresponsabilitat de l'educació amb les famílies, la reducció de la burocràcia als centres escolars o el replanteig de decisions arbitràries al voltant del calendari escolar imposades per l'anterior govern.
Comparteixo plenament la valoració que feia la sra. Rosa Canyadell -dirigent d'USTEC- al final d'una entrevista en el sentit que els quatre anys que acabem de tancar amb el sr. Maragall al capdavant de la conselleria han estat dels més nefastos d'ençà que Catalunya té competències en ensenyament. La crispació creada amb mesures irracionals, sense cap justificació pedagògica, i amb actituds prepotents (ratllant la mala educació en molts moments) han fet molt mal a l'educació del nostre país.
Hi ha qüestions que han fet molt soroll als mitjans i que, indiscutiblement, han contribuït a generar malestar entre els ensenyants (el calendari escolar, la supressió de la jornada intensiva... per parlar dels més recents), però hi ha altres temes de fons que -tot i no ser tan mediàtics- han constituït un atac al funcionament democràtic dels centres i a l'equitat del sistema. Espero i desitjo que el nou equip del Departament sigui capaç de redreçar la situació.
Estic segur que el potencial del professorat d'aquest país es reactivarà i s'aconseguirà elevar el nivell de qualitat de l'educació si es confirma el tarannà que ha apuntat la consellera.

Nova edició del projecte Public Art

2010-08-30T18:18:00.000+02:00

El proper octubre comença una edició renovada del projecte telemàtic Public Art, promogut per iEARN-Pangea des del 2006.
Public Art és una proposta didàctica interdisciplinar que es basa en l'estudi i la divulgació d'obres d'art situades en espais oberts i públics, adreçada a l'alumnat de 10 a 18 anys.
El projecte, que va ser presentat aquest juliol a la conferència internacional d'iEARN celebrada a Barrie (Canadà), té l'anglès com a llengua de treball i utilitza dues eines web per a la presentació i divulgació de les aportacions realitzades: Woices i Twubs.
La idea és que l'alumnat -organitzat preferiblement en grups de 6 a 8 membres- esculli una obra d'art públic del seu entorn, es documenti sobre la seva autoria, història, significat, etc., i la visiti per fotografiar-la i fer-ne una descripció acurada. Amb tot aquest material, es demana que elabori un text breu (que inclogui tant elements descriptius com relacionats amb l'origen i la significació de l'obra), que l'enregistri i que ho pugi tot -inclosa una fotografia- a l'aplicació Woices, on també haurà de situar l'obra escollida en un mapa.
Per comunicar la publicació d'un eco (així és com Woices anomena el conjunt format per un enregistrament sonor, el text corresponent i una fotografia, convenientment geolocalitzats), s'utilitza Twubs, una aplicació basada en Twitter que mostra les intervencions etiquetades amb un hashtag. A la pàgina principal del projecte hi ha inserit un mòdul de Twubs que permetrà fer el seguiment de les noves aportacions.
Com que un dels aspectes interessants dels projectes telemàtics és la interacció entre els participants, s'utilitzarà la funció de deixar comentaris que incorpora Woices tant per comentar com per fer preguntes sobre els treballs realitzats.
Amb totes aquestes novetats i una aposta decidida per l'ús dels mitjans socials, Public Art inicia una nova etapa amb l'ànim de contribuir a la incorporació d'eines web al procés d'aprenentatge.

iPad

2010-08-27T18:28:00.000+02:00

No és un ordinador, no té càmera, no és un telèfon... és un iPad!
Setmanes abans que sortís, molts blocs anaven plens d'especulacions sobre les prestacions del nou artilugi d'Apple i, com de costum, després de la presentació en societat als EUA va començar el degoteig d'escrits tant de partidaris com de detractors de l'aparell.
Vaig seguir bastant per sobre el debat, sense arribar-me a fer una opinió contundent sobre la tauleta en qüestió (ni "la vull" ni "això no m'ho compraria mai"). Aquest estiu, com a premi de fi de carrera, vaig caure a la temptació de regalar-me'n un i, la veritat, ara que fa algunes setmanes que el remeno, n'estic molt content.
La bona experiència amb altres aparells de la mateixa marca sens dubte que va ser determinant a l'hora de decidir-me. Tot i la bona predisposició inicial, estava disposat a trobar-li pegues -que també en té-, però el balanç és clarament favorable.
No és un ordinador però serveix per escriure (aquest text el faig des de l'iPad, davant del mar, per cert ;-)), per navegar per internet, per gestionar el correu, per crear una presentació...
No fa fotos, però s'hi poden descarregar directament d'una càmera o d'una tarja i mirar-les a la seva gran pantalla, retocar-les enviar-les a un àlbum en línia...
No és un telèfon, però s'hi poden mantenir comunicacions de veu...
És un reproductor de música i vídeo, un lector de llibres electrònics...
Diuen que alguns centres educatius americans han optat per substituir els portàtils i els netbooks de l'alumnat per iPads. En manejabilitat, rapidesa, qualitat de la pantalla i simplicitat d'ús, els seus "parents" tenen força a envejar-li. Per no parlar del disseny, de la durada de la bateria o de les prestacions que no paren de créixer gràcies al nombre d'aplicacions que augmenta cada dia.
Sens dubte que serà un bon company de viatge, això sí, sempre tenint en compte que no és un ordinador, ni una càmera, ni un telèfon.

Impressions de la Conferència internacional d'iEARN

2010-08-15T10:39:00.002+02:00

Tal com comentava fa uns dies al seu bloc el Ramon Barlam, assistir a una trobada internacional de docents, en la qual hi ha gent procedent de tots els continents i amb maneres de treballar ben diverses, sempre és enriquidor. Aquest ha estat el cas de la 17a Conferència Internacional d'iEARN, que ha tingut lloc a Barrie, Ontario (Canadà), a la qual he tingut la sort de poder assistir, en companyia d'una bona representació d'iEARN-Pangea.

A banda de l'interès de les ponències, el contacte informal amb vells i nous coneguts deixa una agradable sensació de complicitat professional, en el sentit de constatar una vegada més que arreu hi ha problemes similars (en referència a l'ús educatiu de les TIC) i gent amb enginy i entusiasme per resoldre'ls.
D'algunes presentacions se'n treuen idees aplicables (projectes integrats plenament al currículum en un centre de secundària australià) i d'altres, si més no, amplien la perspectiva sobre determinats temes (el funcionament d'una escola d'Amman, amb més de 3.000 alumnes!).
L'aportació catalana ha estat notable, tant en quantitat com en qualitat: una presentació del projecte Youngcast (a càrrec del Sergi Roura), una ponència sobre usos educatius dels codis QR (feta pel Josep Torrents), unes consideracions sobre les bases del treball telecol·laboratiu (a càrrec del Ramon Barlam) i la presentació del renovat projecte Public Art (a càrrec de la Carmina Pinya i jo mateix).

Paral·lelament a la trobada d'educadors/es, també hi ha hagut la 14a Reunió Internacional de Joves, a la qual han assistit 8 estudiants catalans d'ESO i batxillerat. Pels seus comentaris, crec que ha estat una experiència impactant, d'aquelles que deixen pòsit. La seva contribució a la trobada també ha estat destacable, amb l'organització de dues activitats que han tingut molt èxit: un joc de pistes utilitzant GPS i desxifrant codis QR i una flashmob que ha fet ballar els 180 joves participants a la trobada. Cal agrair especialment a la Jordina Olivé la dinamització d'aquestes activitats.

Per acabar, dues reflexions. La primera és la constatació de dos fets que m'ha agradat sentir en boca de la meva filla (una de les assistents a la trobada de joves): la importància de l'anglès i el reforç identitari després d'un "bany" intercultural d'aquesta magnitud. La cito textualment: "m'ha agradat molt veure tantes maneres de fer, però també m'ha ajudat a saber que m'agrada ser com sóc i com visc aquí".
La segona té a veure amb les habilitats comunicatives observades tant en els adults com en els joves que han intervingut a les sessions plenàries de la trobada. Acostumats com estem a veure ponents refugiats darrere una taula, estàtics, sovint fent discursos llargs i de poc contingut, sorpèn de veure que tant els conferenciants, com els polítics, com els estudiants que han intervingut, ho ha fet drets, en un espai lliure de "barreres" (ni taula, ni faristol...) del qual s'apropiaven amb tota normalitat i, sobretot, amb missatges breus, clars i vivencials. No és un fet casual i segur que té molt a veure amb la importància que els sistemes educatius donen a la capacitat comunicativa i al parlar en públic. Segurament que el nostre té un ampli marge de millora en aquest sentit.

Àngels

2010-06-23T21:28:00.001+02:00

Avui hem celebrat la jubilació d'una companya de feina, l'Àngels. Ha estat la persona que s'ha fet càrrec de l'extensió de centre de recursos pedagògics del Moianès des que es va crear, fa uns 22 anys.
Es jubila voluntàriament, amb 60 esplèndids anys i amb moltes il·lusions per fer coses en la nova etapa que l'espera.
Els aires que corren pel Departament d'Educació -que es converteixen en tempesta quan arriben als centres de recursos- segurament que han estat la gota que ha fet decantar la balança a l'hora de prendre una decisió de la importància d'aquesta.
Has fet molt bé, Àngels, no en tinguis cap dubte! La teva contribució a la millora de l'educació, especialment a la zona de Moià, és ben palpable i, per tant, te'n pots anar més que tranquil·la.
Et jubiles però no et retires. Estic segur que més d'una vegada haurem de recórrer al teu inestimable ajut i et continuarem tenint al costat.
Només et vull desitjar una vegada més que facis realitat tants somnis com puguis i que, sobretot, siguis molt feliç!

El sentit de les paraules

2010-04-16T21:36:00.000+02:00

Una nova amenaça de retallada de plantilla plana sobre els centres de recursos pedagògics que el Departament d'Educació té distribuïts pel territori català. Els CRP són serveis educatius amb més de 27 anys d'història, atesos per professionals procedents de la docència, que actuen en una zona determinada (segons el volum de població atesa coincideix amb una comarca, un grup de municipis, una ciutat o bé un districte, en el cas de Barcelona).
Les penúries econòmiques de l'administració educativa, sumades a una determinada visió política del sistema educatiu, ja van provocar que l'any passat es perdessin llocs de treball als centres de recursos i, pel que sembla, la reducció d'enguany encara pot ser superior.

Com que per saber qui som és bo saber també d'on venim, en un cop d'ull a la primera Ordre que regulava les funcions dels CRP, que data del 1983 (DOGC 392, de 23/12/1983), veiem que s'apuntaven una sèrie de línies de treball vinculades a la innovació educativa -des de la perspectiva d'aquell moment, és clar- entre les quals es parlava d'un "servei de documentació, bibliografia, difusió, recerca i treball pedagògic", així com de "promoure activitats de cooperació entre les escoles per tal de beneficiar-se de l'intercanvi d'experiències educatives" o "afavorir l'elaboració de materials... ...a partir dels recursos socioculturals del medi", entre altres tasques.
Ben mirat, el pas del temps ha canviat els mitjans amb els quals es poden dur a terme aquestes funcions però, creieu que n'ha esborrat la necessitat?
No trobeu que en alguns aspectes encara fa més falta que mai un servei d'aquestes característiques?

És evident que actualment, quan es parla de recursos educatius no es pot pensar tan sols en un fons local de vídeos, llibres i dvd. Internet ha obert la possibilitat d'accedir a una quantitat de documents inimaginable fa poc, i molt menys quan es van crear els CRP. Ara bé, l'existència de tanta informació és suficient perquè el professorat la utilitzi adequadament?
És clar que aquell "servei de documentació, bibliografia, difusió, recerca..." s'ha d'estendre a la xarxa, però potser ara més que mai cal que sigui atès per professionals amb coneixements de l'àmbit de la documentació, per facilitar la feina als docents que sovint es troben "infoxicats" i acaben renunciant a un ventall de possibilitats que utilitzarien si algú els hi ajudés una mica.

Creieu que la cooperació entre centres educatius i l'intercanvi d'experiències -els beneficis dels quals suposo que ningú posa en dubte- es generen espontàniament? El mateix podríem preguntar de l'apropament als recursos didàctics de l'entorn, de l'organització d'activitats de suport als centres, de la gestió de la formació permanent del professorat, de la coordinació de publicacions o d'activitats intercentres...
És que ara ja no és important facilitar l'accés als recursos pedagògics que ofereix la pròpia comarca, aportant materials que permetin el seu aprofitament didàctic? o que l'alumnat pugui gaudir d'activitats de suport (tallers, audicions, xerrades... al propi centre o compartides amb altres) seleccionades i emmarcades en un programa divers i de qualitat? o que un grup de docents preocupats per algun tema puguin tenir un espai de debat i de creació de materials?

La realitat dels darrers anys em fa dubtar que es valori el servei que els CRP aporten al professorat i als centres escolars. Amb el pretext que no es fa atenció directa a l'alumnat, s'han anat encarregant multitud de tasques als centres de recursos (i el degoteig no s'atura: sabeu qui dóna suport a la realització de les proves de sisè, per exemple?), totes prioritàries, totes absolutament "estratègiques", però que desvirtuen el paper del servei.
Paradoxalment, l'argument de la no atenció directa a alumnes s'utilitza també per posar els CRP al punt de mira quan cal reduir personal.

Acabo explicant la motivació que hi ha darrere el títol d'aquest article. Un "centre" és un lloc en el qual poden convergir i alhora emanar forces, accions, projectes... Un "centre" és un punt de referència que implica un espai, uns recursos, uns serveis... i, evidentment, unes persones que el facin funcionar.
Un "centre", però, és molt més que una suma d'assessors, gestors, consultors o acompanyants (les etiquetes varien segons d'on bufen els vents).
En la meva modesta opinió, crec que el nostre sistema no es pot permetre el luxe de desaprofitar l'experiència i el coneixement d'uns centres que, si d'alguna cosa estan faltats, no és de ganes d'ajudar a millorar l'educació.

Tractament de la informació 3

2010-02-13T20:53:00.001+01:00

En aquesta tercera i última part comentaré alguns aspectes relacionats amb l'ús de la informació obtinguda i el seu aprofitament en la producció de nous documents.
Abans que res crec que cal fer un breu incís sobre els drets i les obligacions que comporta la utilització de material trobat a la xarxa. El fet que un document (textual, visual o sonor) sigui accessible a través d'internet no significa que automàticament es pugui reutilitzar lliurement, sense cap condició. Tant des del punt de vista legal com des d'una perspectiva ètica, cal ser respectuós amb la propietat intel·lectual, especialment en el món educatiu. En conseqüència, serà bo saber quines condicions regeixen l'ús dels continguts trobats (normalment explicitades en algun lloc del web). Davant la rigidesa del copyright, fa temps que van aparèixer altres modalitats més flexibles -com ara les llicències Creative Commons- que regulen les condicions de reutilització d'una obra. Convé estar alerta, doncs, d'allò que es pot fer i no es pot fer amb els documents seleccionats i -sempre- reconèixer-ne l'autoria.

El procés d'obtenció i de reelaboració de la informació comporta la posada en pràctica d'unes habilitats mecàniques i d'unes habilitats cognitives. Des del punt de vista de l'èxit de l'aprenentatge totes són importants, ja que es complementen i han de concórrer necessàriament per donar sentit a tots els passos que s'han comentant anteriorment. Ambdues exigeixen pràctica i un guiatge més o menys dirigit segons el nivell dels estudiants.

Una cerca sovint proporciona documents de diferent tipologia (textos, presentacions, imatges, esquemes...). Segons la tasca a realitzar, farà falta extreure'n xifres molt puntuals (en el cas d'haver de contestar un qüestionari) o potser es necessitarà un volum més gran de dades (per elaborar una cronologia, per exemple). En qualsevol cas, serà bo desar els arxius que es puguin descarregar ben organitzats en carpetes, de manera que més endavant sigui fàcil tornar-los a consultar.
També és convenient desar les adreces web consultades o fer captures de les pàgines (els principals navegadors ho permeten), si es preveu que potser caldrà examinar-les sense connexió en algun moment. Per desar URL es pot utilitzar l'opció "adreces d'interès" del navegador (amb la possibilitat d'endreçar-les en carpetes, també) o un sistema de marcadors en línia -com ara Delicious- a fi de tenir-les a l'abast des de qualsevol ordinador connectat a internet.
És recomanable no copiar les imatges de pàgines web i enganxar-les directament al document que s'estigui elaborant. Anomenar i desar cada imatge com un arxiu independent facilita les operacions que s'hagin de fer amb ella (escalar, retallar, etc.) i utilitzar-la en el futur. La funció de captura de pantalla també pot ser útil en algunes situacions.
En definitiva, es tracta de posar en pràctica una sèrie de prestacions que ofereix el programari habitual per capturar documents, llocs sencers o parts d'aquests a fi de poder-los revisar i aprofitar quan convingui.
Ni cal dir que totes les fonts consultades s'han d'incorporar a la bibliografia (indispensable en qualsevol treball mínimament rigorós), citades seguint alguna forma estandaritzada.

Per acabar, voldria apuntar una breu reflexió sobre allò que dóna sentit a parlar de competència digital. Internet posa a l'abast de l'alumnat i del professorat un volum d'informació inimaginable tan sols fa dues dècades. Les TIC són eines que faciliten enormement el tractament d'aquesta informació, és a dir, permeten analitzar-la, contrastar-la, sistematitzar-la, divulgar-la, etc. Ens trobem davant d'uns recursos d'aprenentatge que obren un ventall de noves possibilitats per potenciar les habilitats cognitives de sempre, si s'utilitzen adequadament. És evident que saber localitzar informació diversa i de qualitat sobre un tema i acabar fent un refregit a base de copiar i enganxar no té cap gràcia. El valor de la informació és la possibilitat de generar coneixement en qui la posseeix però, perquè això passi, l'individu ha de ser capaç d'entendre, de sintetitzar, de destacar el més rellevant, de relacionar, de contrastar, de deduir... i també d'explicar allò que ha après. Tot i que les tecnologies hi poden ajudar, no podem perdre de vista que la clau per esdevenir competent és la metodologia.