Pàgines

7 de jul. 2012

Mites i metàfores sobre les TIC a l'educació

Fa uns dies, vaig assistir a una xerrada en la qual el ponent va sotmetre l’audiència a l’exercici d’alçar mans per veure qui tenia Facebook, Twitter... o qui es declararia per internet, a fi de, presumptament, demostrar que hi havia nadius i immigrants digitals.
Minuts després, una altra aixecada de mans havia de posar en evidència qui era resident a la xarxa o qui tan sols n’era visitant.
Com que no era la primera ni la segona vegada que veia utilitzar aquest recurs per part d’un conferenciant (si no recordo malament, crec que de la primera ja fa uns vuit anys!), tot el que va venir després em va sonar a refregit de metàfores, mites i visions llampants però poc realistes de la incorporació de les TIC al procés educatiu.

Sóc usuari d’internet des de fa més de 20 anys, tinc Twitter i també Facebook (si bé d’aquest darrer en faig molt poc ús perquè no m’agrada que facin negoci amb les meves dades i tot el que posi allà), compro i organitzo els meus viatges per internet, sóc client d’un banc que només funciona en línia, deso els meus documents a Google Drive i a Dropbox, no tinc agenda en paper, llegeixo diaris electrònics (molts més que no en paper),  fa dècades que no compro un mapa de carreteres, em comunico pel Whatsapp i pel Viber, tinc fotos a Picasaweb, a Flickr, a Panoramio i a Instagram, deso els meus enllaços d’interès a Delicious i també a Symbaloo i Pearltrees, he fet itineraris amb Woices i amb Eduloc, tinc web i bloc personal, faig presentacions amb Prezi i en tinc de penjades a Slideshare... i no sé si sóc nadiu o immigrant digital, ni si resideixo a la xarxa o només en sóc visitant. La veritat és que m’importa ben poc saber-ho.

Personalment, crec que aquests conceptes obeeixen més a la necessitat d’etiquetar i classificar les persones, inherent a la condició humana, que no a una realitat social demostrable amb un mínim de rigor.

Tal com vaig escriure en una altra ocasió (Guix 370, desembre 2010), estudis seriosos han posat de manifest que la competència digital i informacional d’estudiants universitaris que ja van néixer amb ordinadors a casa i que han passat la vida envoltats de pantalles són escasses. Ser hàbil amb determinats instruments no significa exactament ser competent.

Fa uns anys, els pares d’adolescents es sorprenien quan aquests arribaven a casa després d’estar amb la colla i immediatament es posaven a trucar a un amic o amiga amb qui s’acabaven de veure. Ara fan exactament igual, només que en comptes de telefonar es troben tots a les xarxes socials.
Els joves utilitzen les eines tecnològiques per satisfer les necessitats de relació i d’entreteniment, però aquest ús intensiu per si sol no els fa ni més espavilats, ni més cultes, ni més crítics, ni tan sols més ben informats.

Us recomano l’entrevista al professor Manuel Area (una de les veus més lúcides del panorama educatiu actual) que hi ha al número 6 de la revista Educacion 3.0, en la qual apunta algunes reflexions molt interessants sobre l’escola del segle XXI.

Potser no val la pena perdre el temps en categoritzacions d’usuaris de les TIC i, en canvi, sí que seria interessant rellegir Freinet pensant en els recursos que avui tenim a l’abast.