Pàgines

7 de jul. 2012

Mites i metàfores sobre les TIC a l'educació

Fa uns dies, vaig assistir a una xerrada en la qual el ponent va sotmetre l’audiència a l’exercici d’alçar mans per veure qui tenia Facebook, Twitter... o qui es declararia per internet, a fi de, presumptament, demostrar que hi havia nadius i immigrants digitals.
Minuts després, una altra aixecada de mans havia de posar en evidència qui era resident a la xarxa o qui tan sols n’era visitant.
Com que no era la primera ni la segona vegada que veia utilitzar aquest recurs per part d’un conferenciant (si no recordo malament, crec que de la primera ja fa uns vuit anys!), tot el que va venir després em va sonar a refregit de metàfores, mites i visions llampants però poc realistes de la incorporació de les TIC al procés educatiu.

Sóc usuari d’internet des de fa més de 20 anys, tinc Twitter i també Facebook (si bé d’aquest darrer en faig molt poc ús perquè no m’agrada que facin negoci amb les meves dades i tot el que posi allà), compro i organitzo els meus viatges per internet, sóc client d’un banc que només funciona en línia, deso els meus documents a Google Drive i a Dropbox, no tinc agenda en paper, llegeixo diaris electrònics (molts més que no en paper),  fa dècades que no compro un mapa de carreteres, em comunico pel Whatsapp i pel Viber, tinc fotos a Picasaweb, a Flickr, a Panoramio i a Instagram, deso els meus enllaços d’interès a Delicious i també a Symbaloo i Pearltrees, he fet itineraris amb Woices i amb Eduloc, tinc web i bloc personal, faig presentacions amb Prezi i en tinc de penjades a Slideshare... i no sé si sóc nadiu o immigrant digital, ni si resideixo a la xarxa o només en sóc visitant. La veritat és que m’importa ben poc saber-ho.

Personalment, crec que aquests conceptes obeeixen més a la necessitat d’etiquetar i classificar les persones, inherent a la condició humana, que no a una realitat social demostrable amb un mínim de rigor.

Tal com vaig escriure en una altra ocasió (Guix 370, desembre 2010), estudis seriosos han posat de manifest que la competència digital i informacional d’estudiants universitaris que ja van néixer amb ordinadors a casa i que han passat la vida envoltats de pantalles són escasses. Ser hàbil amb determinats instruments no significa exactament ser competent.

Fa uns anys, els pares d’adolescents es sorprenien quan aquests arribaven a casa després d’estar amb la colla i immediatament es posaven a trucar a un amic o amiga amb qui s’acabaven de veure. Ara fan exactament igual, només que en comptes de telefonar es troben tots a les xarxes socials.
Els joves utilitzen les eines tecnològiques per satisfer les necessitats de relació i d’entreteniment, però aquest ús intensiu per si sol no els fa ni més espavilats, ni més cultes, ni més crítics, ni tan sols més ben informats.

Us recomano l’entrevista al professor Manuel Area (una de les veus més lúcides del panorama educatiu actual) que hi ha al número 6 de la revista Educacion 3.0, en la qual apunta algunes reflexions molt interessants sobre l’escola del segle XXI.

Potser no val la pena perdre el temps en categoritzacions d’usuaris de les TIC i, en canvi, sí que seria interessant rellegir Freinet pensant en els recursos que avui tenim a l’abast.

6 de jul. 2012

Visita al GAMAR

Ahir vaig tenir la sort de fer una visita al GAMAR (Gabinet de Materials i de Recerca per a la Matemàtica a l'Escola), a la Universitat de Girona i escoltar les explicacions de la seva responsable i fundadora, la Maria Antònia Canals.

El GAMAR, tal com indica el seu nom, es dedica bàsicament a l'elaboració de materials que puguin ser útils per ajudar a entendre els principals conceptes matemàtics, sobretot de forma manipulativa, abans de passar a les operacions i representacions sobre el paper.
Personalment, crec que és un recurs que haurien de conèixer tots els docents d'infantil i primària (i també el professorat de matemàtiques de secundària) ja que ofereix solucions a molts dels esculls que troben els mestres a l'hora de fer entendre conceptes fonamentals, el no assoliment dels quals es converteix en una bola que creix cada any que passa i que, malauradament, fa que bona part de l'alumnat només es quedi amb la mecànica d'algunes operacions i que no arribi mai a entendre el seu significat.

Fa una colla d'anys vaig ser alumne de la Maria Antònia, avui professora emèrita de la UdG i ànima del GAMAR. Ja aleshores vivia amb passió les matemàtiques, cosa que no ha perdut amb el pas dels anys, tal com he pogut comprovar en les trobades que hem tingut esporàdicament i com, feliçment, vaig constatar ahir un cop més.
Sentir-la reflexionar sobre la importància d'entendre bé els nombres racionals (les fraccions, vaja) a primària, com si s'estigués preparant la classe de l'endemà, és un goig afortunadament a l'abast de tothom qui la vulgui conèixer, perquè segueix al peu del canó, disposada a parlar de la didàctica de les matemàtiques amb qui vagi a visitar-la.

La Maria Antònia és una dona tenaç, amb idees clares i contundents, que té aquella qualitat amb la qual es pot reconèixer una persona sàvia: fer entenedor allò que pot semblar extraordinàriament complicat. Segurament que per això, el 13 de juliol, les 21 universitats que formen la Xarxa Vives li retran un homenatge a Vic.

Que per molts anys en puguem gaudir, d'ella i del GAMAR!