Quan em disposo a començar la segona part del post dedicat al calendari i l'horari escolar llegeixo en un mitjà electrònic que el Consell Escolar de Catalunya aposta per recuperar el 12 de setembre com a data d'inici de les classes. L'article no recull l'argumentació d'aquesta decisió sinó que parla de l'acord entre famílies, professorat i ajuntaments.
Al peu de la notícia, llegeixo alguns comentaris de lectors del mitjà. Com de costum, quan es deixa oberta la porta al mig anonimat, n'hi ha d'assenyats i d'altres que denoten una estretor de mires que fa feredat.
Aquests dies està circulant també la proposta d'un sindicat de debatre sobre la jornada escolar i fins i tot s'ha difòs un model d'horari que planteja una escola de primària del Garraf, en el qual es contempla la jornada lectiva continuada durant tot el curs (com es fa en altres indrets).
Fa més de tres anys, en aquest mateix bloc vaig escriure una entrada sobre l'organització del temps. M'hi remeto per no repetir idees que crec que encara són vigents.
Ara l'ampliaria, encara amb més convenciment, amb algunes reflexions més:
El calendari i l'horari escolar no poden estar sotmesos als horaris ni a les vacances de les famílies. Buscar consens per aquesta via és tan impensable com voler contentar el conductor d'autobús que comença a treballar a les 6 del matí i la caixera d'una gran superfície que plega a les 10 de la nit. Evidentment que tothom pot dir-hi la seva però, per aquesta regla de tres, les escoles haurien d'estar obertes les 24 hores.
Tenir fills comporta la responsabilitat d'educar-los. Per molta feina que tinguem (o per molta crisi que patim) els pares i mares, és inacceptable buscar substitutius a aquesta responsabilitat. No es poden traslladar a l'escola o a l'institut les mancances derivades de la falta de dedicació als fills. I és lamentable que, per electoralisme o vés a saber quin motiu, les administracions hagin fomentat més d'una vegada aquesta pràctica.
Cal posar els nois i noies al centre del debat del calendari i l'horari. És irracional que des de l'acollida matinal fins a la darrera extraescolar transcorrin 11 o 12 hores, i que això no sigui l'excepció sinó gairebé la norma de la jornada d'un nen de primària (i no diguem si és de parvulari!).
El rendiment no millora pel fet d'estar més hores a l'escola. Hi ha estudis que demostren com va evolucionant la capacitat de concentració al llarg del dia. La confecció dels horaris hauria de tenir en compte aquesta circumstància.
Dues hores i mitja o tres per dinar, havent de tornar a classe a la tarda, és un temps desaprofitat i car. Mantenir un servei de monitoratge per entretenir els nois i noies abans i/o després de dinar té un cost elevat, que es podria estalviar reduint el temps de parada del migdia. Si els alumnes van a casa, en molts casos cal comptar amb els desplaçaments i amb l'organització familiar que -especialment quan els nens són petits- permeti acompanyar-los.
A molts països on hi ha el costum de dinar més d'hora que aquí, l'aturada per menjar és com la del pati (i generalment els alumnes es porten el dinar de casa).
Posar el crit al cel perquè el curs comença dos o tres dies abans o després, fent veure que causa un daltabaix familiar, són ganes de fer maranya. Algú ho havia de dir ;-). És la mateixa història que la dels horaris. Cada cas pot tenir els seus motius per reclamar una data o altra d'inici de les classes. Pel bé dels alumnes, però, és necessari que les escoles i els instituts tinguin uns dies per organitzar el curs.
Deixar que mestres i pares/mares es barallin als consells escolars pels horaris no porta enlloc. Més aviat fomenta el recel entre uns i altres. Tot i respectar les peculiaritats i l'autonomia de cada centre, dubto que sigui el lloc més adequat per prendre una decisió al respecte.
Si l'esforç i el desgast que va suposar introduir una setmana blanca s'haguessin invertit en la racionalització dels horaris, és probable que avui ja ens poguéssim ocupar d'altres qüestions que també cal debatre en profunditat, com ara el sentit i el paper de l'escola a la societat del coneixement, la dimensió competencial dels currículums i l'aprimament de la càrrega de continguts, la innovació pel que fa a metodologies i recursos didàctics, etc.
