Pàgines

31 de maig 2011

Calendari i horari escolar (i 2)

Quan em disposo a començar la segona part del post dedicat al calendari i l'horari escolar llegeixo en un mitjà electrònic que el Consell Escolar de Catalunya aposta per recuperar el 12 de setembre com a data d'inici de les classes. L'article no recull l'argumentació d'aquesta decisió sinó que parla de l'acord entre famílies, professorat i ajuntaments.
Al peu de la notícia, llegeixo alguns comentaris de lectors del mitjà. Com de costum, quan es deixa oberta la porta al mig anonimat, n'hi ha d'assenyats i d'altres que denoten una estretor de mires que fa feredat.

Aquests dies està circulant també la proposta d'un sindicat de debatre sobre la jornada escolar i fins i tot s'ha difòs un model d'horari que planteja una escola de primària del Garraf, en el qual es contempla la jornada lectiva continuada durant tot el curs (com es fa en altres indrets).

Fa més de tres anys, en aquest mateix bloc vaig escriure una entrada sobre l'organització del temps. M'hi remeto per no repetir idees que crec que encara són vigents.
Ara l'ampliaria, encara amb més convenciment, amb algunes reflexions més:

El calendari i l'horari escolar no poden estar sotmesos als horaris ni a les vacances de les famílies. Buscar consens per aquesta via és tan impensable com voler contentar el conductor d'autobús que comença a treballar a les 6 del matí i la caixera d'una gran superfície que plega a les 10 de la nit. Evidentment que tothom pot dir-hi la seva però, per aquesta regla de tres, les escoles haurien d'estar obertes les 24 hores.

Tenir fills comporta la responsabilitat d'educar-los. Per molta feina que tinguem (o per molta crisi que patim) els pares i mares, és inacceptable buscar substitutius a aquesta responsabilitat. No es poden traslladar a l'escola o a l'institut les mancances derivades de la falta de dedicació als fills. I és lamentable que, per electoralisme o vés a saber quin motiu, les administracions hagin fomentat més d'una vegada aquesta pràctica.

Cal posar els nois i noies al centre del debat del calendari i l'horari. És irracional que des de l'acollida matinal fins a la darrera extraescolar transcorrin 11 o 12 hores, i que això no sigui l'excepció sinó gairebé la norma de la jornada d'un nen de primària (i no diguem si és de parvulari!).

El rendiment no millora pel fet d'estar més hores a l'escola. Hi ha estudis que demostren com va evolucionant la capacitat de concentració al llarg del dia. La confecció dels horaris hauria de tenir en compte aquesta circumstància.

Dues hores i mitja o tres per dinar, havent de tornar a classe a la tarda, és un temps desaprofitat i car. Mantenir un servei de monitoratge per entretenir els nois i noies abans i/o després de dinar té un cost elevat, que es podria estalviar reduint el temps de parada del migdia. Si els alumnes van a casa, en molts casos cal comptar amb els desplaçaments i amb l'organització familiar que -especialment quan els nens són petits- permeti acompanyar-los.
A molts països on hi ha el costum de dinar més d'hora que aquí, l'aturada per menjar és com la del pati (i generalment els alumnes es porten el dinar de casa).

Posar el crit al cel perquè el curs comença dos o tres dies abans o després, fent veure que causa un daltabaix familiar, són ganes de fer maranya. Algú ho havia de dir ;-). És la mateixa història que la dels horaris. Cada cas pot tenir els seus motius per reclamar una data o altra d'inici de les classes. Pel bé dels alumnes, però, és necessari que les escoles i els instituts tinguin uns dies per organitzar el curs.

Deixar que mestres i pares/mares es barallin als consells escolars pels horaris no porta enlloc. Més aviat fomenta el recel entre uns i altres. Tot i respectar les peculiaritats i l'autonomia de cada centre, dubto que sigui el lloc més adequat per prendre una decisió al respecte.

Si l'esforç i el desgast que va suposar introduir una setmana blanca s'haguessin invertit en la racionalització dels horaris, és probable que avui ja ens poguéssim ocupar d'altres qüestions que també cal debatre en profunditat, com ara el sentit i el paper de l'escola a la societat del coneixement, la dimensió competencial dels currículums i l'aprimament de la càrrega de continguts, la innovació pel que fa a metodologies i recursos didàctics, etc.

29 de maig 2011

Calendari i horari escolar (1)

Durant anys i panys, la data d'inici del curs escolar era el 15 de setembre (per a l'alumnat, és clar; el professorat sempre ha treballat des del dia 1). Encertada o no, era una data que tothom tenia clara, encara que els estudis anessin canviant de nom (batxillerat elemental, EGB, primària, BUP, ESO...).
D'uns anys ençà (si no recordo malament, el curs 2004-2005 va ser el darrer que va començar un 15 de setembre) la data d'inici de les classes ha anat ballant al voltant del 12 de setembre, excepte aquest darrer en què la introducció de la setmana blanca (imposada pel conseller Maragall sense cap mena de consens social) va obligar a avançar el dia de començar les classes al 7 de setembre.

Fa uns dies, els mitjans de comunicació anunciaven que la conselleria situava la data d'inici del proper curs entre el 9 i el 15 de setembre, després d'haver modificat una anterior proposta que apuntava al dia 7.
Com que en temes educatius tothom és bo per opinar, segur que hauríem tingut polèmica per dies si no hagués estat perquè l'atonyinada -incomprensible i desproporcionada- dels mossos als acampats a Plaça Catalunya i el triomf del Barça a Wembley -lloable i exemple de feina ben feta- han eclipsat la notícia.

És evident que l'educació necessita un canvi en profunditat, molt més enllà dels pedaços sense criteri que fa anys que hi van afegint el governants de torn (a voltes amb la complicitat d'alguns sindicats), i potser ja és hora que ens prenguem seriosament la reforma de l'ensenyament, començant per la necessitat de donar estabilitat a l'escola. Una estabilitat que moltes veus (com la de Jordi Marín) reclamen que vagi més enllà dels quatre anys que dura una legislatura.

Al meu parer, hi ha molts aspectes del sistema educatiu que necessiten una revisió. Alguns requeriran més temps perquè poden afectar l'encarcarada estructura funcionarial (com l'accés a la docència o la carrera docent basada només en l'antiguitat) o perquè impliquen replantejar continguts i metodologies (queda molt camí per avançar en l'enfocament competencial dels currículums, per exemple) i ja sabem que s'han de fer a un ritme assumible perquè no fracassin com algunes iniciatives que, amb les presses d'unes eleccions a la vista, s'han imposat precipitadament (aquell 1x1 que ho havia de canviar tot...).

Hi ha, però, algunes qüestions que -tot i no ser fàcils de resoldre, ho reconec- no necessiten remoure ni lleis ni grans sumes de diners. Només cal pensar en els destinataris de l'ensenyament, primer, i a continuació buscar un cert consens entre les parts implicades. El calendari i l'horari escolar en són un dels exemples més paradigmàtics i que reclamen amb urgència l'estabilitat que deia abans.

D'aquí a pocs dies, la majoria d'escoles públiques començaran la jornada lectiva intensiva. No oblidem que una altra genialitat de l'anterior conseller va ser suprimir-la, mesura que es va haver de tirar enrere tant per la pressió del col·lectiu docent com per l'evidència que, a molts indrets del nostre país, les aules no estan preparades per ser habitades i fer-hi un treball mínimament productiu a les 4 de la tarda d'un dia de mig juny. No calia fer tant soroll ni desfermar el lamentable pollastre que es va muntar per acabar fent marxa enrere. S'hauria d'evitar que mai més es tornessin a repetir situacions com aquesta.

26 de maig 2011

Secrets amagats del teclat de l'iPad

Escriure amb el teclat tàctil de l'iPad és una tasca bastant còmoda en comparació amb els seus "germans" petits de l'iPhone o l'iPod. La grandària de les tecles -especialment quan posem el dispositiu en posició horitzontal- és similar a les d'un teclat convencional, amb la qual cosa no cal fer un exercici de precisió per encertar la lletra desitjada.

Un dels primers problemes amb què es troba l'usuari novell és el d'accentuar les vocals que ho necessitin. Amb una consulta a qualsevol tutorial o fòrum, de seguida es descobreix que deixant el dit sobre la tecla d'una vocal es desplega un afegitó que conté totes les variants possibles d'accents i dièresi per a aquell caràcter.
Per aconseguir la ce trencada, la enya o la ela geminada es fa el mateix sobre les tecles C, N i L respectivament.

El teclat principal encara amaga un altre petit secret molt pràctic: mantenint premuda la tecla on hi ha la coma i el signe d'admiració obtenim l'apòstrof i fent el mateix amb la seva veïna -la del punt i el signe d'interrogació- escrivim les cometes.
Aquests signes també es poden trobar al teclat secundari (al qual s'entra prement una de les dues tecles .?123), però amb aquest truc ens estalviem un pas a l'hora d'escriure'ls.

El teclat secundari també és un pou de sorpreses. Amb el mateix gest de deixar una mica el dit sobre el símbol de l'euro podem accedir al del dòlar i al de la lliura, entre altres. Les tecles que tanquen una interrogació i una admiració ens regalen les seves oposades, les que les obren. El punt ens obsequia amb els punts suspensius i el punt volat. Les cometes ofereixen un bon repertori (altes, tipogràfiques, rectes...). El mateix passa amb l'apòstrof i amb el guionet.

Finalment, entrant al teclat de signes de puntuació sense números (tecla #+= del teclat secundari) trobem el % que, convenientment premut, ens dóna ‰.

La potència del teclat tàctil de l'iPad queda fora de dubte i el converteix en un dispositiu mòbil fantàstic per escriure en qualsevol ocasió.

24 de maig 2011

Llegir

Si penseu que aquest escrit va sobre l'aprenentatge de la lectura o sobre l'hàbit de llegir, no us voldria decebre i ja us avanço que res d'això.
La meva intenció és fer una petita reflexió a partir d'una situació que hem viscut a la feina aquests dies, en relació a la recollida de demandes de formació del professorat de cara al curs vinent.
Es tracta d'un procés -que enguany s'ha retardat una mica per les circumstàncies polítiques i econòmiques- per mitjà del qual els centres educatius fan propostes d'activitats formatives que voldrien dur a terme a partir del setembre amb el propòsit de millorar algun aspecte del seu funcionament.
La gran majoria han fet les seves sol·licituds d'acord amb les indicacions que vam facilitar per mitjà d'un document de text de quatre pàgines (amb lletra gran i espaiada), en el qual crec que s'explicava molt clarament el procés a seguir segons el punt de partida de cada escola o institut en relació a la formació i, lògicament, s'indicava quin era el mecanisme de tramesa de les demandes.
Dic que la gran majoria de centres han formulat correctament les seves peticions perquè, per contra, n'hi ha hagut alguns que o han enviat les demandes on no tocava o, simplement, no han utilitzat el model de document que els corresponia.
Segurament que això no passaria de l'anècdota si no es donés la circumstància que els responsables del nyap són mestres i que, probablement, s'han queixat més d'una vegada que les famílies no llegeixen els papers que es donen a l'escola...
Es poden excusar en l'excés de feina, en les presses o en el que vulguin, però penso que hauria de fer rumiar una mica que un equip directiu no sigui capaç de llegir un document, entendre'l i actuar en conseqüència.
Modestament, crec que no cal fer un videotutorial per donar unes instruccions sobre un procediment que no té cap mena de complicació. Només s'ha de llegir el document fins al final.
Amb quina autoritat es pot sentenciar que els alumnes no són capaços de seguir les indicacions que apareixen en un text, si qui hauria de donar exemple resulta que tampoc ho fa?

18 de maig 2011

Divuit de maig

El 18 de maig de 1968 Raimon va fer un recital històric a la Facultat d'Econòmiques de Madrid que posteriorment li va inspirar la cançó Divuit de maig a la Villa. Comença dient "I la ciutat era jove, aquell divuit de maig...".
Avui, 43 anys més tard, algunes de les places emblemàtiques de ciutats com Barcelona, Madrid o Granada estan plenes de joves -d'edat i d'esperit- que reclamen una regeneració democràtica.
Els abusos del capital, amb la connivència dels poders polítics que han fet recaure el pes més fort de la crisi sobre qui menys responsable n'era, ha fet vessar el got i ha mobilitzat la gent per mostrar la disconformitat i la indignació vers un model econòmic i polític desgastat i palesament injust.

Els mitjans socials han estat una vegada més el principal canal de difusió de les accions. Veient el poder de convocatòria que demostren, no és estrany que les grans corporacions i els governs vulguin ser-hi presents (sobretot a Facebook i a Twitter), però la màgia d'internet -de moment- és que no els hagin pogut controlar. I que duri així.

Tant de bo que aquest moviment no quedi en l'anècdota i que algun cantautor en pugui fer una cançó, no per commemorar un moment fugaç de llibertat sinó per recordar l'inici d'una nova manera d'entendre l'organització social i política.

Foto de http://www.flickr.com/photos/laiamriu/

1 de maig 2011

COU del 77

Divendres ens vam trobar més de 50 persones que l'any 1977 vam estudiar el COU a l'institut Lluís de Peguera (en aquells moments, l'únic institut de Manresa que impartia aquells estudis).
Organitzar una trobada així comporta una feinada considerable. Per tant, moltes gràcies Joan i Josep per haver tirat endavant la iniciativa!

Retrobar antics companys de curs, especialment aquells que fa un munt d'anys que no veus, és una satisfacció. Associar les imatges d'adolescents que guarda la memòria a les cares d'homes i dones que acabem de passar la cinquantena no sempre és fàcil. El gran avantatge és que la dificultat és compartida, en major o menor grau, per tots els assistents, amb la qual cosa s'estableix un joc que té el seu atractiu.

Amb la majoria de companys/es vam compartir no tan sols el COU sinó tota la secundària (l'anomenat Batxillerat Superior... sí, som la darrera promoció abans del BUP!) i, tot sopant, com era d'esperar, van sortir grapats d'anècdotes de professors i alumnes, algunes ben divertides i altres que ens recordaven que vam haver de suportar el sistema educatiu de les acaballes del franquisme, tant en continguts (assignatures com FEN i religió obligatòries i les noies, a més, "labores del hogar") com en actituds (algun professor d'educació física que tenia més de militar que de docent...).

Els bons records d'aquella època no signifiquen que les coses estiguessin millor que ara. És cert que no es parlava de bullying, per exemple, o que les trapelleries que fèiem eren petiteses al costat d'algunes de les bretolades que es veuen actualment, però no podem passar per alt que els nois i noies que llavors estudiàvem i arribàvem a la universitat érem una minoria, ja que la major part s'incorporaven al món del treball en acabar la primària.
Tot evocant el passat, vam fer algunes constatacions, com ara que el nombre d'hores de classe era bastant inferior a l'actual, com també ho era el nombre de sortides que fèiem (quasi es podrien comptar amb una mà les de tota la secundària...).
Malgrat tot, ens en vam sortir prou bé!

L'any que ve, que farà 35 anys (uf!) d'aquella promoció, hem quedat de tornar-nos a trobar. Espero que puguem ser encara més colla.