Pàgines

19 d’abr. 2011

Direcció, avaluació i mitjans

El reportatge emès dins el programa 30minuts (TV3) el passat 16 d'abril, que porta per títol Notes d'educació, aporta algunes reflexions interessants sobre les estratègies que han tingut èxit en la millora de resultats acadèmics i la reducció del nombre de joves que acaben l'escolarització sense graduar-se.
Prenent de referència unes escoles públiques concretes de la ciutat de Nova York (on el total d'alumnes que acull el sistema públic d'educació és tan gran com tots els que hi ha escolaritzats a Catalunya) i unes de Finlàndia (també públiques, com la immensa majoria d'aquell país, que ha destacat pels bons resultats en els darrers informes PISA), s'apunten algunes de les claus que han permès, en el primer cas, sortir de la marginalitat i arribar a uns notables nivells d'èxit de l'alumnat, i aconseguir que el nivell de tots els alumnes sigui considerablement elevat, en el cas del país escandinau (encara que, els resultats de les eleccions que celebraven precisament el dia que s'emetia el programa, també són un fet que convida a la reflexió).

Un dels punts que el dos exemples escollits senyalaven com a fonamental per a la millora d'un centre és la funció directiva. Per cert, en algun moment del reportatge es comenta el poc interès del professorat de casa nostra per exercir la direcció dels centres, dada absolutament desfasada, ja que en la darrera convocatòria (novembre-desembre de 2010) d'un curs d'àmbit nacional per preparar futurs directors/es va haver-hi un enorme percentatge de sol·licituds que no van aconseguir plaça. A banda d'aquest detall, sí que és cert que durant molts anys, la direcció de les escoles era un càrrec pel qual anaven passant diferents membres del claustre, com a exercici de responsabilitat i compromís envers el centre o, simplement, perquè tocava. És possible que un enfocament tan participatiu restés eficàcia a la tasca directiva (per allò de avui hi sóc jo i demà qui sap...), però en molts casos s'havia aconseguit un grau d'implicació de tot el professorat que avui costa de trobar.
Els aires professionalitzadors de la direcció i les atribucions que el govern anterior va donar al càrrec (molt contestades, no ho oblidem, per un ampli sector de la comunitat educativa) havien de millorar l'eficàcia en la gestió i, en conseqüència, els resultats, cosa que està per veure. De directors i directores, tots ho sabem, n'hi ha de bons però també de mediocres i fins i tot de nefastos. I pobre del centre on un d'aquests darrers està ben "apoltronat" perquè ningú gosa disputar-li el càrrec... Segur que a tothom li pot venir algun exemple a la memòria.
Sens dubte que una visió clara del projecte d'escola i la capacitat per liderar-lo són elements indispensables per a l'èxit d'un centre, però sense el compromís del professorat és fàcil que tot quedi en paper mullat. Us sorprendria el nombre de centres que tenen en marxa un projecte d'autonomia -pel qual han rebut sumes molt importants de diners-, del qual hi ha pocs membres del claustre que n'estiguin assabentats i, malgrat que ja porten alguns anys d'aplicació, els resultats acadèmics no han variat.
I encara una altra dada. Els resultats de l'escola privada, on les direccions gaudeixen des de sempre de molt més poder, estan tan sols lleugerament per sobre de la pública (i això que el tipus d'alumnat no sempre és el mateix).
La direcció hi fa, però sense un equip il·lusionat (que no atemorit) al darrere, poc es pot avançar.

L'avaluació del centre és un altre element que pot encaminar-lo cap a la millora. Sense necessitat de caure en la irracionalitat de certes iniciatives (Ferran Ruiz comentava al seu bloc -vegeu l'escrit del 16 de gener de 2011- el suïcidi d'un professor a Los Angeles, presumptament relacionat amb els resultats d'una mala avaluació feta pública), és cert que l'avaluació és un instrument que ha de permetre conèixer la realitat d'una escola i, en conseqüència, indicar els aspectes que cal reorientar per millorar.
En un moment del reportatge, el pedagog Gregorio Luri expressa la seva confiança en l'autoavaluació interna dels centres, més que no en una avaluació externa. Personalment, crec en la necessitat de totes dues: l'externa -sempre que no vagi encaminada només a la fiscalització- pot aportar dades objectives de gran utilitat, però coincideixo amb el doctor Luri en què els canvis es produiran realment quan els propis docents (que són qui sap millor que ningú què fan i com ho fan) revisin aquells aspectes organitzatius i metodològics que convingui per capgirar tendències.

Finalment, hi ha una qüestió que no s'escapa a qui vegi el reportatge: els mitjans humans i materials de què disposen les escoles, especialment les finlandeses. Espais agradables i adequats per al treball escolar, recursos tecnològics per experimentar i presentar (però, curiosament, res d'un portàtil per alumne) i un nombre d'alumnes per aula que no s'assembla de res a les nostres ràtios. Per pensar-hi. Així com també en altres temes que apunta el programa, com que en el nostre mirall finlandès no totes les carreres tenen sortida cap a la docència sinó que cal fer uns estudis específics tant per ser mestre de primària com de secundària, que és un dels països on els alumnes passen menys temps a l'escola (només fan horari de matí), que un mestre de primària té els mateixos alumnes durant tota l'etapa i els imparteix pràcticament totes les matèries...

Probablement es pot arribar a la millora per diversos camins. El de la imposició, segur que no hi porta.

10 d’abr. 2011

Identitat digital

El concepte d'identitat digital s'utilitza sovint per designar el conjunt d'espais (blocs, webs, serveis, xarxes...) que configuren la presència a internet d'una persona o d'una organització.
Avui, però, parlo d'identitat digital en sentit estricte, és a dir, en referència al certificat digital que acredita la identitat d'algú i li permet realitzar diferents tràmits en línia.
A la feina ja fa uns quants anys que disposem d'un certificat d'aquestes característiques, ja que algunes gestions davant l'Agència Tributària només es poden fer per aquesta via. A títol personal n'havia tingut ja fa anys (recordo que me'l van emetre en un congrés al qual vaig assistir), però m'havia caducat i no l'havia renovat més.
Aquesta setmana, per la conveniència de gestionar uns documents que requerien acreditació electrònica, he tornat a obtenir l'idCAT i, casualment, ja l'he utilitzat en dues ocasions.
Els tràmits per aconseguir-lo són molt simples (això sí, cal acreditar-se personalment en alguna de les entitats de registre) i els beneficis són considerables (en el meu cas m'ha estalviat un viatge a Barcelona).