Pàgines

9 de des. 2011

Etiquetes i carpetes

El treball diari de qualsevol estudiant o professor/a comporta el maneig d'un volum considerable d'informació electrònica. Creem i modifiquem documents de text, utilitzem imatges, consultem pàgines web, llegim i enviem correus electrònics... La quantitat d'arxius, missatges i referències que anem acumulant és tan gran que necessitem fer ús d'alguns sistemes d'organització de la informació per no caure en la desesperació quan intentem recuperar un fitxer o una adreça web.

Els diferents sistemes operatius compten amb aplicacions pròpies (Finder a Mac, Explorador a Windows...) basades en l'organització per carpetes. Així, l'espai d'emmagatzematge d'un disc dur o d'un pen drive es divideix (virtualment, però és el que l'usuari percep) en compartiments i subcompartiments, creats a voluntat, on es van desant els fitxers.
L'organització basada en carpetes té alguns avantatges: l'estructura de carpetes i subcarpetes es pot modificar en qualsevol moment, es poden traslladar lots de documents d'un dispositiu a un altre respectant aquesta mateixa estructura, etc. Ara bé, el sistema també presenta seriosos inconvenients. El principal és que un document no pot estar en diverses carpetes a la vegada (a no ser que se'n facin còpies, cosa gens recomanable). D'aquesta manera, per exemple, la fotografia d'una marmota feta durant una travessa pel Pirineu ens portarà el dilema de si guardar-la a la mateixa carpeta que totes les altres fotos de l'excursió o de si moure-la a una carpeta on tenim només fotografies d'animals.
Una altra dificultat que comporta aquest mètode és que la lògica de cadascú pot ser diferent a l'hora de dissenyar l'estructura de les carpetes/subcarpetes. Això pot dificultar la localització dels documents quan treballem en sistemes compartits amb altres persones.

El caràcter social de les aplicacions web 2.0 ha fomentat l'organització dels continguts basada en etiquetes (tags). El sistema no és nou. Els registres bibliogràfics electrònics, per exemple, sempre han utilitzat camps de descriptors per caracteritzar el document a què fan referència i facilitar-ne la recuperació.
Actualment tenim l'opció d'usar etiquetes en diferents serveis i aplicacions en línia. Podem etiquetar les entrades a un bloc, les fotografies publicades a Flickr o Picasaweb, les adreces desades a Delicious, els  missatges de Gmail...
El principal avantatge de les etiquetes és que permeten recuperar fàcilment tots els documents o referències als quals s'ha assignat un determinat tag, independentment de la seva ubicació. D'etiquetes, a més, se'n poden posar tantes com es vulgui (tot i que no és recomanable abusar-ne).
L'etiquetatge també té inconvenients, el més evident dels quals és el risc de duplicitats motivades per l'ús de sinònims, singulars i plurals, abreviacions, etc. Etiquetar, a més, pot ser molt subjectiu (fins i tot una mateixa persona pot ser que un dia posi unes etiquetes a un document però un altre dia en posaria unes altres).

Vegem-ne un cas pràctic. Suposem que un institut es proposa fer un recull de les adreces web que utilitza el professorat per treballar amb els alumnes, entre les quals hi ha la de l'Institut d'Estadística de Catalunya. En una organització per carpetes probablement hi hauria disputes entre el professorat de socials i el de matemàtiques per veure a quina àrea i a quin nivell es classifica aquest web. Per contra (suposant que el professorat de socials la utilitzi a 2n d'ESO per parlar de demografia i el de mates a 4t per tractar l'estadística), en un sistema basat en etiquetes es podria contentar tothom simplement escrivint una etiqueta per a cada cas ("socials", "2n ESO", "matemàtiques", "4t ESO"...).
El recurs apareixerà sempre que es faci una crida per qualsevol de les seves etiquetes.
Aquesta és l'organització que hi ha, tal com deia abans, a Delicious, amb l'avantatge que, essent un espai de marcadors socials, es poden utilitzar etiquetes compartides amb altres usuaris.

Cal puntualitzar que les organitzacions per carpetes i per etiquetes no són excloents. Hi ha aplicacions que les combinen totes dues, aprofitant el potencial de l'una i de l'altra. És el cas de les adreces d'interès del navegador Firefox, que es poden classificar en carpetes i, a més, permeten ser etiquetades, amb la qual cosa hi ha una doble via de recuperació.

Per acabar, una petita reflexió. Posar etiquetes no sempre és senzill. Cal trobar les paraules clau que descriuen millor un document, la qual cosa requereix una certa habilitat per identificar les idees principals i traduir-les en uns termes precisos. Crec que val la pena tenir en compte el valor educatiu d'aquesta tasca, que obre un ventall de possibles activitats: anàlisi del contingut, introducció als tesaurus, establiment de convencions, vocabulari específic, etc.

28 d’oct. 2011

Impressions del VI Encuentro Internacional EducaRed

Vaig tenir l'oportunitat de participar a la fase presencial del VI Encuentro Internacional EducaRed, realitzat a Madrid del 20 al 22 d'octubre. Un esdeveniment multitudinari, complementat amb una trobada virtual en la qual han participat més de 13.000 docents de l'estat espanyol i d'Amèrica llatina.
És normal que, amb un programa farcit de conferències, debats, presentacions i tallers, hi hagi activitats més aconseguides que altres, però crec que val la pena felicitar l'organització perquè ha aplegat una sèrie de ponents amb coses interessants per dir i ser escoltades i, a més, malgrat la magnitud de la trobada, ha resolt amb molt bona nota la complexitat organitzativa de l'esdeveniment.

D'entre les xerrades plenàries destacaria les reflexions entorn a la creativitat i la innovació aportades per Ferran Adrià (a partir del minut 26 del vídeo). Em vaig quedar especialment amb una idea: la creativitat potser no es pot ensenyar però sí que podem ensenyar a pensar, i pensar és essencial per crear.

Sempre és interessant escoltar la professora Judi Harris (sisplau, salteu-vos els 13 primers minuts del vídeo, que no tenen res a veure amb ella!), tot i que la seva formulació del TPACK ja té alguns anys (el 2007 ja va venir a explicar-ho a unes jornades d'iEARN-Pangea).

Sugata Mitra (la seva conferència no engega fins al minut 25 del vídeo) va ser un dels ponents més aplaudits i no crec que fos casualitat. La seva experiència "The hole in the wall" i les conclusions d'alguns estudis posteriors que va explicar van despertar molt interès entre l'audiència. En temps en què no sembla que hi hagi cap altre model vàlid que l'1x1 (un ordinador per alumne), el professor Mitra va il·lustrar com un grup d'alumnes al davant d'un ordinador (compartit entre tots ells) són imparables!

La conferència de cloenda va anar a càrrec de George Siemens (el vídeo no està disponible, per això us enllaço el seu blog), que va parlar sobre la teoria del connectivisme.

La impressió que em vaig endur de la trobada és que cada vegada hi ha més docents interessats a fer un bon ús de les TIC, que no es deixen enlluernar per les "meravelles" de la tecnologia i que aposten per un canvi metodològic que va més enllà del simple fet d'usar unes eines o unes altres. I això ja és una bona notícia.

24 de set. 2011

Woices

Aquest matí he participat en una jornada de formació de l'equip Lacenet, amb una sessió d'introducció a l'aplicació Woices.
És una de les moltes eines 2.0 que es basen en els mapes de Google, amb la particularitat que allò que crea l'usuari són enregistraments sonors associats a uns llocs en concret. Es tracta de fer una audioguia, vaja.

La mecànica de l'aplicació és molt clara i simple:
  • es senyala un punt en el mapa (evidentment, ha de ser el lloc sobre el qual es vol crear una aportació)
  • es posa un títol, una descripció textual del lloc (o dels motius pels quals s'ha seleccionat) i, opcionalment, es puja una foto
  • s'enregistra l'explicació sobre el lloc triat (o es puja un fitxer .mp3 amb l'enregistrament elaborat prèviament amb un editor d'àudio).
I ja està. El resultat queda publicat automàticament al web, en una interfície clara i ben resolta.
Vet aquí una mostra: http://woices.com/echo/1454
Amb la suma de diferents ecos (així en diu de cada punt geolocalitzat) es pot crear un itinerari.


Vaig descobrir Woices fa un any i mig, aproximadament, i de seguida em va captivar per les seves possibilitats d'aprofitament didàctic. De fet, és l'entorn en el qual basem les aportacions al projecte Public Art Project. En aquest enllaç podeu veure alguns dels treballs realitzats.

Al meu parer, proposar als alumnes que l'utilitzin per presentar un treball és una forma excel·lent d'aprofitar les eines 2.0 per crear continguts i publicar-los. És evident que la creació d'un eco ha d'anar precedida d'un treball de recollida, selecció i processament d'informació, que és el que realment dóna sentit a la tasca. Woices, en aquest cas, és un aparador suggerent on mostrar-la.
No cal dir que és un bon pretext per treballar la descripció o la narració, l'entonació adequada, la correcció gramatical... a més, és clar, dels continguts específics sobre els quals es crea l'eco.
Sens dubte un instrument potent (i desenvolupat per gent d'aquí!).

31 de maig 2011

Calendari i horari escolar (i 2)

Quan em disposo a començar la segona part del post dedicat al calendari i l'horari escolar llegeixo en un mitjà electrònic que el Consell Escolar de Catalunya aposta per recuperar el 12 de setembre com a data d'inici de les classes. L'article no recull l'argumentació d'aquesta decisió sinó que parla de l'acord entre famílies, professorat i ajuntaments.
Al peu de la notícia, llegeixo alguns comentaris de lectors del mitjà. Com de costum, quan es deixa oberta la porta al mig anonimat, n'hi ha d'assenyats i d'altres que denoten una estretor de mires que fa feredat.

Aquests dies està circulant també la proposta d'un sindicat de debatre sobre la jornada escolar i fins i tot s'ha difòs un model d'horari que planteja una escola de primària del Garraf, en el qual es contempla la jornada lectiva continuada durant tot el curs (com es fa en altres indrets).

Fa més de tres anys, en aquest mateix bloc vaig escriure una entrada sobre l'organització del temps. M'hi remeto per no repetir idees que crec que encara són vigents.
Ara l'ampliaria, encara amb més convenciment, amb algunes reflexions més:

El calendari i l'horari escolar no poden estar sotmesos als horaris ni a les vacances de les famílies. Buscar consens per aquesta via és tan impensable com voler contentar el conductor d'autobús que comença a treballar a les 6 del matí i la caixera d'una gran superfície que plega a les 10 de la nit. Evidentment que tothom pot dir-hi la seva però, per aquesta regla de tres, les escoles haurien d'estar obertes les 24 hores.

Tenir fills comporta la responsabilitat d'educar-los. Per molta feina que tinguem (o per molta crisi que patim) els pares i mares, és inacceptable buscar substitutius a aquesta responsabilitat. No es poden traslladar a l'escola o a l'institut les mancances derivades de la falta de dedicació als fills. I és lamentable que, per electoralisme o vés a saber quin motiu, les administracions hagin fomentat més d'una vegada aquesta pràctica.

Cal posar els nois i noies al centre del debat del calendari i l'horari. És irracional que des de l'acollida matinal fins a la darrera extraescolar transcorrin 11 o 12 hores, i que això no sigui l'excepció sinó gairebé la norma de la jornada d'un nen de primària (i no diguem si és de parvulari!).

El rendiment no millora pel fet d'estar més hores a l'escola. Hi ha estudis que demostren com va evolucionant la capacitat de concentració al llarg del dia. La confecció dels horaris hauria de tenir en compte aquesta circumstància.

Dues hores i mitja o tres per dinar, havent de tornar a classe a la tarda, és un temps desaprofitat i car. Mantenir un servei de monitoratge per entretenir els nois i noies abans i/o després de dinar té un cost elevat, que es podria estalviar reduint el temps de parada del migdia. Si els alumnes van a casa, en molts casos cal comptar amb els desplaçaments i amb l'organització familiar que -especialment quan els nens són petits- permeti acompanyar-los.
A molts països on hi ha el costum de dinar més d'hora que aquí, l'aturada per menjar és com la del pati (i generalment els alumnes es porten el dinar de casa).

Posar el crit al cel perquè el curs comença dos o tres dies abans o després, fent veure que causa un daltabaix familiar, són ganes de fer maranya. Algú ho havia de dir ;-). És la mateixa història que la dels horaris. Cada cas pot tenir els seus motius per reclamar una data o altra d'inici de les classes. Pel bé dels alumnes, però, és necessari que les escoles i els instituts tinguin uns dies per organitzar el curs.

Deixar que mestres i pares/mares es barallin als consells escolars pels horaris no porta enlloc. Més aviat fomenta el recel entre uns i altres. Tot i respectar les peculiaritats i l'autonomia de cada centre, dubto que sigui el lloc més adequat per prendre una decisió al respecte.

Si l'esforç i el desgast que va suposar introduir una setmana blanca s'haguessin invertit en la racionalització dels horaris, és probable que avui ja ens poguéssim ocupar d'altres qüestions que també cal debatre en profunditat, com ara el sentit i el paper de l'escola a la societat del coneixement, la dimensió competencial dels currículums i l'aprimament de la càrrega de continguts, la innovació pel que fa a metodologies i recursos didàctics, etc.

29 de maig 2011

Calendari i horari escolar (1)

Durant anys i panys, la data d'inici del curs escolar era el 15 de setembre (per a l'alumnat, és clar; el professorat sempre ha treballat des del dia 1). Encertada o no, era una data que tothom tenia clara, encara que els estudis anessin canviant de nom (batxillerat elemental, EGB, primària, BUP, ESO...).
D'uns anys ençà (si no recordo malament, el curs 2004-2005 va ser el darrer que va començar un 15 de setembre) la data d'inici de les classes ha anat ballant al voltant del 12 de setembre, excepte aquest darrer en què la introducció de la setmana blanca (imposada pel conseller Maragall sense cap mena de consens social) va obligar a avançar el dia de començar les classes al 7 de setembre.

Fa uns dies, els mitjans de comunicació anunciaven que la conselleria situava la data d'inici del proper curs entre el 9 i el 15 de setembre, després d'haver modificat una anterior proposta que apuntava al dia 7.
Com que en temes educatius tothom és bo per opinar, segur que hauríem tingut polèmica per dies si no hagués estat perquè l'atonyinada -incomprensible i desproporcionada- dels mossos als acampats a Plaça Catalunya i el triomf del Barça a Wembley -lloable i exemple de feina ben feta- han eclipsat la notícia.

És evident que l'educació necessita un canvi en profunditat, molt més enllà dels pedaços sense criteri que fa anys que hi van afegint el governants de torn (a voltes amb la complicitat d'alguns sindicats), i potser ja és hora que ens prenguem seriosament la reforma de l'ensenyament, començant per la necessitat de donar estabilitat a l'escola. Una estabilitat que moltes veus (com la de Jordi Marín) reclamen que vagi més enllà dels quatre anys que dura una legislatura.

Al meu parer, hi ha molts aspectes del sistema educatiu que necessiten una revisió. Alguns requeriran més temps perquè poden afectar l'encarcarada estructura funcionarial (com l'accés a la docència o la carrera docent basada només en l'antiguitat) o perquè impliquen replantejar continguts i metodologies (queda molt camí per avançar en l'enfocament competencial dels currículums, per exemple) i ja sabem que s'han de fer a un ritme assumible perquè no fracassin com algunes iniciatives que, amb les presses d'unes eleccions a la vista, s'han imposat precipitadament (aquell 1x1 que ho havia de canviar tot...).

Hi ha, però, algunes qüestions que -tot i no ser fàcils de resoldre, ho reconec- no necessiten remoure ni lleis ni grans sumes de diners. Només cal pensar en els destinataris de l'ensenyament, primer, i a continuació buscar un cert consens entre les parts implicades. El calendari i l'horari escolar en són un dels exemples més paradigmàtics i que reclamen amb urgència l'estabilitat que deia abans.

D'aquí a pocs dies, la majoria d'escoles públiques començaran la jornada lectiva intensiva. No oblidem que una altra genialitat de l'anterior conseller va ser suprimir-la, mesura que es va haver de tirar enrere tant per la pressió del col·lectiu docent com per l'evidència que, a molts indrets del nostre país, les aules no estan preparades per ser habitades i fer-hi un treball mínimament productiu a les 4 de la tarda d'un dia de mig juny. No calia fer tant soroll ni desfermar el lamentable pollastre que es va muntar per acabar fent marxa enrere. S'hauria d'evitar que mai més es tornessin a repetir situacions com aquesta.

26 de maig 2011

Secrets amagats del teclat de l'iPad

Escriure amb el teclat tàctil de l'iPad és una tasca bastant còmoda en comparació amb els seus "germans" petits de l'iPhone o l'iPod. La grandària de les tecles -especialment quan posem el dispositiu en posició horitzontal- és similar a les d'un teclat convencional, amb la qual cosa no cal fer un exercici de precisió per encertar la lletra desitjada.

Un dels primers problemes amb què es troba l'usuari novell és el d'accentuar les vocals que ho necessitin. Amb una consulta a qualsevol tutorial o fòrum, de seguida es descobreix que deixant el dit sobre la tecla d'una vocal es desplega un afegitó que conté totes les variants possibles d'accents i dièresi per a aquell caràcter.
Per aconseguir la ce trencada, la enya o la ela geminada es fa el mateix sobre les tecles C, N i L respectivament.

El teclat principal encara amaga un altre petit secret molt pràctic: mantenint premuda la tecla on hi ha la coma i el signe d'admiració obtenim l'apòstrof i fent el mateix amb la seva veïna -la del punt i el signe d'interrogació- escrivim les cometes.
Aquests signes també es poden trobar al teclat secundari (al qual s'entra prement una de les dues tecles .?123), però amb aquest truc ens estalviem un pas a l'hora d'escriure'ls.

El teclat secundari també és un pou de sorpreses. Amb el mateix gest de deixar una mica el dit sobre el símbol de l'euro podem accedir al del dòlar i al de la lliura, entre altres. Les tecles que tanquen una interrogació i una admiració ens regalen les seves oposades, les que les obren. El punt ens obsequia amb els punts suspensius i el punt volat. Les cometes ofereixen un bon repertori (altes, tipogràfiques, rectes...). El mateix passa amb l'apòstrof i amb el guionet.

Finalment, entrant al teclat de signes de puntuació sense números (tecla #+= del teclat secundari) trobem el % que, convenientment premut, ens dóna ‰.

La potència del teclat tàctil de l'iPad queda fora de dubte i el converteix en un dispositiu mòbil fantàstic per escriure en qualsevol ocasió.

24 de maig 2011

Llegir

Si penseu que aquest escrit va sobre l'aprenentatge de la lectura o sobre l'hàbit de llegir, no us voldria decebre i ja us avanço que res d'això.
La meva intenció és fer una petita reflexió a partir d'una situació que hem viscut a la feina aquests dies, en relació a la recollida de demandes de formació del professorat de cara al curs vinent.
Es tracta d'un procés -que enguany s'ha retardat una mica per les circumstàncies polítiques i econòmiques- per mitjà del qual els centres educatius fan propostes d'activitats formatives que voldrien dur a terme a partir del setembre amb el propòsit de millorar algun aspecte del seu funcionament.
La gran majoria han fet les seves sol·licituds d'acord amb les indicacions que vam facilitar per mitjà d'un document de text de quatre pàgines (amb lletra gran i espaiada), en el qual crec que s'explicava molt clarament el procés a seguir segons el punt de partida de cada escola o institut en relació a la formació i, lògicament, s'indicava quin era el mecanisme de tramesa de les demandes.
Dic que la gran majoria de centres han formulat correctament les seves peticions perquè, per contra, n'hi ha hagut alguns que o han enviat les demandes on no tocava o, simplement, no han utilitzat el model de document que els corresponia.
Segurament que això no passaria de l'anècdota si no es donés la circumstància que els responsables del nyap són mestres i que, probablement, s'han queixat més d'una vegada que les famílies no llegeixen els papers que es donen a l'escola...
Es poden excusar en l'excés de feina, en les presses o en el que vulguin, però penso que hauria de fer rumiar una mica que un equip directiu no sigui capaç de llegir un document, entendre'l i actuar en conseqüència.
Modestament, crec que no cal fer un videotutorial per donar unes instruccions sobre un procediment que no té cap mena de complicació. Només s'ha de llegir el document fins al final.
Amb quina autoritat es pot sentenciar que els alumnes no són capaços de seguir les indicacions que apareixen en un text, si qui hauria de donar exemple resulta que tampoc ho fa?

18 de maig 2011

Divuit de maig

El 18 de maig de 1968 Raimon va fer un recital històric a la Facultat d'Econòmiques de Madrid que posteriorment li va inspirar la cançó Divuit de maig a la Villa. Comença dient "I la ciutat era jove, aquell divuit de maig...".
Avui, 43 anys més tard, algunes de les places emblemàtiques de ciutats com Barcelona, Madrid o Granada estan plenes de joves -d'edat i d'esperit- que reclamen una regeneració democràtica.
Els abusos del capital, amb la connivència dels poders polítics que han fet recaure el pes més fort de la crisi sobre qui menys responsable n'era, ha fet vessar el got i ha mobilitzat la gent per mostrar la disconformitat i la indignació vers un model econòmic i polític desgastat i palesament injust.

Els mitjans socials han estat una vegada més el principal canal de difusió de les accions. Veient el poder de convocatòria que demostren, no és estrany que les grans corporacions i els governs vulguin ser-hi presents (sobretot a Facebook i a Twitter), però la màgia d'internet -de moment- és que no els hagin pogut controlar. I que duri així.

Tant de bo que aquest moviment no quedi en l'anècdota i que algun cantautor en pugui fer una cançó, no per commemorar un moment fugaç de llibertat sinó per recordar l'inici d'una nova manera d'entendre l'organització social i política.

Foto de http://www.flickr.com/photos/laiamriu/

1 de maig 2011

COU del 77

Divendres ens vam trobar més de 50 persones que l'any 1977 vam estudiar el COU a l'institut Lluís de Peguera (en aquells moments, l'únic institut de Manresa que impartia aquells estudis).
Organitzar una trobada així comporta una feinada considerable. Per tant, moltes gràcies Joan i Josep per haver tirat endavant la iniciativa!

Retrobar antics companys de curs, especialment aquells que fa un munt d'anys que no veus, és una satisfacció. Associar les imatges d'adolescents que guarda la memòria a les cares d'homes i dones que acabem de passar la cinquantena no sempre és fàcil. El gran avantatge és que la dificultat és compartida, en major o menor grau, per tots els assistents, amb la qual cosa s'estableix un joc que té el seu atractiu.

Amb la majoria de companys/es vam compartir no tan sols el COU sinó tota la secundària (l'anomenat Batxillerat Superior... sí, som la darrera promoció abans del BUP!) i, tot sopant, com era d'esperar, van sortir grapats d'anècdotes de professors i alumnes, algunes ben divertides i altres que ens recordaven que vam haver de suportar el sistema educatiu de les acaballes del franquisme, tant en continguts (assignatures com FEN i religió obligatòries i les noies, a més, "labores del hogar") com en actituds (algun professor d'educació física que tenia més de militar que de docent...).

Els bons records d'aquella època no signifiquen que les coses estiguessin millor que ara. És cert que no es parlava de bullying, per exemple, o que les trapelleries que fèiem eren petiteses al costat d'algunes de les bretolades que es veuen actualment, però no podem passar per alt que els nois i noies que llavors estudiàvem i arribàvem a la universitat érem una minoria, ja que la major part s'incorporaven al món del treball en acabar la primària.
Tot evocant el passat, vam fer algunes constatacions, com ara que el nombre d'hores de classe era bastant inferior a l'actual, com també ho era el nombre de sortides que fèiem (quasi es podrien comptar amb una mà les de tota la secundària...).
Malgrat tot, ens en vam sortir prou bé!

L'any que ve, que farà 35 anys (uf!) d'aquella promoció, hem quedat de tornar-nos a trobar. Espero que puguem ser encara més colla.

19 d’abr. 2011

Direcció, avaluació i mitjans

El reportatge emès dins el programa 30minuts (TV3) el passat 16 d'abril, que porta per títol Notes d'educació, aporta algunes reflexions interessants sobre les estratègies que han tingut èxit en la millora de resultats acadèmics i la reducció del nombre de joves que acaben l'escolarització sense graduar-se.
Prenent de referència unes escoles públiques concretes de la ciutat de Nova York (on el total d'alumnes que acull el sistema públic d'educació és tan gran com tots els que hi ha escolaritzats a Catalunya) i unes de Finlàndia (també públiques, com la immensa majoria d'aquell país, que ha destacat pels bons resultats en els darrers informes PISA), s'apunten algunes de les claus que han permès, en el primer cas, sortir de la marginalitat i arribar a uns notables nivells d'èxit de l'alumnat, i aconseguir que el nivell de tots els alumnes sigui considerablement elevat, en el cas del país escandinau (encara que, els resultats de les eleccions que celebraven precisament el dia que s'emetia el programa, també són un fet que convida a la reflexió).

Un dels punts que el dos exemples escollits senyalaven com a fonamental per a la millora d'un centre és la funció directiva. Per cert, en algun moment del reportatge es comenta el poc interès del professorat de casa nostra per exercir la direcció dels centres, dada absolutament desfasada, ja que en la darrera convocatòria (novembre-desembre de 2010) d'un curs d'àmbit nacional per preparar futurs directors/es va haver-hi un enorme percentatge de sol·licituds que no van aconseguir plaça. A banda d'aquest detall, sí que és cert que durant molts anys, la direcció de les escoles era un càrrec pel qual anaven passant diferents membres del claustre, com a exercici de responsabilitat i compromís envers el centre o, simplement, perquè tocava. És possible que un enfocament tan participatiu restés eficàcia a la tasca directiva (per allò de avui hi sóc jo i demà qui sap...), però en molts casos s'havia aconseguit un grau d'implicació de tot el professorat que avui costa de trobar.
Els aires professionalitzadors de la direcció i les atribucions que el govern anterior va donar al càrrec (molt contestades, no ho oblidem, per un ampli sector de la comunitat educativa) havien de millorar l'eficàcia en la gestió i, en conseqüència, els resultats, cosa que està per veure. De directors i directores, tots ho sabem, n'hi ha de bons però també de mediocres i fins i tot de nefastos. I pobre del centre on un d'aquests darrers està ben "apoltronat" perquè ningú gosa disputar-li el càrrec... Segur que a tothom li pot venir algun exemple a la memòria.
Sens dubte que una visió clara del projecte d'escola i la capacitat per liderar-lo són elements indispensables per a l'èxit d'un centre, però sense el compromís del professorat és fàcil que tot quedi en paper mullat. Us sorprendria el nombre de centres que tenen en marxa un projecte d'autonomia -pel qual han rebut sumes molt importants de diners-, del qual hi ha pocs membres del claustre que n'estiguin assabentats i, malgrat que ja porten alguns anys d'aplicació, els resultats acadèmics no han variat.
I encara una altra dada. Els resultats de l'escola privada, on les direccions gaudeixen des de sempre de molt més poder, estan tan sols lleugerament per sobre de la pública (i això que el tipus d'alumnat no sempre és el mateix).
La direcció hi fa, però sense un equip il·lusionat (que no atemorit) al darrere, poc es pot avançar.

L'avaluació del centre és un altre element que pot encaminar-lo cap a la millora. Sense necessitat de caure en la irracionalitat de certes iniciatives (Ferran Ruiz comentava al seu bloc -vegeu l'escrit del 16 de gener de 2011- el suïcidi d'un professor a Los Angeles, presumptament relacionat amb els resultats d'una mala avaluació feta pública), és cert que l'avaluació és un instrument que ha de permetre conèixer la realitat d'una escola i, en conseqüència, indicar els aspectes que cal reorientar per millorar.
En un moment del reportatge, el pedagog Gregorio Luri expressa la seva confiança en l'autoavaluació interna dels centres, més que no en una avaluació externa. Personalment, crec en la necessitat de totes dues: l'externa -sempre que no vagi encaminada només a la fiscalització- pot aportar dades objectives de gran utilitat, però coincideixo amb el doctor Luri en què els canvis es produiran realment quan els propis docents (que són qui sap millor que ningú què fan i com ho fan) revisin aquells aspectes organitzatius i metodològics que convingui per capgirar tendències.

Finalment, hi ha una qüestió que no s'escapa a qui vegi el reportatge: els mitjans humans i materials de què disposen les escoles, especialment les finlandeses. Espais agradables i adequats per al treball escolar, recursos tecnològics per experimentar i presentar (però, curiosament, res d'un portàtil per alumne) i un nombre d'alumnes per aula que no s'assembla de res a les nostres ràtios. Per pensar-hi. Així com també en altres temes que apunta el programa, com que en el nostre mirall finlandès no totes les carreres tenen sortida cap a la docència sinó que cal fer uns estudis específics tant per ser mestre de primària com de secundària, que és un dels països on els alumnes passen menys temps a l'escola (només fan horari de matí), que un mestre de primària té els mateixos alumnes durant tota l'etapa i els imparteix pràcticament totes les matèries...

Probablement es pot arribar a la millora per diversos camins. El de la imposició, segur que no hi porta.

10 d’abr. 2011

Identitat digital

El concepte d'identitat digital s'utilitza sovint per designar el conjunt d'espais (blocs, webs, serveis, xarxes...) que configuren la presència a internet d'una persona o d'una organització.
Avui, però, parlo d'identitat digital en sentit estricte, és a dir, en referència al certificat digital que acredita la identitat d'algú i li permet realitzar diferents tràmits en línia.
A la feina ja fa uns quants anys que disposem d'un certificat d'aquestes característiques, ja que algunes gestions davant l'Agència Tributària només es poden fer per aquesta via. A títol personal n'havia tingut ja fa anys (recordo que me'l van emetre en un congrés al qual vaig assistir), però m'havia caducat i no l'havia renovat més.
Aquesta setmana, per la conveniència de gestionar uns documents que requerien acreditació electrònica, he tornat a obtenir l'idCAT i, casualment, ja l'he utilitzat en dues ocasions.
Els tràmits per aconseguir-lo són molt simples (això sí, cal acreditar-se personalment en alguna de les entitats de registre) i els beneficis són considerables (en el meu cas m'ha estalviat un viatge a Barcelona).

8 de febr. 2011

Petxa-Kutxa Bages 2011

Des del Centre de Recursos Pedagògics del Bages hem proposat als centres de secundària de la comarca que participin en un Petxa-Kutxa d'alumnes de 1r i de 2n d'ESO que tindrà lloc a Manresa a finals de maig.

L'entrada de projectors multimèdia a les aules permet que no tan sols el professorat sigui el principal usuari de les eines de presentació sinó que l'alumnat també en pugui prendre possessió per mostrar el resultat dels seus treballs a companys/es i professors/es. És indubtable que la millora de la competència comunicativa dels nois i noies passa per fer un ús habitual dels instruments de presentació i publicació (tant aplicacions com maquinari), que s'ha de veure complementada amb un treball sistemàtic de l'expressió oral i corporal, alhora que s'exerciten habilitats cognitives com ara la identificació d'idees clau, la capacitat de síntesi o l'elaboració d'unes conclusions clares i precises.

D'entre la diversitat de formats de presentació, el Petxa-Kutxa 20x20 reuneix unes característiques que el converteixen en un recurs interessant per posar en pràctica la capacitat comunicativa dels participants.

Per donar a conèixer aquesta proposta al professorat vam organitzar una sessió en la qual vam tenir el goig de comptar amb una xerrada de Carles Caño, professor i expert en comunicació, que va exemplificar les seves recomanacions amb un petxa-kutxa sobre Creative Commons.
El Carles, a més, és autor d'un magnífic bloc (www.presentastico.com) on diàriament publica un article relacionat amb les presentacions.

[Imatge procedent de: http://www.flickr.com/photos/daseindesign/4867114414/sizes/s/in/photostream/]

9 de gen. 2011

I demà, sant tornem-hi!

A Manresa, divendres encara no hi va haver escola perquè el Consell Escolar Municipal el va designar com una de les festes de lliure disposició. Per tant, demà per a molts nois i noies i també per a molts docents és el primer "sant tornem-hi" de l'any.
No és però un retorn qualsevol: vam començar les vacances amb un conseller en funcions i ens reincorporarem a la feina amb una consellera.
He seguit amb interès les declaracions que aquests dies ha anat fent la sra. Rigau a diferents mitjans (aquí en van dues de mostra: a TV3 i a La Vanguardia) i, a grans trets, m'han semblat d'un gran sentit comú.
El temps dirà si la seva actuació està ben encaminada o no, però d'entrada crec que cal valorar positivament algunes de les intencions que exposa, tant de caràcter pedagògic com de caire més polític. Entre les primeres destacaria l'aprimament del currículum o la importància de les competències bàsiques. Pel que fa a les segones, remarcaria la voluntat de diàleg amb els docents, la corresponsabilitat de l'educació amb les famílies, la reducció de la burocràcia als centres escolars o el replanteig de decisions arbitràries al voltant del calendari escolar imposades per l'anterior govern.
Comparteixo plenament la valoració que feia la sra. Rosa Canyadell -dirigent d'USTEC- al final d'una entrevista en el sentit que els quatre anys que acabem de tancar amb el sr. Maragall al capdavant de la conselleria han estat dels més nefastos d'ençà que Catalunya té competències en ensenyament. La crispació creada amb mesures irracionals, sense cap justificació pedagògica, i amb actituds prepotents (ratllant la mala educació en molts moments) han fet molt mal a l'educació del nostre país.
Hi ha qüestions que han fet molt soroll als mitjans i que, indiscutiblement, han contribuït a generar malestar entre els ensenyants (el calendari escolar, la supressió de la jornada intensiva... per parlar dels més recents), però hi ha altres temes de fons que -tot i no ser tan mediàtics- han constituït un atac al funcionament democràtic dels centres i a l'equitat del sistema. Espero i desitjo que el nou equip del Departament sigui capaç de redreçar la situació.
Estic segur que el potencial del professorat d'aquest país es reactivarà i s'aconseguirà elevar el nivell de qualitat de l'educació si es confirma el tarannà que ha apuntat la consellera.