Pàgines

13 de febr. 2010

Tractament de la informació 3

En aquesta tercera i última part comentaré alguns aspectes relacionats amb l'ús de la informació obtinguda i el seu aprofitament en la producció de nous documents.
Abans que res crec que cal fer un breu incís sobre els drets i les obligacions que comporta la utilització de material trobat a la xarxa. El fet que un document (textual, visual o sonor) sigui accessible a través d'internet no significa que automàticament es pugui reutilitzar lliurement, sense cap condició. Tant des del punt de vista legal com des d'una perspectiva ètica, cal ser respectuós amb la propietat intel·lectual, especialment en el món educatiu. En conseqüència, serà bo saber quines condicions regeixen l'ús dels continguts trobats (normalment explicitades en algun lloc del web). Davant la rigidesa del copyright, fa temps que van aparèixer altres modalitats més flexibles -com ara les llicències Creative Commons- que regulen les condicions de reutilització d'una obra. Convé estar alerta, doncs, d'allò que es pot fer i no es pot fer amb els documents seleccionats i -sempre- reconèixer-ne l'autoria.

El procés d'obtenció i de reelaboració de la informació comporta la posada en pràctica d'unes habilitats mecàniques i d'unes habilitats cognitives. Des del punt de vista de l'èxit de l'aprenentatge totes són importants, ja que es complementen i han de concórrer necessàriament per donar sentit a tots els passos que s'han comentant anteriorment. Ambdues exigeixen pràctica i un guiatge més o menys dirigit segons el nivell dels estudiants.

Una cerca sovint proporciona documents de diferent tipologia (textos, presentacions, imatges, esquemes...). Segons la tasca a realitzar, farà falta extreure'n xifres molt puntuals (en el cas d'haver de contestar un qüestionari) o potser es necessitarà un volum més gran de dades (per elaborar una cronologia, per exemple). En qualsevol cas, serà bo desar els arxius que es puguin descarregar ben organitzats en carpetes, de manera que més endavant sigui fàcil tornar-los a consultar.
També és convenient desar les adreces web consultades o fer captures de les pàgines (els principals navegadors ho permeten), si es preveu que potser caldrà examinar-les sense connexió en algun moment. Per desar URL es pot utilitzar l'opció "adreces d'interès" del navegador (amb la possibilitat d'endreçar-les en carpetes, també) o un sistema de marcadors en línia -com ara Delicious- a fi de tenir-les a l'abast des de qualsevol ordinador connectat a internet.
És recomanable no copiar les imatges de pàgines web i enganxar-les directament al document que s'estigui elaborant. Anomenar i desar cada imatge com un arxiu independent facilita les operacions que s'hagin de fer amb ella (escalar, retallar, etc.) i utilitzar-la en el futur. La funció de captura de pantalla també pot ser útil en algunes situacions.
En definitiva, es tracta de posar en pràctica una sèrie de prestacions que ofereix el programari habitual per capturar documents, llocs sencers o parts d'aquests a fi de poder-los revisar i aprofitar quan convingui.
Ni cal dir que totes les fonts consultades s'han d'incorporar a la bibliografia (indispensable en qualsevol treball mínimament rigorós), citades seguint alguna forma estandaritzada.

Per acabar, voldria apuntar una breu reflexió sobre allò que dóna sentit a parlar de competència digital. Internet posa a l'abast de l'alumnat i del professorat un volum d'informació inimaginable tan sols fa dues dècades. Les TIC són eines que faciliten enormement el tractament d'aquesta informació, és a dir, permeten analitzar-la, contrastar-la, sistematitzar-la, divulgar-la, etc. Ens trobem davant d'uns recursos d'aprenentatge que obren un ventall de noves possibilitats per potenciar les habilitats cognitives de sempre, si s'utilitzen adequadament. És evident que saber localitzar informació diversa i de qualitat sobre un tema i acabar fent un refregit a base de copiar i enganxar no té cap gràcia. El valor de la informació és la possibilitat de generar coneixement en qui la posseeix però, perquè això passi, l'individu ha de ser capaç d'entendre, de sintetitzar, de destacar el més rellevant, de relacionar, de contrastar, de deduir... i també d'explicar allò que ha après. Tot i que les tecnologies hi poden ajudar, no podem perdre de vista que la clau per esdevenir competent és la metodologia.

11 de febr. 2010

Tractament de la informació 2

Trobar molta informació sobre un tema no és garantia de satisfacció de la necessitat informativa que ha motivat la cerca. En un entorn "sobreinformat" com és internet, sovint és imprescindible fer una tria, descartar moltes fonts i considerar-ne només algunes. Com fer-ho quan una cerca retorna milers de resultats, tot i haver-la acotat força?
Un primer pas pot ser conèixer els criteris de rellevància que utilitza el cercador, tant si es tracta d'un cercador genèric com un d'incorporat a una base de dades o un catàleg. Vegem-ne un parell d'exemples:
  • Per ordenar els resultats d'una cerca, Google utilitza una tecnologia pròpia anomenada PageRank, que té en compte el nombre d'enllaços que rep un lloc web considerant alhora la rellevància dels llocs que hi enllacen, mitjançant una complexa equació que es resol de forma automatitzada. Això aporta un grau d'objectivitat molt apreciat pels usuaris.
  • El cercador de la base de dades de recursos educatius ERIC permet ordenar els resultats segons diferents criteris (rellevància, data de publicació, autor, títol i publicació d'origen). Els motors de cerca amb aquestes prestacions faciliten la selecció dels documents.

A més de la rellevància sol ser necessari emprar altres criteris per escollir les fonts més adients. Un aspecte a tenir en compte és la pertinença, és a dir, els documents que s'ajusten millor a allò que s'està buscant (per saber la data de la mort de Tolstoi potser no cal consultar un tractat de literatura russa dels segles XIX i XX; una biografia o un article d'enciclopèdia segurament que ens donaran la resposta de forma més immediata).

És bon costum no quedar-se només amb el primer que es troba. En molts casos va bé disposar de més d'una font per poder comparar els resultats. Si aquests no coincideixen, serà bo analitzar les possibles causes (diferents graus d'actualització, punts de vista divergents, interpretacions diverses...) i, si cal, consultar altres documents per determinar què es pot donar per bo i què no.

També convé valorar la informació trobada. Partint de la base que no es pot confiar en tot el que es troba a la xarxa, la fiabilitat d'una font ve determinada en gran mesura per la seva autoria. Un document publicat per una persona o una organització de reconegut prestigi sempre serà més vàlid que un de procedència dubtosa o desconeguda. Igualment, no tindrà el mateix valor una dada obtinguda d'un web oficial que si prové d'un article d'opinió.
L'actualització també ens diu alguna cosa sobre la qualitat d'una font: un article antic, que podia tenir interès al seu moment, avui pot ser obsolet. Passa el mateix amb dades d'estudis, estadístiques...
Altres característiques a considerar poden ser la bona organització dels continguts, el llenguatge utilitzat, la vigència dels enllaços, etc.

Tot i aplicar aquestes estratègies de selecció, no és estrany patir una certa sensació d'astorament davant la magnitud de la informació que tenim a l'abast.
No podem perdre de vista que ens trobem en un nou paradigma (que Manuel Castells anomena "informacionalisme") en el qual no és que la informació sigui més important que abans sinó que, mercès a les tecnologies, creix en volum, en complexitat i en velocitat de processament, alhora que se'n flexibilitza la distribució i augmenta al seva capacitat de recombinació.
És una realitat que no podem negar ni canviar. Els intents de "posar ordre" a l'explosió informativa que vivim fracassen perquè, al meu entendre, parteixen de plantejaments d'un model social que ha quedat antiquat.
En aquest context, crec que tothom -alumnat i professorat- necessita desenvolupar una estratègia individual per moure's satisfactòriament per la xarxa, fruit del coneixement d'unes fonts de referència (aquelles que l'experiència de cadascú ha senyalat com a més útils) i de l'adquisició d'unes habilitats, algunes de les quals s'apunten en aquesta sèrie d'articles.

8 de febr. 2010

Tractament de la informació 1

Tractament de la informació i competència digital és una de les competències bàsiques que estableixen els currículums d'educació primària i d'educació secundària obligatòria. Això significa que, en acabar l'escolaritat obligatòria, l'alumnat ha de ser capaç d'aplicar una sèrie de coneixements i d'habilitats relacionats amb l'accés a la informació, el seu ús i la seva transmissió.
Al llarg de tres articles intentaré aportar alguns punts sobre els quals crec que és important reflexionar a fi d'ajudar els nois i noies a adquirir la competència informacional desitjada.
En aquesta primera entrada em centraré en la cerca.

No podem descartar que per casualitat es trobi alguna cosa interessant, buscant per internet. L'èxit d'una cerca, però, sol estar lligat al plantejament d'una bona estratègia. És difícil trobar res si no es sap què s'està buscant i, per tant, encara que sembli una obvietat, convé començar preguntant-se "què busco i per què ho necessito?". No és el mateix cercar informació per elaborar un dossier o una redacció que per preparar una presentació multimèdia, com tampoc és el mateix haver de respondre un qüestionari que aportar un suport visual a un conjunt de dades.

Un cop determinada la necessitat informativa cal adreçar-se a les fonts més adequades a cada situació. Hi ha la tendència a passar sempre pel cercador tot i que, moltes vegades, sabem on trobar de forma molt més immediata allò que estem buscant.
Simplificant molt les classificacions que aporten estudis de l'àmbit de la informació i documentació, podem parlar de l'existència d'unes fonts primàries, que són aquelles que ens poden proporcionar directament la informació que estem cercant, i d'unes fonts secundàries, que ens remeten a altres fonts primàries. D'entre les primeres n'hem de distingir de diferents tipologies, com ara les anomenades obres de referència (enciclopèdies, diccionaris, anuaris, atles...), les monografies (llibres, dossiers...), les publicacions periòdiques (revistes, diaris...), els llocs web (institucionals, corporatius, especialitzats, personals...), els bancs d'imatges, sons i vídeos, entre altres. Són exemples de fonts secundàries els cercadors, les bases de dades o els catàlegs.
Optar per un tipus de font o una altra depèn de l'experiència i del coneixement sobre la qüestió que és objecte de cerca. Si es tracta, per exemple, de trobar el màxim d'informació sobre un tema o un personatge podem anar de dret a una enciclopèdia i, a més, usar el cercador per localitzar algun web especialitzat i una base de dades per accedir a articles de revista interessants. Si el que cal és conèixer una dada molt específica, com ara la població d'un determinat municipi, serà més pràctic consultar directament un web institucional.
En aquesta fase és important no descartar cap tipus de font per la seva naturalesa: l'hemeroteca d'un diari ens pot aportar dades històriques difícils de trobar enlloc més o bé en un fòrum podem trobar la solució a un problema amb l'ús d'una aplicació informàtica, per exemple.

Els resultats d'una cerca depenen dels termes que s'empren a l'hora de plantejar-la. Convé identificar aquelles paraules o expressions clau que sintetitzen allò que hem de trobar. També pot ser convenient utilitzar sinònims i provar els mateixos termes en diferents idiomes, segons els casos (no té gaire sentit buscar informació de Sant Jaume de Frontanyà en anglès però, en canvi, sí que pot ser interessant usar aquesta llengua per documentar-se sobre el sistema solar).

Per acabar aquesta primera part, és molt recomanable utilitzar l'opció de cerca avançada sempre que sigui possible. L'objectiu és acotar els resultats tant com sigui possible i evitar el "soroll". Els entorns de cerca han evolucionat molt i actualment, en la gran majoria de casos, fer cerca avançada no significa haver de contruir una complexa equació amb diferents operadors sinó entrar els termes escollits en un formulari, a fi de determinar les relacions entre ells, i també seleccionar una sèrie d'opcions per establir certes condicions addicionals (l'idioma del document, la mida d'una imatge, a quin lloc del document han d'aparèixer els termes indicats, etc.).

Un cop trobada suficient informació caldrà valorar-la i decidir quina utilitzarem. El proper post anirà sobre aquesta qüestió.