Pàgines

10 de juny 2009

La calma que no arriba

Fa poc més d'un any, la conferència que el professor Joan Teixidó va realitzar en el marc de la jornada anual de reflexió del Consell Escolar de Catalunya portava per títol "L'escola respira calma". No era una afirmació sinó un desig. Un desig que, en aquests catorze mesos d'ençà que el vaig sentir, no tan sols no s'ha acomplert sinó que diria que cada vegada està més lluny de fer-se realitat.
L'escola rep pressions per totes bandes, sovint externes al sistema educatiu en el sentit estricte del terme, però des de fa (massa) anys també és víctima de la pròpia administració que l'hauria de sustentar. Modes, tendències, iniciatives que es presenten com la solució definitiva a tots els mals, idees que algun il·luminat prou influent aconsegueix imposar... aclaparen els centres i el professorat fins al punt que o es relativitzen prou per evitar el col·lapse o s'acaben produint situacions tenses i desencisadores. I, de moment, ben poc han contribuït a la millora dels resultats educatius.
A sobre, s'hi han afegit les dificultats econòmiques del moment, que han comportat ja les primeres retallades de docents a escoles i serveis educatius. Sort que l'educació era una prioritat!
En comptes de marejar el personal amb iniciatives que s'anuncien i es retiren sense arribar-les a aplicar (per no crispar més el professorat? per inviabilitat econòmica?...) o amb programes que apareixen i desapareixen segons d'on bufa el vent, algú hauria de vetllar perquè, per sobre de tot, les escoles i els instituts poguessin fer la seva feina amb tranquil·litat. Aconseguir això tan simple segurament que tindria un impacte més gran que molts dels invents, suposadament innovadors, que s'han hagut d'empassar darrerament.
No puc acabar sense posar sobre la taula una qüestió que està en boca de molts mestres: per què no es reconeix que la implantació de la sisena hora va ser un error? Econòmicament (tot i que en el moment de la posada en marxa la crisi semblava impensable), ha arruïnat el Departament d'Educació i, pedagògicament, dubto que se'n pugui arribar a demostrar la utilitat. L'estem pagant -i qui sap per quant de temps la pagarem- cara. Retirar-la seria, potser, el més sensat, però qui s'atreveix ara a fer-ho?
Mentrestant, l'escola continuarà esperant una calma que no arriba.

4 de juny 2009

Digitals, però amb mentalitat 1.0

He seguit amb atenció i interès el debat sorgit arran de l'anunci d'obrir una convocatòria per dotar ordinadors portàtils a centres de secundària a canvi del compromís d'utilitzar-los sota unes determinades condicions, entre les quals destaca l'ús de llibres de text digitals.
D'ençà que es va fer aquest anunci, l'amic Ramon Barlam va crear un espai on es recullen informacions i opinions sobre el tema. Us el recomano, si és que encara no el coneixeu: http://llibresdigitals.wikispaces.com

Sota una aparença de modernor, ens trobem davant d'un gran negoci per a alguns (la marca d'ordinadors escollida, el propietari del sistema operatiu que durà instal·lat, l'editorial que comercialitzarà els llibres de text digitals, el banc que finançarà la compra a les famílies...) i d'una absoluta regressió de la innovació educativa.

El llibre de text (en paper o digital) és un anacronisme en el marc de la societat del coneixement. En un món en què les fonts d'informació són cada vegada més diverses i nombroses, però també més accessibles, encotillar l'aprenentatge a un manual és girar l'esquena a la realitat. Fins i tot, m'atreviria a dir que és una enganyifa molt grossa.

Si aquesta és la revolució que les TIC havien de portar a l'educació, estem ben arreglats! Les tecnologies eren un bon pretext per canviar les metodologies. Disposar d'uns instruments i uns recursos tan potents per continuar fent el mateix -només que sota una altra aparença- és malbaratar i arraconar (espero que no sigui definitivament) el potencial innovador dels ordinadors, d'internet, de les càmeres i dels dispositius mòbils.

Sobta que en aquestes macropropostes -tant del govern central com del català- es parli de gairebé tot menys de pedagogia. La millora de la qualitat de l'educació (la veritable assignatura pendent del nostre sistema) queda en un pla tan allunyat que es difumina completament darrere la tecnologia. I sobta també el silenci dels moviments de renovació pedagògica sobre aquest tema.

És una fal·làcia insinuar que la utilització dels llibres de text digitals és un mal menor que cal passar fins a arribar a la plena integració de les TIC a la pràctica educativa. És un pas cap a la domesticació de les tecnologies, com ja ha passat altres vegades. En altres moments, però, l'administració era qui feia intents innovadors (recordeu el Programa de Mitjans Audiovisuals?) i a l'escola li costava fer el canvi. Ara són els propis governs qui afavoreixen la resistència a la innovació. Perquè, desenganyem-nos, al carro dels llibres de text digitals s'hi apuntarà professorat amb bona voluntat i ganes de provar coses noves, però no passem per alt que un dels "caramels" que estan ensenyant les editorials és que amb aquest sistema no caldrà ni corregir exàmens...

Esperem que de la imaginació dels docents i de la creativitat dels estudiants en surtin idees per no desaprofitar els portàtils.