Pàgines

11 de des. 2007

PDI

Pressento que entre el professorat més amant de la tecnologia -i fins i tot altre que no ho és tant- s'està instal·lant la creença que, per estar a l'última cal tenir una pissarra digital interactiva a la classe.
He de dir que l'artilugi en si, no em sembla ni bé ni malament. Com tot, depèn de l'ús que se'n faci.
A diferència de la pissarra de guix o la blanca -que, per tradició, tenen una funció molt definida- les pissares digitals (siguin o no interactives) han de trobar el seu encaix dins l'aula. Poden ser un instrument de participació o un "càstig" per a un alumnat que s'ha empassar un powerpoint rera l'altre. Lamentablement, em consta que aquesta segona funcionalitat no és residual... El professorat pseudoinnovador ha domesticat l'invent per continuar impartint saber. El saber que emana d'ell i les seves inacabables presentacions (que tanta feina li han portat, per cert).
Abans de demanar als Reis una PDI, potser val la pena aturar-se a reflexionar sobre dues qüestions que ens ajuden a perfilar si una cosa és realment innovadora:
1. Ens permetrà fer coses que abans era impossible fer?
2. Millorarà l'aprenentatge dels alumnes?
Si totes dues respostes són un sí contundent, endavant!