Pàgines

31 de des. 2006

Cap a un nou model d'incorporació de les TIC

Una de les qüestions que, des del meu punt de vista, ha d'afrontar la nova administració educativa catalana és la revisió en profunditat dels models d'incorporació de les TIC en el procés d'aprenentatge. No hauria de passar gaire temps més perquè es fes ben palesa una nova orientació de la política del Departament d'Educació per donar impuls a l'ús de les noves tecnologies a les aules.

La primera dificultat a vèncer és eradicar la idea que usar les TIC és fer passar l'alumnat per l'aula d'informàtica una hora a la setmana. Lamentablement, aquesta és una realitat que encara predomina als centres educatius del país, derivada d'un determinat model d'implementació dels recursos tecnològics que avui ja hauria d'estar superat.

No són els nois i noies que s'han de desplaçar allà on hi ha els ordinadors sinó que és imprescindible que d'una vegada siguin els aparells (ordinadors, impressores, projectors multimèdia...) i la connectivitat els que entrin a l'aula per quedar-s'hi.
Això significa una inversió important, però absolutament necessària per garantir una educació de qualitat en els nostres temps. Si no és possible fer-la tota de cop, convindria dissenyar un pla que contemplés la progressiva dotació d'infrastructures, començant per aquells centres que se les "guanyin" a partir d'un projecte d'utilització coherent i innovador.

No cal que cada alumne tingui el seu ordinador. Quatre o cinc per classe seria un bon nombre per començar; tots connectats a internet, això sí, i un d'ells -a més- a un projector multimèdia que permeti mostrar, quan calgui, un recurs, una presentació o una activitat a tot el grup.
Les màquines no han de ser el centre de l'activitat a l'aula. El seu ús com a instruments d'aprenentatge ha d'ampliar la gamma de recursos tradicionals (el paper, els llapis, els llibres de consulta, els jocs...) sense substituir-los del tot. Però és imprescindible que l'alumnat sigui conscient de les possibilitats de les TIC i que aprengui a fer-ne un ús profitós.

Els recursos tecnològics han de servir per quelcom més que jugar i fer exercicis. Cal desenvolupar en els nois i noies les habilitats necessàries per no desaprofitar el potencial de les TIC en la cerca i la recuperació d'informació, en el processament de dades, en la presentació i en la comunicació.

En aquest nou panorama, és clau repensar la formació en TIC del professorat. Però d'això ja en parlarem en una altra ocasió.

18 de nov. 2006

Terratrèmol

Més o menys era aquesta hora quan, ahir, mentre treballava amb l'ordinador vaig notar que tot es movia, acompanyat d'un soroll particular.
Pel meu poble, no està previst que hi passi el TGV -ni tan sols tenim estació de la Renfe- o sigui que, després del desconcert inicial, vaig pensar que devia ser un terratrèmol.
- Ho has notat?
- Sí, aquesta planta es movia.
- Tot ha fimbrejat.
- Quina sensació!
I un cop afirmat i reafirmat que no som res, ja que era a l'ordinador, busco a veure si trobo alguna informació de què ha passat i on.
Començo per la secció de Sismes de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (http://www.icc.es/sismes/home.html). Res de res. Només un formulari per comunicar que has percebut un terratrèmol (que hi és sempre, per cert).
Provo sort a l'Instituto Geográfico Nacional (http://www.ign.es/ign/es/IGN/InformacionSismica.jsp). Allà tampoc hi ha cap informació recent, però entre els enllaços relacionats amb sismes hi ha el de l'European-Mediterranean Seismological Centre.
Remenant una mica per aquest web trobo resposta a la meva inquietud a l'apartat dedicat als terratrèmols recents on, al moment, ja hi figura el registre. Si teniu curiositat, aquesta és la "fitxa" de l'esdeveniment: http://www.emsc-csem.org/index.php?page=current⊂=detail&id=36251

23 d’oct. 2006

Trens

Avui ha tornat a ser un dia complicat per a la circulació dels trens. Retards, desinformació, trajectes sense servei...
Tot plegat m'ha fet pensar que aquest passat juliol era a Holanda, viatjant en tren des d'una ciutat de l'est del país en direcció a l'aeroport de Schipol. Aproximadament a mig trajecte van anunciar per megafonia que el tren tenia una avaria i s'havia d'aturar a la propera estació.
Quan vas de tornada cap a casa i amb el temps una mica just per agafar un avió, un avís com aquest et fa posar les mans al cap.

Immediatament després, però, la "veu" que havia donat la mala notícia va començar a proposar solucions alternatives perquè tothom pogués arribar al seu destí. Primer en holandès i després en anglès (afortunadament) van anar explicant les possibles combinacions per anar a Amsterdam i a l'aeroport.
Quan el tren es va aturar, tothom sabia què havia de fer per continuar el seu camí.
En el meu cas, al cap d'un minut va passar un altre tren que em va dur a Utrecht i, abans d'arribar-hi, ja sabia a quina andana havia d'esperar el tren que em duria a Schipol.
Tot i l'enrenou de canviar dos cops de tren, vaig arribar a l'aeroport només dotze minuts més tard del que ho hauria fet si no hagués sorgit cap imprevist.

D'avaries n'hi pot haver a tot arreu. La capacitat de resposta és el que marca la diferència entre un servei que té l'atenció als seus usuaris com a principal objectiu i un que no dóna la talla.

21 d’oct. 2006

Cercar, trobar i seleccionar informació a la xarxa

La meva filla, que fa sisè de primària, arriba de tant en tant a casa dient que ha de fer un "treball de recerca" sobre algun tema (normalment un personatge o algun monument).
Em sembla molt bé que els deures escolars consisteixin a buscar informació o imatges d'algú o d'algun lloc, sempre que abans s'hagi explicat als nois i noies quin és el sentit d'aquesta activitat i -sobretot- se'ls hagin indicat unes fonts de referència on fer la consulta.
A primària, com també probablement als primers nivells d'ESO, és imprescindible que qualsevol cerca sigui guiada. En aquests nivells, la quantitat d'informació que es pot trobar actualment a la xarxa és d'una dimensió que supera la capacitat de selecció de l'alumnat. És per això que és necessari acotar les fonts, per aconseguir que la cerca sigui profitosa.

En molts casos, a més, al principi pot ser necessari determinar quines dades concretes cal localitzar, a fi que els nois i noies vagin aprenent a diferenciar allò que és essencial d'allò més complementari. Progressivament, es pot anar deixant més flexibilitat, a mesura que augmenti la capacitat de síntesi dels joves estudiants.
Resumir és una habilitat cognitiva de nivell superior, que cal adquirir amb un bon guiatge. Altrament, no es passa de la simple mecànica de copiar i enganxar.

Finalment, la cerca és un procediment que requereix també seguir alguns aspectes formals. Un dels més elementals és demanar que s'indiqui la font d'on s'ha obtingut la informació.

M'agradaria que l'escola posés més atenció a aquestes qüestions.

11 d’oct. 2006

Calia una sisena hora?

Una de les mesures proposades en els debats del Pacte Nacional per a l'Educació i començada a adoptar enguany pel Departament d'Educació del govern català és l'augment del temps de permanència diària dels nois i noies de primària a l'escola pública.

Se'ns ha presentat aquesta decisió com un factor d'equiparació entre l'escola pública i la concertada (la concertada catalana, perquè no a tot l'Estat Espanyol l'escola concertada imparteix 6 hores diàries de classe). Se'ns ha volgut convèncer que aquest canvi contribuirà a la millora de l'èxit escolar. I encara algú hi ha volgut veure un intent de conciliació entre la vida laboral de pares i mares i la vida escolar dels seus fills i filles.

Espero que, quan hagi passat un temps suficient, algú faci una avaluació en profunditat d'aquesta mesura i es puguin treure conclusions objectives, especialment pel que fa a la millora del rendiment de l'alumnat.
Desitjaria ben sincerament que la valoració fos positiva, però hi ha una colla d'elements que em fan dubtar que l'èxit sigui tan clar.

En primer lloc, més temps a l'escola no equival automàticament a millor aprenentatge. Des del meu punt de vista, un dels elements clau de millora dels resultats acadèmics és la inajornable revisió en profunditat del currículum escolar per adequar els continguts i els procediments als requeriments d'una nova societat (l'anomenada societat del coneixement). És necessari redefinir què ha d'aprendre un noi/a durant l'escolarització obligatòria i, sobretot, com ho ha d'aprendre. I a continuació, evidentment, posar-hi els mitjans necessaris per aconseguir-ho. Allargar l'horari escolar hauria de ser, si fos el cas, una conseqüència d'aquesta remodelació curricular, però com que no s'ha fet, em queda el dubte de si era necessari.

El sistema educatiu finlandès ha estat posat sovint com a model pels seus bons resultats (els millors de la UE, segons diversos informes). Els nens i les nenes finlandesos no passen 6 hores al dia a l'escola. Les classes, allà, comencen entre 8 i 9 del matí i els que acaben més tard (l'alumnat més gran, equivalent a la nostra ESO) ho fan a les 2 del migdia. A la tarda (fins a les 4 com a màxim) hi ha activitats extraescolars. L'èxit escolar prové, doncs, d'altres factors: més recursos per a les escoles, menys alumnes per aula, metodologies adequades...

Deixant de banda el rendiment acadèmic, hi ha un altre factor que no es pot passar per alt. Des de fa anys es posa de manifest una excessiva delegació de la responsabilitat educativa de les famílies en la institució escolar. La tendència, lluny de minvar, ha anat en augment. Sorprenen les poques hores al dia que passen els nens i nenes amb els seus progenitors. I això té una sèrie de conseqüències negatives que molts mestres intenten explicar sense gaire èxit, de moment.
Em pregunto si aquesta sisena hora contribueix a agreujar el problema... A resoldre'l, segur que no.

Hi ha un gruix consierable de famílies que, pels motius que sigui, volen tenir ocupats els fills el màxim de temps possible. Els horaris laborals dels pares i mares solen ser la justificació d'aquesta "demanda". La possibilitat de conciliar la vida familiar amb la vida laboral ha de ser una reivindicació atesa per tots els agents que calgui, però en aquest cas trobo nefast que siguin els menuts qui s'hagi d'adaptar als horaris (salvatges en alguns casos) dels adults.

Lamentablement, massa vegades els que haurien de ser els beneficiaris últims d'una mesura d'aquesta magnitud n'acaben essent els perjudicats. Ho van ser els nois i noies de 12 anys quan se'ls va enviar a l'institut. I ho seran ara, fins i tot els més petits, quan hagin d'acabar les classes de música o la pràctica d'un esport passades les 9 del vespre.

Algú ha argumentat que, econòmicament, la sisena hora era l'única mesura viable per millorar la qualitat de l'educació. Evidentment, baixar les ràtios a 18 alumnes seria molt més car, com també ho seria equipar els centres amb més recursos. Llàstima! L'educació -malgrat les bones paraules- continua sense ser una prioritat en el nostre país.